Opinió

Des de Brussel·les

RERE EL FOCUS

El soroll de fons, la pluja fina deixa pas a l’altre relat, el de profunditat, el que a mi personalment més m’interessa i que ens arriba igualment aquests dies gràcies al testimoni en primera persona de les persones represaliades

Una setmana. Aquest és el temps que ha passat d’ençà que els nostres companys i amics han sortit de les presons que d’una manera injusta, arbitrària i totalment desproporcionada els han retingut durant més de tres anys. Una setmana d’exabruptes i improperis de tota mena que hem hagut d’escoltar i llegir arreu i que no només s’han emès des de la caverna mediàtica i de poder espanyoles sinó que, malauradament, també han arribat en alguns casos des del cor de la nostra Catalunya plural i inclusiva.

Per molt que insisteixin alguns a dibuixar una societat catalana de via i pensament únics obsessionada a inocular un relat sectari (independentista, s’entén) en l’opinió pública i en la seva expressió directa a través dels mitjans de comunicació, la realitat és molt més tossuda i molt més contundent que una mentida repetida n vegades amb l’objectiu d’intoxicar.

Hi ha opinions per a tots els gustos, així mateix ho hem vist a recer dels indults del govern Sánchez, però no només. També ho constatem quan ens referim a com cal abordar, a partir d’ara, la qüestió relacional entre Catalunya i Espanya. Que si referèndum, que si dret a l’autodeterminació, que si mesa de diàleg –entre catalans, entre catalans i espanyols, entre governs...–, que si pedres al camí, que si tribunals il·legítims àvids de venjança...

Aquest és el soroll de fons, la pluja fina que deixa pas a l’altre relat, el de profunditat, el que a mi personalment més m’interessa i que ens arriba igualment aquests dies gràcies al testimoni en primera persona dels represaliats del procés. Hem vist fotografies de les companyes Forcadell i Bassa, així com de Junqueras i Romeva abraçant Marta Rovira a l’exili suís. Veure-les em provoca una barreja d’emoció i proximitat difícils d’explicar sense caure en el sentimentalisme barat. M’hi sento proper en l’amistat i en allò viscut, en el compromís democràtic i en l’amor al país.

I igualment aquest divendres, pocs minuts abans d’escriure aquestes ratlles, ha tingut lloc el retrobament a Waterloo dels amics Sànchez, Rull, Turull i Forn amb el president Puigdemont, els consellers Ponsatí i Comín i jo mateix. Escoltar aquests dies la seva veu i determinació però sobretot veure’ls, abraçar-los (amb permís de la covid-19), sentir-los a prop... L’emoció no sempre pot ser dita. No, almenys, per mi. Això ho deixo en mans dels escriptors quan no directament dels poetes.

Estimat amic terrassenc Josep Rull, estimat Jordi Sànchez, Jordi Turull, Joaquim Forn. Estimades Carme Forcadell i Dolors Bassa. Estimats Oriol Junqueras, Raül Romeva i Jordi Cuixart. I igualment Marta Rovira i Anna Gabriel, amb qui ens uneix la fredor de l’exili. Amigues, companys. Només hi ha un però, en tot plegat, que no seria prou sincer si no el compartís. Parlant amb Jordi Sànchez sobre la seva visita a Bèlgica, no me’n vaig poder estar: “Sereu nou, Jordi?” “Vindrem tots quatre”, em va respondre.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)