Un parell de llengots, li han fet a Rufián els amics socialistes madrilenys com a regal de final d’any. N’han dit Gráfico 4. Cumplimiento de otros acuerdos suscritos i és la plana 23 d’un informe de 40 que ahir va presentar el president Sánchez sota el propagandístic títol de Cumpliendo. Informe de rendición de cuentas del gobierno de España i que tenen penjat al web de La Moncloa. La plana no guanyarà cap premi de disseny gràfic, i encara menys cap de tacte i mà esquerra amb els quals se’t fan còmplices. Mira que hi havia maneres de presentar-ho, però són ganes de fer passar un cap d’any de pena al portaveu d’ERC. Hi ha sis espais iguals, a la plana: PNB, ERC, Nueva Canarias, Teruel Existe, Compromís i BNG. En cada espai hi ha dos cercles (com un dònut i un Donette, perquè ens entenguem) en què es donen els percentatges de compliment dels acords del PSOE per a la investidura amb cadascun d’aquests partits ara, i la previsió de compliment per a mitjan any vinent. Tant el dònut (desembre del 2020) com el Donette (juny del 2021), en el cas d’ERC, venen presidits per un llustrós 0%. En els altres casos els compliments van del 7% al 32% aquest desembre i del 10% al 41% la previsió que en tenen per al juny del 2021. El nombre de compromisos adquirits anava, segons especifica el mateix informe, dels 14 del PNB als 45 de Compromís. Amb ERC només n’hi havia un. La màgica i efectiva taula de diàleg. 0%. Gobierno de España!

Pocs minuts després del migdia, sota els efectes de l’anunci del sacrifici d’Iceta, va el community manager de Junqueras i ens engalta que les opcions s’han tancat amb l’adveniment del ministre de Salut, Salvador Illa, el 14-F. Diu Junqueras en la piulada que haurem de triar entre ERC i el PSC, que no hi ha res més, que és per a tot el que dona. Càsum l’os pedrer, Oriol! Només dos? Que ja és Espanya, això, que allà sempre va de dos? El curiós és que planteja el dilema perquè Illa és l’aposta del PSC per anar a buscar els vots de Cs. S’ho han de fer mirar. O ell o el seu community manager perden pistonada. O li fa prendre valeriana o li dona vacances perquè descansi i eviti pujades d’adrenalina per tan poca cosa. Deixant a banda la mesquinesa que comporta el canvi de candidat en la forma, raó i circumstàncies per les quals es fa; l’operació fa flaire que els pugui passar com a aquells que ignoraven estar aturats al llindar del precipici i varen tenir la genial idea de posar-se en marxa. Quants sacrificis il·lustres a la popularitat no han servit per a res? Quants passos al costat improvisats han aconseguit l’objectiu? Quantes immolacions en va suma l’aritmètica dels estrategs electorals? Que no havia de fer un ple Cs amb Manuel Valls? Maragall no va substituir Bosch perquè ERC volia l’alcaldia sí o sí? Recordeu els patacons de Roca i Molins quan Pujol els va fer entrar la passió per la ciutat d’un dia per l’altre? Fins quan ens tractareu d’imbècils?

A la vista del discurs cent per cent peix bullit que el Borbó que suposaven “preparat” va deixar anar la nit de Nadal, les seves tropes s’han entregat ara amb delit a les interpretacions i les anàlisis de contingut. És fantàstic el que n’arriben a deduir, de quatre tòpics malgirbats i recitats amb menys traça. Deixa de pasta de moniato la diferència entre interpretacions. Vox, Cs i el PP viuen en els postulats que l’àvia Neus assenyalava com l’estadi en què de tant llepar i llepar la vaca es fot el vedell. Els independentistes (suportin el govern del Regne o no) sospiren per un horitzó republicà que esperen que caigui del cel de la fermesa dels seus principis republicans; i les podemites no s’estan de dir cul d’olla al mateix Felip a qui besen la mà quan el protocol del càrrec ho requereix. Per a mi la interpretació que trenca motllos, com manta vegades, la del PSOE. Estan més fets i bregats. Insten Felip a continuar la renovació institucional. Tal com ho llegeixen. No precisen de quina renovació parlen i molt menys a què es refereixen quan l’insten a continuar-la. Entenem que celebren que visqui d’esquena a germana i cunyat i que avalen que mantingui el pare lluny i sense assignació oficial. Però què més ha de renovar? Ha d’anar més fort amb aquests pel que ja sabem? Hi ha coses que no sabem? Hi ha més parents de qui hi ha coses que hauríem de saber i no sabem? Incògnites dels republicans reials del PSOE! Ells sí que en saben!

