“Els atemptats són un tema incòmode”

El que jo volia fer ini­ci­al­ment era un exer­cici periodístic d’inves­ti­gar poli­ci­al­ment i judi­cial dels atemp­tats i, al mateix temps, com­bi­nar-ho amb un tre­ball de camp. Què vol dir això? Doncs par­lar amb totes aque­lles per­so­nes que sor­tien a les diligències, que havien decla­rat com a tes­ti­mo­nis, no com a detin­guts, i a par­tir d’aquí crear una línia de tre­ball per poder saber en cada moment quins fils es podien esti­rar. El que em va impac­tar més, com crec que a molta altra gent, era saber quina havia estat l’evo­lució ideològica dels autors de l’atemp­tat. Fer el retrat d’aquells nois, de l’evo­lució i la radi­ca­lit­zació ideològica que els va por­tar a odiar-nos tant, fins al punt de voler matar-nos de forma indis­cri­mi­nada.

Crec que s’ha de dife­ren­ciar entre els fets ocor­re­guts i el con­text polític en què van pas­sar els atemp­tats. No he pogut par­lar amb el major Tra­pero, per exem­ple, però quan ho pugui fer, segu­ra­ment el seu tes­ti­moni no resoldrà si hi havia con­ne­xi­ons inter­na­ci­o­nals amb els ter­ro­ris­tes. La seva veu serà interes­sant, perquè hi va inter­ve­nir de pri­mera mà, però s’inclourà dins del con­text glo­bal.

Hi ha un ele­ment des­ta­cat que situa Abdel­baki es-Satty, l’imam que orga­nitza els atemp­tats, el març del 2017 a Bèlgica, teòrica­ment per com­prar lli­bres, però sense una cons­ta­tació real. Ningú sap què hi va anar a fer allà, però el que és cert és que quan torna a Cata­lu­nya s’acce­le­ren els pre­pa­ra­tius dels atemp­tats. Un altre ele­ment a tenir en compte són els envi­a­ments de diners, de fins a 6.000 euros, i les com­pres que fa de regals per a la seva família del Mar­roc quan els va a visi­tar després de molts d’anys. Són molts diners per a algú que passa llar­gues tem­po­ra­des sense feina o que quan la té viu del sou d’un imam. Estic con­vençuda que en un futur es podria loca­lit­zar alguna prova que demostrés la con­nexió inter­na­ci­o­nal del grup que va atemp­tar a Bar­ce­lona i a Cam­brils.

És la gran pre­gunta i després de tres anys con­ti­nua sense resol­dre’s. En el lli­bre indico que el procés pel qual pas­sen aquests nois no és resul­tat d’una única causa. He pogut par­lar amb els Mos­sos, amb els ser­veis soci­als i és cert que s’ha tre­ba­llat molt en deter­mi­nats pro­to­cols a par­tir dels atemp­tats, però en el cas de la pre­venció de l’extre­misme, dels joves atrets per dis­cur­sos radi­cals, no s’hi està tre­ba­llant. En un pri­mer moment, hi havia la pre­o­cu­pació que Es-Satty hagués pogut influ­en­ciar altres joves de Ripoll, però tres anys després estem allà mateix. Si no hi ha cap pro­grama específic a l’entorn d’on vivien els joves poc es pot fer. També és cert que s’ha inten­si­fi­cat el pla de con­vivència, espe­ci­al­ment a Ripoll, però tot i això es troba a fal­tar una feina específica sobre els ado­les­cents i joves per evi­tar un nou procés de radi­ca­lit­zació.

Sens dubte. D’una banda, mal­grat par­ti­ci­par de les dife­rents acti­vi­tats i fer una vida social més o menys sem­blant a la dels joves de la seva edat, aquests nois sem­pre es van sen­tir mar­gi­nats, van tenir dub­tes sobre la seva iden­ti­tat. També va influ­en­ciar que van ser cap­tats per l’atrac­tiu dels vídeos i les pro­cla­mes d’ISIS ja a finals del 2014. Ini­ci­al­ment, el que els fas­ci­nava no era la religió, sinó la violència, i va ser amb l’arri­bada de l’imam Es-Satty, el 2015, quan es van sen­tir cri­dats per una religió que parla de tor­nar als orígens i que està molt vin­cu­lada amb el cali­fat que es pro­clama des de Síria. Ell és qui va arti­cu­lar tota aquesta pro­pa­ganda que ja con­su­mien aquests nois per ali­men­tar les seves frus­tra­ci­ons i els seus dub­tes iden­ti­ta­ris i con­duir-los cap al seu pro­jecte extre­mista. De fet, veus ente­ses en la matèria han asse­gu­rat que la falta de conei­xe­ment religiós accen­tua la cre­du­li­tat del mis­satge radi­cal que els dona un supo­sa­da­ment pro­fes­si­o­nal, com és un imam. És pos­si­ble que l’estratègia d’Es-Satty no hagués tro­bat tanta pre­dis­po­sició si l’hagués fet ser­vir amb nois amb una cul­tura reli­gi­osa més àmplia que la dels sis joves que va cap­tar.

