La foto

La foto que volen és la d’un govern desorientat, d’un poble acorralat, d’un moviment “descabezado”, dòcil, penedit i obedient. La foto que precisament no volen és la d’un poble que, després d’un any de l’1-O, fa soroll i crea tensió. El que no volen són disturbis, molèsties, manifestacions, conflicte. Volen “girar full” de l’1-O, com va dir de manera explícita Pedro Sánchez, i si no arriba a ser pels CDR hauria semblat que a Catalunya només sabem recordar sense aprendre. Que no s’equivoqui ningú: quan commemorem l’Onze de Setembre no és per recordar una derrota, sinó per treballar la victòria, i quan commemorem l’1-O no és per lamentar uns fets, sinó per plantar-hi cara.

Aquesta és la foto que no volen, la d’una Catalunya alçada que no pensa descansar fins que es reconeguin els seus drets. I la que volen, la que volien, era la d’un 1-O que anés com una bassa d’oli. No els ho hem ofert.

A l’exministre Zoido li va saber greu oferir a la comunitat internacional la foto d’uns policies espanyols pegant ciutadans que votaven, però en va pagar el preu. La unitat d’Espanya s’ho valia. Potser a Catalunya haurem de començar a considerar si llençar un paper a terra és el que passa en els veritables conflictes, en les veritables revolucions, i que saltar una tanca o provocar aldarulls és el mínim que s’espera d’un poble que ha vist injustament empresonats els seus líders i anul·lat de cop, arbitràriament, el seu autogovern.

Quina “causa justa” hem d’invocar si no fem soroll, i soroll del gros? Si condemnem qualsevol acció que se surti un mil·límetre de la imatge impecable que tenim de nosaltres mateixos? Espanya ha demostrat que sap afrontar un conflicte com allò que és. Doncs sense violència, però sí amb molt de soroll i amb molt de sacseig al carrer, i si pot ser en els moments veritablement oportuns i fèrtils, hem de demostrar també que el conflicte no s’ha acabat. I encara menys que s’ha perdut. Si de debò algú es pensa això, allí o aquí, ho porta clar.