Just l’endemà (barons i gerros xinesos socialistes no se’n saben avenir, de com ens hem deixat enredar) de signar a Sánchez un taló en blanc per tres anys, ja ens fan la primera clenxa al mig. No parlo del Suprem, no, que ja em conec allò de la separació de poders i la conseqüència que el PP judicialitzés la vida política. No, no. No parlo que ho trobin “prematur”. Ni que intimidin una jutgessa. Ni del penediment i reeducació que reclamen. Ni que renyin la Generalitat. Parlo de la clenxa al mig que ens ha fet el mateix govern en agraïment. Amb una mà recullen el taló en blanc i amb l’altra ens assenyalen que l’indult, “quan toqui”. Tercer Nadal i tercer Cap d’Any a la presó. Quart per als Jordis, Junqueras i Forn. Paraula de la vicepresidenta Calvo. No és qualsevol. “Quan toqui” perquè tot té uns terminis i, ves per on, han d’esperar a l’informe del Suprem! Quina casualitat, tu! Què us hi jugueu que ens n’anem a després de la formació de govern a Catalunya? Tot és escenografia. Asens ja va tenir també el seu moment de glòria reclamant-los brillo. Tothom queda bé. Ara la Montse i la Carme, cap a la presó; els altres, quiets a dins i Sánchez, tres anys encara. Si el resultat de les eleccions és convenient i el govern que es forma, també (Iceta i, segons com, Aragonès), potser hi haurà indult. Això vol dir, “quan toqui”. Si el govern que elegim no agrada hi haurà mil motius per continuar-ho trobant “prematur”. O perquè “no toqui”. És el mateix.

Quaranta anys després del 23-F exhibeixen l’espantall quan els convé. Estem en això. Indecència feta uniforme. Manifestos i cartes al rei, el seu cap. La ministra diu que la fiscalia s’ho mirarà. Recorden la darrera vegada que van encarregar a la fiscalia que mirés potineries de l’emèrit? Soc dels que encara van fer el servei militar. Cinquanta dies a Cerro Muriano (Còrdova) i un any a Rota (Cadis). No tenia valor per a l’objecció de consciència, ni oremus per a pròrrogues, i molt menys per a milícies i galons. Vaig marxar de quinta el maig del 79, i vaig viure una institució inútil. Esperpèntica. Lamentable. Homòfoba. Després la famosa reforma Serra (calés i somnis europeus a canvi de silenci) i la fi del servei militar per la pressió d’una generació amb pebrots, van deixar pas a aquesta nyonyeria de l’exèrcit de pau que s’han inventat. Però no. L’exèrcit és el garant de la unitat de la pàtria, perquè com deia Benet Salellas en el judici del procés, tenen escrit al cervell que la unitat territorial d’Espanya és un dels drets humans fonamentals. Ho viuen així. Quant ens costa cada any la broma? Directament des de Defensa 10.000 milions (5% d’augment el 2021), i els experts assenyalen una quantitat igual repartida entre altres ministeris. La meitat que el pressupost total de la Generalitat (42.000 milions) i el doble que el del Servei Català de la Salut (9.500 milions). Ni fiscalia ni orgues. Fondre. Dissoldre. Liquidar. Amortitzar. Tancar. O jubilar.

Vivíem en un ambient centralista, intervencionista i prohibicionista (per protegir-nos, és clar) i de cop hem basculat. Fora ordres. Ara toca “recomanacions” i crides a l’“autoresponsabilitat”. Quan el virus no entenia de territoris, per moure un foli s’havia de trucar al ministre Illa, que feia la consulta a Ábalos, Calvo i Sánchez mateix. Els dissabtes, teleconferència per fer la llesca als presidents territorials. De cop, tot gira: la Generalitat passa a ser el centre de decisions i endrecen els militars. Uns mesos i ja n’han tingut prou. Ara va de “recomanacions” i de crida a l’“autoresponsabilitat”. Cap devoció per “gestionar el no”, delit per espolsar-se les puces. Però l’autoresponsabilitat tothom l’entén i la practica com vol. O com pot. Perquè els pares de Sarrià-Sant Gervasi porten els fills al dentista deu vegades l’any i els de Nou Barris una cada tres anys, aquests són menys responsables, o cadascú ho fa com pot segons la seva economia? Per què només en la pandèmia, l’autoresponsabilitat i la recomanació? Per què no hi cridem en tot? La circulació. El pagament d’impostos. L’ensenyament. La justícia. La seguretat de les persones... L’autoresponsabilitat és més de les filosofies anarquistes que no pas de l’estat del benestar petitburgès. Que ens tornem tots antisistema quan no les podem haver, després d’haver deixat mil vegades la CUP per als parracs? Som on som i els que han de manar tenen por de donar ordres. Vet aquí.