Anem a pams. Un tema és l’esfera pública i el que trans­cen­deix i l’altre és el dia a dia. Una per­sona em va dir que a Ripoll, com a molts altres llocs d’Europa, ja no hi havia con­vivència, hi havia coe­xistència. La con­seqüència més clara dels atemp­tats a la població és que en les dar­re­res elec­ci­ons va entrar al con­sis­tori el Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya, una for­mació clara­ment xenòfoba que va ser votada per ciu­ta­dans del muni­cipi. Aquest cor­rent de rebuig cap a l’estran­ger s’ha notat a l’hora de llo­gar un habi­tatge o fins i tot de tro­bar feina per a deter­mi­nats col·lec­tius. És cert que les famílies dels joves no van haver de mar­xar de la població, i això és un signe inequívoc de resiliència, però a Ripoll no es vol par­lar d’aquest tema, se’l con­si­dera tabú i es vol girar full. Ah! Un apunt impor­tant: després dels atemp­tats, totes aque­lles crítiques de rebuig que es feien en l’esfera pri­vada han pas­sat a l’esfera pública i hi ha per­so­nes que se sen­ten legi­ti­ma­des per par­lar davant de tot­hom amb un dis­curs clara­ment racista. Hi ha cica­trius pro­fun­des, encara avui.

El cert és que tam­poc els atemp­tats de l’11-S ni el més recent de l’11-M s’han pogut tan­car encara. En el cas de l’11-M van anar a judici i hi va haver una sentència sense poder acre­di­tar si hi havia hagut con­ne­xi­ons inter­na­ci­o­nals. Anys després, es va saber que aques­tes con­ne­xi­ons que­da­ven acre­di­ta­des, per tant en el judici que se cele­brarà aviat sobre el 17-A segur que no hi haurà gai­res sor­pre­ses, però no des­carto que en un futur hi pugui haver una delació, un regis­tre a Síria o una decla­ració d’algú que aporti més dades sobre el cas. Hi ha molts ele­ments que la inves­ti­gació deixa enlaire que poden tenir recor­re­gut d’aquí a uns anys.

Dos anys i mig després dels atemp­tats he pogut fer un per­fil apro­xi­mat perquè he pogut par­lar amb la seva família, res­se­guir la seva vida a Cata­lu­nya i l’estratègia que va seguir des que va sor­tir de la presó. També he pogut con­tac­tar amb com­panys de cel·la amb qui va com­par­tir com­pli­ci­tats i amb gent que va anar conei­xent en dife­rents punts de la geo­gra­fia cata­lana. He arri­bat a la con­clusió que era un per­so­natge fosc, una mena de llop este­pari. Assu­mia un doble joc en les seves rela­ci­ons soci­als, això m’ho han con­fir­mat mol­tes per­so­nes.

Queda molt per avançar en la coor­di­nació entre els cos­sos poli­ci­als res­pecte a la lluita anti­ter­ro­rista. Veiem encara que hi ha col·labo­ra­dors d’una poli­cia que són detin­guts per una altra. Hi ha molta riva­li­tat i molta des­lle­ial­tat, encara que és ben cert que el món dels ser­veis secrets esta­tals es mou encara avui amb una certa penom­bra i també pot pas­sar que les seves fonts els facin doble joc. És una rea­li­tat com­plexa.

És molt difícil gene­rar con­fiança en els nuclis dels ora­to­ris, no només a Cata­lu­nya, sinó arreu d’Europa. És cert que hi ha una certa relació amb els cos­sos poli­ci­als que regu­lar­ment s’hi pre­sen­ten i tenen les dades dels res­pon­sa­bles. Ara bé, com en qual­se­vol asso­ci­ació gran és pràcti­ca­ment impos­si­ble saber què hi passa en cada moment. A Bèlgica, es va començar a tre­ba­llar en un pro­to­col per regu­la­rit­zar el paper dels imams, la for­mació que havien de tenir..., però això no ha pas­sat a l’Estat espa­nyol. No han de pre­sen­tar el full que cons­tata que no tenen ante­ce­dents penals, mal­grat que tre­ba­llen amb infants i joves. És com­petència de Madrid i sem­bla que no hi ha volun­tat per orde­nar-ho, però s’ha d’actuar per evi­tar que deter­mi­nats dis­cur­sos d’odi es puguin donar sense cap mena de con­trol.

