El dossier

“Vull tornar a ser el d’abans”

En Carlos voldria ser qui era quan no sabia què era patir agorafòbia. A poc a poc, i amb teràpia, va sortint al món

EXPOSAR-SE
“Gràcies a la meva terapeuta he aconseguit tenir l’ajuda d’una psicòloga en pràctiques amb qui he elaborat una mena de graella amb tot allò que em genera ansietat al carrer, de més a menys, per anar fent-ho amb ella”

Com que vol mantenir l’anonimat, li direm Carlos. Té prop de 40 anys i és d’un país de l’Amèrica del Sud. Per circumstàncies de la vida, ara resideix a Barcelona, on cursa estudis relacionats amb la seva professió, la música. Tot normal, llevat que fa anys que pateix agorafòbia; té un contacte social mínim. La seva mare està amb ell a Barcelona per donar-li suport en totes les gestions que calgui fer. Se li escapa: “Sento que soc una càrrega per a ella.” Sap, però, que no és així. “Ella és l’única de la meva família que podia venir a Barcelona a ajudar-me mentre estigui en aquest procés. Per això li dono les gràcies cada dia.” En Carlos ha esperat la nostra trucada amb un cert desassossec, confessa, perquè encara que no ens veiem cara a cara no deixa de ser un contacte social.

La seva història es remunta a quan tenia 24 anys i vivia al seu país. Una ruptura amorosa li va desencadenar un daltabaix interior. I va arribar el diagnòstic de fòbia social. Una altra experiència traumàtica el va abocar al diagnòstic d’agorafòbia. “Estava a la universitat, estudiant veterinària, i la meva metgessa va fer-me una carta perquè a la facultat no m’exposessin a situacions socials estressants, ja que tenia un diagnòstic de fòbia social. El cas és que un dia un dels meus professors em va fer aixecar i em va fer posar davant dels companys per parlar. Quan va acabar, vaig anar al bany, i em vaig beure una ampolla de Rivotril [marca d’un medicament que té clonazepam, del grup de les benzodiazepines]. Em vaig quedar adormit allà, fins que un amic va venir a buscar-me. No vaig tornar mai més a la universitat i no vaig poder acabar els estudis.” Si hagués tingut una cama enguixada, segur que el professor no l’hauria exposat. La salut mental sovint és menystinguda. En Carlos va entrar en una depressió severa, de la qual va ser tractat al seu país. Van utilitzar teràpia electroconvulsiva (TEC), coneguda abans com a electroxocs. Va fer una dotzena de sessions. “Em va anar bé.”

La fòbia genera distàncies: “A mesura que el problema creix, vas perdent amics.” I segueix dient: “Vull tornar a ser el d’abans, aquella persona que sempre connectava... Recordo quan estava bé, i sento una nostàlgia afegida.” Fa teràpia, convençut dels avenços. “Em vaig comprar una bici i vaig sortir amb una amiga que em va portar a fer una ruta. L’endemà vaig sortir sol; ho vaig aconseguir. Després em vaig fer mal al genoll i no vaig continuar. Amb la bici vaig ràpid i no em fixo en la gent, no hi ha contacte visual. Vigilo el trànsit. M’ha ajudat, però segueixo evitant el problema principal: encarar la gent al carrer.” Amb la teràpia s’hi va enfrontant a poc a poc. “Gràcies a la meva terapeuta he aconseguit tenir l’ajuda d’una psicòloga en pràctiques amb qui he elaborat una mena de graella amb tot allò que em genera ansietat al carrer, de més a menys, per anar fent-ho amb ella i anar-m’hi exposant.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)