No tinc cap estadística que ho sustenti, però constato que com més va menys parlem dels morts de la pandèmia. S’han generat tantes ràtios per comparar, tantes estadístiques per confrontar, tantes dades a seguir, tants experts epidemiològics a escoltar, tants periodistes d’investigació que escriuen i disserten, tants laboratoris que experimenten, tants organismes que prenen decisions, tants de tant i tants de tot, que el balanç de víctimes (balanços, perquè encara els compten de diferents maneres) cada dia queda més amagadet. No fan com amb els morts de circulació, que ens els refreguen amb duresa per veure si reaccionem (després ens mostren estadístiques que diuen que com més bèstia és l’anunci més seny posem al volant). Ni com amb els del tabac als paquets de cigarrets. Aquí els morts s’amaguen. A mesura que la pandèmia avança, fugim dels cadàvers d’avui per córrer amb els braços oberts a les vacunes que seran eficients el 2022. Però sabrem que també en això ens han mentit. Al maig, per primera vegada, la nòmina de les pensions va baixar respecte al mes anterior (un 0,27%). Són més de 25 milions d’euros perquè la nòmina mensual va ser de 9.852 milions. I en els primers nou mesos de l’any han mort a l’Estat espanyol un 13,5% de pensionistes més que el 2019, per sobre dels 50.000. Encara ahir ens parlaven de 46.252 morts. Només de pensionistes ja en són més!

El que faltava. Ara Costa, Castellà i quinze independentistes més són xenòfobs. Els han marcat com a tals Sabrià i la CUP, i Sabrià és qui s’hi fa més. Sobretot amb Costa, a qui reclama la dimissió del Parlament, i amb Castellà, a qui reclama l’acta de diputat. Als altres quinze independentistes no ultradretans que hi havia a la reunió, de moment, no se’ls reclama res. De retop, a la diputada Assumpció Lailla, de Demòcrates, també li demanen l’acta, encara que no ha transcendit que fos a la reunió. Xenòfobs o blanquejadors de xenòfobs, però ja veureu el que quedarà en el núvol mental unionista. Quantes vegades s’ho ha sentit el president Torra? Recordem com es van abrandar fa quatre dies amb el president Barrera? El 23 de setembre. Tenim memòria de peix o què? Li van treure la Medalla d’Or de la ciutat per xenòfob! A Barrera! Què fas, Sabrià? Què feu, cupaires? L’àvia Neus diria que pesqueu aigua amb un cistell. Sabeu que ni Costa ni Castellà són xenòfobs ni blanquegen els xenòfobs. Pararem, nois i noies? Amb quina bertranada replicareu, gent de Junts? Sabeu, uns i altres, que anem camí de prendre mal? Amb les coses de menjar no s’hi juga i esteu, tots plegats, portant les coses al límit de la paciència. I menys boicots a la ultradreta, que quan comencem a negar la paraula, el diàleg i la reunió a algú situat ideològicament a la ultradreta, ens hi comencem a semblar perillosament. Un efecte Zelig.

Espanta com fan els números. Sobretot perquè és Economia qui els fa i perquè el que hi mana és vicepresident en funcions de president fins al 14-F i amb aspiracions i molts números després. Nomes hi havia 20 milions i d’aquí va tenir tot el sarau. Ara resulta que en sobren tres vegades 20 perquè, en veure la que havien organitzat amb els 2.000 euros per cap atorgats per concurrència, es van curar en salut i van guardar 300 milions. Com que ha resultat que se’n necessiten 232 perquè s’han registrat 116.000 autònoms, la conselleria de Treball ha de tornar 68 milions a Economia un cop pagat tothom abans (diuen) d’acabar festes. Que comptin tan malament els que tenen per feina comptar crida l’atenció, però el miracle dels pans i els peixos és que no n’hi havia més que els que hi havia i que n’hagin aparegut onze vegades més i en sobrin. En llenguatge madrileny, gastarem amb els autònoms dos Zendals llargs, una anyada de TV3. Pimec i sindicats ho veuen bé. Ni el Mago Pop, tu, se les gasta així. En quin moment entre la primera setmana de novembre i la primera de desembre s’ha produït el miracle dels webs? En quin calaix han aparegut els bitllets? Amb el temps ja es veurà, perquè no hi ha miracle que no se’n tregui l’entrellat. Sigueu pràctics i preneu nota que el més eficient perquè l’administració rutlli ja no són ni les vagues ni els escarnis. Col·lapseu-los els webs i veureu com es posen les piles!

Al mateix temps que de forma insultant (les formes en democràcia són cabdals) han anunciat que ens fiquem l’amnistia on ens càpiga, fan córrer que ho volien arreglar per Nadal (il·lustres unionistes emmascarats ho prediquen). Diuen que el govern volia fer com va fer Aznar amb Vera i Barrionuevo i que els volien indultar abans de festes, però que no podrà ser perquè el Suprem no ha informat, i és preceptiu, i triga dos mesos. Mentida podrida! No podien fer com Aznar amb Vera i Barrionuevo perquè en uns casos van tres Nadals tard i en els altres, quatre Nadals tard. Vera i Barrionuevo (i Sancristóbal, i Álvarez, i Planchuelo, i García Damborenea), que van ser condemnats a deu anys per segrest (del ciutadà Segundo Marey) i per malversació, no hi van passar ni quatre mesos, a presó (105 dies). Durant la instrucció i el judici no van entrar mai en preventiva. Quan el 29 de juliol del 1998 es va dictar la sentència, se’ls va ajornar l’ingrés a presó fins al 10 de setembre i, el 24 de desembre, els caps de l’organització terrorista GAL se’n van anar cap a caseta a passar les festes. El dia abans, el Consell de Ministres havia aprovat l’indult parcial que ho permetia. Com deia el de l’anunci, busqueu, compareu i si trobeu res millor, compreu. Ara, ni amnistia, ni indult, ni reforma del delicte de sedició del Codi Penal. Només si en algun moment, com diria l’àvia Neus, se senten molt agafats pels pebrots. I no veig, ara mateix, ningú en aquesta situació. Calcem-nos!