És una decisió de l’auto­ri­tat judi­cial i penso en la inde­fensió de les vícti­mes, d’aque­lla gent a qui han des­tros­sat la vida i que no tro­ben que la justícia apli­qui la màxima pena per les con­seqüències pro­vo­ca­des. Em genera des­encís, perquè hi ha vícti­mes que basen la seva superació en l’apli­cació de la justícia, i no sem­bla que ara per ara els doni la res­posta que neces­si­ten. També hi ha altres afec­tats que després de tant de temps, durant el qual no s’ha avançat en el tan­ca­ment del cas, encara estan anco­rats en el 17-A. El viuen cada dia.

Crec que es demana i es posa molt d’èmfasi en comis­si­ons polítiques, però jo que m’he lle­git les con­clu­si­ons d’altres m’he tro­bat amb la sor­presa que cada par­tit polític fa les seves con­clu­si­ons. No hi ha un acord con­junt. A mi el que m’interes­sa­ria seria una comissió ava­lada pel Congrés, però amb agents inde­pen­dents i amb una con­clusió unitària. Amb magis­trats jubi­lats, amb poli­cies amb experiència i sense colors ni interes­sos polítics, que vul­guin només la veri­tat. Per a mi és molt més impor­tant aquesta que no pas una com la que han fet al Par­la­ment, on cada for­mació diu la seva. De la lec­tura d’aques­tes pàgines, a mi se’m desprèn que no volen saber la veri­tat, sinó ade­quar una veri­tat a les seves neces­si­tats i objec­tius par­ti­dis­tes. Crec que tenim un dèficit com a soci­e­tat democràtica i no s’aposta per crear ins­tru­ments inde­pen­dents que real­ment donin res­pos­tes.

Crec que públi­ca­ment només és relle­vant la data quan es com­me­mora l’ani­ver­sari, però que en rea­li­tat política­ment només s’uti­litza per a enfron­ta­ments i que no hi ha un interès per saber què va pas­sar i per què va pas­sar. He par­lat amb moltíssima gent, amb mol­tes vícti­mes, i estan molt dece­bu­des per com se les ha trac­tat. Per com se’ls ha negat un reco­nei­xe­ment com a vícti­mes, perquè han sen­tit que tenien poc suport, perquè s’han sen­tit molt obli­da­des i fins i tot perquè se les ha qüesti­o­nat. Tot i això, sí que agra­ei­xen el tre­ball que va fer la Uni­tat d’Atenció i Valo­ració a Afec­tats per Ter­ro­risme (UAVAT) de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Els atemp­tats són un tema incòmode, i quan aflo­ren públi­ca­ment hi ha massa interes­sos par­ti­dis­tes. Al mig hi ha les vícti­mes que sem­pre que­den en un segon pla.

Avui dia, estem al nivell d’alerta 4 (sobre 5), i això vol dir que un atemp­tat ter­ro­rista a Cata­lu­nya és molt pro­ba­ble. El Cen­tre d’Intel·ligència con­tra el Ter­ro­risme i el Crim Orga­nit­zat (CITCO), que coor­dina la col·labo­ració poli­cial i ges­ti­ona les pos­si­bles ame­na­ces, no ha vol­gut abai­xar el nivell mal­grat que ja han pas­sat tres anys. És una rea­li­tat que exis­teix i que no es pot negar. Ara bé, també crec que la pilona que hi ha avui al cap­da­munt de la Ram­bla és el fet més sig­ni­fi­ca­tiu que hi ha sobre els atemp­tats. És de les poques coses que s’ha fet per evi­tar que això torni a pas­sar.

El 17 d’agost del 2017 jo era als Estats Units fent una for­mació de tres set­ma­nes en temes de giha­disme i pro­jec­tes que esta­ven fun­ci­o­nant al país. D’allà em va que­dar molt clar que sense la com­pli­ci­tat dels res­pon­sa­bles dels ora­to­ris i de les comu­ni­tats musul­ma­nes, difícil­ment es podrà neu­tra­lit­zar aquesta amenaça. També cal la par­ti­ci­pació dels joves i de les famílies, perquè quan hi ha un dis­curs exces­si­va­ment rigo­rista, que pot deri­var en un procés de radi­ca­lit­zació, cal que les per­so­nes de l’entorn de l’indi­vidu i que els res­pon­sa­bles dels ora­to­ris facin la feina de reba­tre aquesta nar­ra­tiva. Només així es pot acon­se­guir posar fi a aquest tema. És bàsic, d’altra banda, esta­blir i man­te­nir els canals de con­fiança entre els col·lec­tius musul­mans i les for­ces d’ordre públic, edu­ca­dors soci­als, mes­tres...

És cert. No només a l’extre­misme islàmic, sinó a qual­se­vol extre­misme. Quins orga­nis­mes, que no sigui la poli­cia, tenim a Cata­lu­nya perquè un pare, una mare, un germà o un amic trobi asses­so­ra­ment per tal de recon­duir la radi­ca­lit­zació d’un ésser esti­mat? A Europa ja hi ha asso­ci­a­ci­ons que hi tre­ba­llen i fan bona feina.