Opinió

Opinió

EL RETORN DE PONSATÍ

La causa de l’1-O està tocada de mort i només falta que algú tingui la valentia de certificar-la

Quan ja han passat les hores de les especulacions, segurament resulta més senzill poder analitzar les raons jurídiques del retorn de Clara Ponsatí, que tanta i injustificada sorpresa ha causat així com malestar en alguns sectors que creuen que l’exili és una fugida, quan els protagonistes ho han plantejat, des d’un principi, com la continuació d’una lluita per allò en què creuen i que representen.

La memòria és selectiva i feble quan no es vol assumir el recorregut històric dels diferents esdeveniments però, sobretot, quan no s’accepta la realitat, que és una cosa molt diferent dels relats que amb tanta facilitat es van construint des de fa massa temps i, sempre, amb la intenció d’instal·lar una creença que generalment dista molt de correspondre’s amb la realitat.

Els qui atribueixen a la reforma del Codi Penal la causa del seu retorn ni tan sols han analitzat el que s’està fent i dient des de ja fa molt de temps perquè, en realitat, els que han canviat, de forma ja definitiva, el marc de la discussió jurídica entorn de l’exili han estat els tribunals europeus: primer, Schleswig-Holstein i, després, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a partir de diverses sentències però resultant clau la del 31 de gener d’aquest any, i tots dos tribunals ho han fet sempre a instàncies del mateix jutge Llarena.

Schleswig-Holstein va resoldre, ja fa més de cinc anys, que els fets de l’1 d’octubre del 2017 no només no constituïen un delicte de rebel·lió, sinó que tampoc el constituïen ni de sedició ni de desordres públics; en realitat va determinar que aquests fets no constituïen cap mena de delicte, almenys no dins l’ordenament penal alemany. Aquesta decisió es va dictar a instàncies del jutge Llarena, que va ser qui va demanar el lliurament del president Puigdemont per aquests fets i amb la qualificació jurídica que els alemanys li volguessin donar. Per part seva, el TJUE ha anat dictant diverses resolucions, entre les quals destaco la del 20 de desembre del 2019, per la qual va reconèixer la condició d’eurodiputats del president Puigdemont i Toni Comín, extensiva després del Brexit a Clara Ponsatí; no obstant això, no va ser l’única, perquè el maig del 2022 també va decidir que se’ls havia de garantir, almenys cautelarment, la immunitat, ja que la demanda interposada en contra del suplicatori, a primera vista (prima facie), tenia l’aparença d’estar ben fonamentada. Aquestes dues resolucions tenen el seu origen en actuacions directament emanades del jutge Llarena davant les quals vam reaccionar acudint a la justícia europea, l’única que, per ara, ens garanteix imparcialitat i predeterminació del jutge competent… és a dir, un judici just.

Finalment, el 31 de gener, el TJUE va resoldre les prejudicials que va cursar el mateix jutge Llarena amb la intenció de recriminar a Bèlgica la negativa a lliurar Lluís Puig i, alhora, amb el clar propòsit de reclamar, per quarta vegada, l’exconseller de Cultura resident a aquest país. La resposta del TJUE, una vegada més, no va ser del grat del jutge Llarena, que, malgrat el que s’havia anunciat tantes vegades, ha deixat passar dos mesos sense cursar la seva quarta ordre europea de detenció i entrega (OEDE) en contra de Lluís Puig. Per més que per part del nacionalisme espanyol s’hagi celebrat com un èxit la sentència del TJUE de les prejudicials, el cert és que, una vegada llegida sense interferències mediàtiques, és clar que ha resultat ser un autèntic fracàs que li ha impedit poder activar cap nova OEDE.

És un fracàs, es miri per on es miri, perquè en aquesta sentència se li treu tota, absolutament tota la raó al Tribunal Suprem en establir que “no es pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit del dit article 6, apartat 1, un tribunal suprem nacional que resolgui en primera i última instància sobre un assumpte penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per enjudiciar la totalitat dels encausats”, és a dir: el Suprem no és el jutge predeterminat per llei per als fets de l’1 d’octubre del 2017. Però com si res d’això no fos prou, el TJUE també ha aclarit al jutge Llarena que “una autoritat judicial emissora no pot emetre una nova ordre de detenció europea contra una persona després que una autoritat judicial d’execució hagi denegat donar curs a una ordre de detenció europea anterior dictada contra aquesta persona, de conformitat amb el que li imposava l’article 1, apartat 3, de la Decisió Marc 2002/584, en relació amb l’article 47, paràgraf segon, de la Carta” Europea dels Drets Fonamentals. Dit més clarament, com en el cas de Lluís Puig –extensible a la resta dels exiliats–, no pot tornar a cursar una OEDE perquè el motiu de denegació va ser el risc de vulneració de drets fonamentals.

Arribats a aquest punt, sembla evident que el procés d’origen, és a dir, la causa especial que se segueix al Tribunal Suprem pels fets de l’1 d’octubre del 2017, està tocat de mort i només falta que algú tingui la valentia de certificar-la.

Dit tot això i posat en una sumatòria, i tenint present que el jutge Llarena ja no persegueix la Clara per cap delicte que comporti pena de presó, és evident que, des d’una perspectiva estrictament jurídica, una diputada al Parlament Europeu que disposa d’immunitat i que té dret a la lliure circulació (dret fonamental en termes de la Unió Europea), és evident que pot i ha d’acudir a la seva circumscripció electoral tantes vegades com ho consideri oportú. Del retorn de Clara Ponsatí, l’única cosa sorprenent i irregular ha estat la seva detenció perquè no s’havia de practicar per un presumpte delicte que no comporta pena de presó i molt menys sense abans demanar un suplicatori nou per aquest delicte concret; aquell amb què creu comptar el jutge Llarena només va ser demanat “per tal que pogués continuar l’execució de les ordres europees de detenció i entrega que havien estat dictades”, però per res més.

No acceptar tot això, no posar-ho en línia i analitzar-ho conjuntament, impedeix tenir una visió clara de la realitat i, sobretot, una visió viable del que es pot fer o no en contra d’uns eurodiputats que han demostrat, no sense riscos i esforços, que la raó està de part seva i que els que es troben en autèntica rebel·lia no són ells sinó els que s’entesten a ignorar el dret de la Unió i les conseqüències del seu incompliment.

La Clara, jurídicament parlant, va tornar perquè no hi ha cap delicte i, a més, tampoc cap jutge competent per perseguir-la, i molt menys per detenir-la, per més que l’Estat s’entesti en escenificacions ridícules que només comporten un desprestigi internacional més gran de les seves pròpies institucions.

Els qui intenten fer-nos creure que el seu retorn va ser una escenificació haurien de replantejar-se l’aproximació a la realitat que tenen perquè el sol fet d’haver-la hagut de deixar en llibertat, i que fos portada als mitjans de tot Europea, demostra que el fet anòmal no va ser el seu retorn sinó la seva detenció.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes

No sóc subscriptor

Tarifa digital de El Punt Avui

Per
només
48€

l'any

Ja sóc subscriptor

Per gaudir dels avantatges has d'activar la teva subscripció facilitant-nos el número de contracte i el NIF o DNI de la subscripció.

Activa la subscripció