“A pertot hi ha de tot”, deia l’àvia Neus. I és ben cert. En aquest mateix sector de la comunicació, que passa per la transformació que passa des de fa 25 anys, i que ha sigut pataquejat fins al document d’identitat, continuen operant-hi el que en podríem dir “elits extractives” que viuen com a tals a la seva bombolla i que són la constatació que ni una cosa tan generalista com la pandèmia és per a tots. A la gent del carrer, a les empreses que ens treballem les garrofes en el mercat, després dels expedients temporals del confinament de març, li arriben ara els expedients d’extinció. N’han anunciat i/o en negocien Vocento, Prensa Ibérica i Unidad Editorial. Afecten una vintena de capçaleres, i només al desembre sumen 118 acomiadaments. Els sindicats creuen que se’n produiran més de 600. A banda dels expedients d’extinció, no hi ha projecte que no s’hagi vist obligat a algun tipus de retallada salarial, pla de baixes incentivades o mantingui encara oberts expedients de reducció temporal d’ocupació. Però es veu que no és covid a “la nostra” i que de tan bé que va TV3 ja hi ha acord entre comitè d’empresa i direcció de la Corporació per a la devolució del 5% de reducció salarial del 2011 i el 2012. Vet aquí per què cada mes ens martiritzen amb el lideratge d’un equip que juga sol en la seva categoria. Justifica una retribució absolutament fora de mercat. És el que té el calé públic. 240 milions l’any. De moment.

Ara fa un any, quan tancàvem el 2019, hi havia independentistes que enllestien procediments interns al partit per donar via lliure a investir Sánchez. La raó fonamental que ens hi obligava, segons explicaven i consta, era barrar el pas a la dreta extrema i a l’extrema dreta, i la descomunal consecució que n’obteníem sobre sobiranismes, processos, sentències, presos, repressions i altres ocupacions dels darrers anys era la taula de diàleg, la màgica i efectiva taula de diàleg. Un any, una investidura i un pressupost després, just aquest cap de setmana, el ministre de Transports i secretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, centrava la situació en el moment actual perquè ningú s’enganyi. “Tenim l’obligació legal de tramitar els indults i l’obligació moral d’alleujar tensions”, ha dit. Ja només amb aquest esquer, esquer sense ham, han esclatat les ires unionistes, per més que tots saben que fins al recompte del 14-F tot el que toqui presos és retòrica i verborrea. La cosa verdaderament destacable d’Ábalos és una altra de textual. “Hem de fer el que sigui necessari per reenganxar Catalunya al projecte comú.” Reenganxar-nos, diu? Vol dir que ens han vist desenganxats, que encara ens hi veuen, i nosaltres no ho hem captat? El que sigui, faran? Calcem-nos, amics! No interpretaran com a projecte comú que superem el 50% de vots i diputats. Mentre no ens fem chusqueros com ens volen, ells actuaran com a tals.

Tots els moments, suports i circumstàncies no són necessàriament indicats perquè es parli d’un ni que sigui malament, com sustenten alguns manuals de màrqueting d’estar per casa i com professen els comunicòlegs del govern de l’Estat. Però el cretinisme generalitzat i sense possibilitat de vacunació que ens governa és així i per això hem hagut de passar la vergonya de veure com el palet de vacunes que presentaven a Guadalajara era l’únic dels estats veïns que s’havia maquillat amb pintures de guerra patriòtiques. No tocava, però és superior a les seves forces. L’espanyol és l’únic nacionalisme excloent de la península Ibérica i per això a vegades fins i tot es descuiden que Portugal té una autonomia que sí que els val. Tot el dia acusant-nos d’embolicar-nos amb l’estelada i aquí els teniu. Propaganda, propaganda i propaganda. Tant hi fa que pugi el risc de rebrot. Tant hi fa que hi hagi més ingressos que altes als hospitals. Tant hi fa que hi ha hagi més pacients a les UCI que ahir. Tant hi fa que en la segona onada hi hagi més morts a les residències que en la primera. Tant hi fa que la soca britànica ja sigui a Madrid. Tant hi fa que s’hagin de revisar mesures de cara al Cap d’Any. Tant hi fa que el SEPE trigui tres mesos a atendre els pagaments de pensions, jubilacions i baixes. Ara, toca vacuna salvadora i gobierno de España. L’àvia Neus, que va néixer l’any 1905 i ara en faria 115, els engegaria: “Que es vacunin els vells, que jo ja vaig passant.”

Tinc la sensació, en escoltar el balanç del 2020, que ha estat també l’any de la hibernació de la societat civil del procés. La pandèmia hi ha contribuït força, tant se val, però ha estat una gran excusa per a tothom. No tot és la pandèmia. Veurem en els propers mesos si es tracta només d’un pas enrere per fer-ne dos endavant, o si es tracta de la conseqüència lògica a tant d’esforç i tanta convulsió viscuts des del 2017, o si hi ha una estratègia latent i compartida en partits i institucions per agafar les regnes de la política catalana sense més travetes que les moltes que hi posen l’Estat espanyol, les formacions d’obediència unionista i l’unionisme emmascarat. Combinar covid i repressió desfermada de la judicatura espanyola, amb el vistiplau (quan no incitació) de la classe política, i la falta d’unitats independentistes (electoral, estratègica, tàctica, ideològica...) han resultat letals. ANC, Súmate, CDR, Tsunami, AMI, Consell per la República... tot sembla viure entre els llimbs i el badoquisme. Se’n salva Òmnium, probablement pel pes de la seva història, per la seva solvència organitzativa, per l’àmplia militància i pels múltiples fronts que té més enllà del procés. Els darrers episodis de l’ANC, erigint-se en mestre que avalua els altres i els suspèn; i el Consell per la República, al qual no aconsegueix fer-hi anar ERC, que s’hi queda, no fan presagiar que el 2021 la bèstia es desperti eixerida. I encara ha de sobreviure la campanya i les eleccions!