“He après molt, des que pregunto a les dones”
Javier Royo (Javirroyo) és un creatiu aragonès establert a Barcelona, un activista que no porta l’etiqueta d’activista. Va ser conscient de la lluita per la igualtat arran del cas de ‘la manada’: veure com es va tractar la víctima el va indignar. D’allò han nascut els títols ‘Homo machus’ i ‘Laborachismo’
Les seves reflexions il·lustrades sobre les desigualtats susciten discussions entre els seus seguidors a Instagram. Sí, tot i les dades d’agressions, d’actituds discriminatòries, de desigualtats, hi ha qui no s’ho vol creure. El seu activisme feminista té data d’inici. “Va ser quan vaig veure com tractaven la víctima de la manada, sobretot la justícia, i com se l’assenyalava, se la posava en dubte. Em vaig encendre i em vaig posar a dibuixar. Va ser una reacció visceral. De tot allò va néixer Homo Machus. De animales a hombres [Lumen, 2020].” Un home que dibuixa i parla a altres homes de la desigualtat i del feminisme “i de per què hauríem de ser feministes”. Ara, un segon títol, centrat el món laboral: Laborachismo (Lumen, 2021). “He après molt, des que vaig començar a preguntar a les dones, a xerrar amb elles, a posicionar-me i a qüestionar-me. Realment en sabem poc, els homes. Les dones estan molt conscienciades des de fa temps.” “A Laborachismo parlo de la injustícia que suposa que no tinguem els mateixos drets i les mateixes oportunitats; és una realitat.”
Estava treballant en el llibre i ens va caure el virus al damunt. Va renovar l’observació: “El virus accelera situacions que estaven amagades des de feia molt temps.” Cal un horari? Es poden fer compatibles la feina i les cures? “Aflora perquè, per força, ens hem de tancar, amb la parella, els fills, sense escola, sense ajuda...” Aflora, però no hi ha canvis, diu. “Quan ha fet falta cuidar dels fills o d’algú gran, en el 99% dels casos que conec sempre és la dona qui ha optat per la jornada reduïda o la que ha fet renúncies en la seva carrera professional. I amb la covid ha passat el mateix.” Tendim a repetir errors, els humans. Fa memòria de la crisi del 2008: “Es deia que potser era el moment de refundar el capitalisme, de fer alguna cosa que no estigués basada en el creixement sense fi... Res, el temps s’ho va endur. Ara hi ha un debat sobre com valoritzar les cures, que és la pedra angular de la societat, però no tinc gaire esperança que prosperi.”
El debat real, profund
La discussió sobre el teletreball està molt bé, diu Royo, però ell reivindica un debat més a fons, que tingui en el centre la gestió de les cures. “Hi ha un sistema patriarcal en el treball, que està pensat per homes i per a homes. Tot un sistema que no beneficia les dones, ni les premia, ni premia les cures. I ja es veu, en aquesta pandèmia, que una societat sense les cures, sense les escoles, sense els centres de dia per a la gent gran, no pot avançar. Ens n’oblidarem, segur.”
És molt urgent la perspectiva de gènere en la feina. “Ha estat sempre un entorn molt masculinitzat, basat en la força, a veure qui treballa més hores, qui aguanta més, qui té més collons, més que no pas en sistemes racionals, inclusius, que permetin la diversitat, de vida, d’opinions. No serà fàcil... Tenim un sistema cultural heteropatriarcal, en què el treball és un dels grans bastions del masclisme sistèmic: totes les maneres de fer tenen a veure amb l’home.”
