Els qui estem immersos en el sector de la memòria històrica sabem que és als llibres, als arxius i a la tradició oral que generalment fem els descobriments petits i grans que ens ajuden a conèixer i valorar el passat. Però de vegades ens arriben nous capítols de memòria històrica en el moment menys pensat i de la forma menys previsible en els contextos més incongruents.

El primer cap de setmana de juny vaig participar en una travessa que recorda el pas pel Pirineu navarrès dels pilots aliats i altres refugiats que fugien dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Especialment emotiu va ser conèixer-hi el fill d’un pilot escàpol –Tom McGrath– i la filla d’una de les responsables de la xarxa resistent Comet –Andrée Griotteray– que organitzava les travesses. Aquests actes els organitza anualment l’Associació Basque Freedom Trails amb la inspiració dels molt eficaços i actius Joe Linehan i John Morgan i atrau desenes d’antifeixistes bascos, anglesos i irlandesos, bàsicament. Jo hi anava en reciprocitat que l’any anterior aquest grup hagués vingut a Catalunya a fer la ruta Walter Benjamin de Banyuls a Portbou de la mà del savi Santi Vancells, autor del fascinant llibre Una veritat difícil. Doncs a la ruta basca hi vaig conèixer una parella jubilada irlandesa –Gerry i Noëlla McCoy– que se’m van presentar com a metge i infermera jubilats. En dir-me que havien treballat un temps a Oxford, em va començar a picar la curiositat fins que es va confirmar el que mai hauria gosat suposar: tant ell com ella havien treballat al Nuffield Orthopaedic Centre, l’hospital que havia dirigit més de vint anys el meu avi, Josep Trueta, convertint-lo en un dels més prestigiosos hospitals ortopèdics del món. I quan la seva dona va dir que havia treballat al Pavelló Trueta d’aquell mateix hospital, ja vaig pensar que havia arribat l’hora d’informar-los que jo era el net d’aquell Josep Trueta a qui s’havien referit i de qui m’estaven parlant.

Anècdotes i sorpresa majúscula a part, la trobada va servir per deixar clara una cosa de què jo no era prou conscient: la pervivència de l’herència de Trueta a Anglaterra més de 55 anys després que marxés d’Oxford i 46 anys després de la seva mort a Barcelona el 1977. El fet més extraordinari és que el doctor McCoy era el president de la Girdlestone Orthopaedic Society (GOS), entitat fundada pel meu avi i altres col·legues l’any 1950 en honor de qui va ostentar la primera càtedra d’ortopèdia de tot Anglaterra i la direcció del que seria el Nuffield Orthopaedic Centre. Ambdós càrrecs els va heretar Trueta directament de Girdlestone –malgrat ser un estranger en un país força illenc– a final dels anys quaranta. Girdlestone, per cert, també havia estat pioner del tractament de les ferides de guerra en la Primera Guerra Mundial, Girdlestone, i havia fitxat Trueta tan bon punt havia copsat la gran capacitat de cura de les ferides de guerra del seu mètode que, a petició del govern britànic, havia hagut d’explicar en múltiples conferències arreu d’Anglaterra en arribar exiliat el 1939.

El fet és que la societat Girdlestone es continua reunint anualment 73 anys després de la seva creació per tractar temes ortopèdics avançats. La vigència de Trueta en l’ortopèdia mundial queda consignat pel fet que el doctor veneçolà Mark Levy hi hagués presentat una ponència sobre les cèl·lules associades al reg sanguini tractades per Trueta com a precedent de l’actual estudi de les cèl·lules mare mesenquimàtiques. Però també hauria agradat al meu avi saber que avui la Girdlestone Society continua sent una entitat amb una important dosi de valors humans, com no podia ser d’altra manera en un ram dedicat a salvar extremitats i vides. Aquest ingredient humà va ser-hi present en un poema de Malcolm Morrison, llegit en l’assemblea del 22 de juny d’enguany, que traduït diu: “[la Societat Girdlestone] la va començar en Trueta-refugiat d’Espanya/ La pèrdua d’Espanya fou el guany d’Oxford/ De la seva experiència del trauma de la Guerra Civil/ Per a múltiples ferides una nova visió va aportar/ [...] i van venir metges de tot el món/ Per aprendre d’ell al seu costat.” Un famós cirurgià ortopeda portuguès, Jorge Mineiro, va escriure l’any 1958 sobre la societat Girdlestone: “A mesura que passen els anys, la majoria de nosaltres sentim una admiració i gratitud creixents cap als responsables de la nostra educació i sentim un agraïment cada cop més gran per la vostra amistat i comprensió entre la gent. Alguns dels homes que deuen la seva formació ortopèdica a l’escola construïda per Girdlestone i que consideren que els proporcionava no només una escola sinó també una família en el sentit intel·lectual, senten la necessitat d’una organització que mantingui viu l’esperit d’aquesta família.”

El marcat caràcter humà, social, familiar i científicament pioner descrit per Mineiro és el que ha caracteritzat els 73 anys d’aquesta associació fundada per Josep Trueta. Potser no és tanta casualitat, doncs, haver-ne conegut l’actual president, Gerry McCoy, en una marxa antifeixista als Pirineus. Un fet reconfortant, almenys, en aquests temps en què la intolerància i el feixisme tornen a amenaçar Catalunya des d’una Espanya que, com deia el meu avi a L’Esperit de Catalunya (1947), mai no ens ha comprès ni respectat com a nació. Tant de bo els passos del Pirineu recuperats per gent com Joe Linehan, Santi Vancells o les Rutes de Llibertat de la Fundació Reeixida no ens hagin de servir de nou per exiliar-nos com va haver d’exiliar-se Josep Trueta el febrer del 1939 amb centenars de milers de catalans més. Que no es torni a repetir la història i que els catalans no hàgim de fugir de casa nostra encara que sigui per fundar associacions com la Girdlestone i fer del Nuffield Orthopaedic Centre d’Oxford un referent mundial de l’ortopèdia.