El dossier

“Com més temps fa que no surts de casa, més costa”

Li van posar nom al Japó: hikikomori, ‘el que queda reclòs’. A casa nostra també hi ha casos de persones tancades entre quatre parets, durant anys. La clau és fer-los arribar l’ajut que necessiten

SILENCI
“La síndrome hikikomori comporta un sofriment completament soterrat. Cal tenir present, a més, que són persones que no donen problemes, al contrari. Són casos que no donen la cara”
LLIURES O ESCLAUS
“Pots dir: «Avui no tinc ganes de sortir!» A tots ens agrada, això. Pots decidir-ho i fer-ho. Una altra cosa és quan el fet mateix de tancar-te a casa t’indueix a no sortir i arriba el dia que ho has de fer i ja no pots”

“L’aïllament social és un problema de salut cada vegada més important.” Són paraules del treball Hikikomori a Espanya: un estudi descriptiu, del 2014. Des d’aleshores, els especialistes en salut mental que hi participen n’han publicat dos més, l’últim l’any passat. Han analitzat el seguiment d’un bon nombre de pacients a Catalunya durant un any i han estudiat també quin pes té la família en aquests casos severs d’aïllament. El hikikomori és, expliquen, un fenomen psicopatològic i sociològic pel qual les persones, especialment els joves, es retiren completament de la societat per un període d’almenys sis mesos. “És un estil de vida centrat en la llar, sense interès o voluntat d’anar a estudiar o a la feina.” Pot ser que se surti puntualment a fer un encàrrec, però no hi ha cap contacte social. Aquestes recerques, publicades per revistes especialitzades, s’han basat en els casos de 200 persones. Un dels professionals que hi ha participat és el metge psiquiatre David Córcoles, de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar. “Amb la pandèmia hi ha persones que els ha empitjorat l’estat, com és el cas dels pacients amb trastorns d’ansietat, trastorns obsessivocompulsius, agorafòbia.” En el cas de l’agorafòbia, afegeix: “S’ha de fer un esforç extra, perquè si d’entrada no vols sortir i a sobre et donen una justificació per no fer-ho... I una dada molt important: sabem que com més temps portes sense sortir de casa, més costa fer-ho.”

És difícil detectar els hikikomori si l’entorn no n’alerta. “Tenim pacients que fa vint anys que no surten de casa. El que més, trenta-cinc. No ha sortit per a res; no ha traspassat la porta de casa.” Hi ha dos tipus de hikikomori, primari i secundari. “En el primari, suposadament, no hi ha cap mena de patologia i l’aïllament és l’únic símptoma. El hikikomori secundari és el que s’ha produït per alguna malaltia mental.” Tot i que al Japó hi ha estudis que reporten molts casos primaris, en l’estudi català n’hi ha pocs. Hi ha molt camp per explorar. I es fa difícil creure que no hi hagi comorbiditat, és a dir concurrència de diverses patologies.

No és tan estrany caure en aquesta síndrome. Imaginem una persona amb depressió que només té esma per estar al llit; sortir al carrer se li fa un món. I no surt. Seguirà així si al voltant no hi ha ajuda. “Compleix els criteris d’un hikikomori secundari. Una depressió porta a tancar-se. S’evidencia la importància que juga l’entorn per detectar aquests casos.” I segueix comentant, sobre l’entorn: “Dels 200 pacients que teníem en vam poder visitar 164, perquè en el cas dels 36 restants les seves famílies no van voler. És dur.”

Quant al perfil dels afectats, segons la recerca, eren persones d’uns 40 anys de mitjana. Tenint en compte que el temps d’aïllament mitjà era de tres anys i mig, volia dir que havien començat aquest comportament als trenta i escaig. “Tres anys i mig... és molt greu. Vam veure que com més temps havia passat, més difícil era modificar la conducta d’aïllament. Com més temps passava més greus eren els casos, amb la qual cosa estaven justificats els ingressos hospitalaris involuntaris. El resultat d’això era que milloraven més que els que no estaven tan greus. Sembla una contradicció, oi?”

Hi ha aspectes de la nostra manera de fer que poden ser considerats “excentricitats”, però d’altres clamen al cel i haurien de preocupar el nostre entorn. “Pots dir un dia: «Avui no tinc ganes de sortir!» A tots ens agrada, això. Pots decidir-ho i fer-ho, voluntàriament. Una altra cosa és quan el fet mateix de tancar-te a casa t’indueix a no sortir i arriba el dia que ho has de fer i ja no pots. No decideixes lliurement. Hi ha alguna cosa que està decidint per tu.” De vegades no és fàcil enganxar el moment just en què una situació deixa de ser saludable.

Podríem pensar que és impossible que una persona amb aquestes circumstàncies pugui tenir responsabilitats familiars. “Alguns sí que en tenen, però no gaires. Si tens parella i està bé... Recordo un cas que la persona afectada feia vint anys que no sortia, a causa d’una agorafòbia, i no volia seguir cap tractament. Era una parella amb una filla.”

Si se sumen el fet que són pacients que no es fan notar i el fet que patim un dèficit de professionals de la salut mental en l’atenció pública, és segur que l’hikikomori s’infradiagnostica. Un altre cop s’evidencia la situació de falta de recursos en salut mental, que es pot qualificar de dramàtica, si es compara amb la inversió que es fa en països del nostre entorn. El sentit comú ens diu que és intel·ligent, per part dels governants, invertir en salut mental, i que és un benefici per al conjunt de la comunitat. “Sí, però aquest benefici no és immediat, i els polítics treballen a curt termini.”

“La síndrome hikikomori comporta un sofriment completament soterrat. Cal tenir present, a més, que són persones que no donen problemes, al contrari. Són casos que no donen la cara. Hi havia el cas d’una dona que feia cinquanta anys que estava segrestada a casa per la seva mare, que patia una malaltia mental.” Tristament, la realitat supera la ficció. En els seus estudis, l’equip d’investigadors n’ha deixat constància: “Probablement, la prevalença i la magnitud de l’aïllament s’han subestimat a causa de la falta de serveis comunitaris específics de salut mental capaços de detectar i tractar aquestes persones a casa.”

Com ja s’ha comentat, la majoria de casos detectats són persones que pateixen altres símptomes, a part de l’aïllament. Els trastorns psicòtics i d’ansietat són els més freqüents. “L’alta comorbiditat ens fa concloure que potser no es tracta d’un diagnòstic nou, sinó més aviat d’una síndrome severa associada amb múltiples patologies mentals.” En bona part dels casos, un 60%, també hi havia antecedents familiars de trastorns mentals, en un 45% per part de familiars de primer grau. Al voltant d’un 56% dels casos era la mare qui aportava els antecedents de trastorns afectius i ansietat. Quant als antecedents per via paterna, els diagnòstics més freqüents van ser els psicòtics i l’abús de drogues.

La família és, en bona part dels casos, la detectora del problema dels pacients estudiats, però també pot tenir a veure amb el problema. És molt important, per exemple, la qualitat de les relacions, si la família és disfuncional, si hi hagut negligència emocional, abús... Sobre el punt de la disfunció familiar en relació amb el hikikomori al Japó, en la recerca es parla del concepte amae, un terme japonès que es refereix a la dependència dels fills respecte als pares pel que fa a cures de tota mena. S’inicia en la infantesa, amb bones dosis de manipulació, i continua en la vida adulta. A aquesta infantilització s’hauria de sumar una criança poc exigent amb els fills, i un jovent amb poca motivació i moltes comoditats a la casa paterna i materna. Tot plegat pot explicar molts casos de hikikomori. D’altra banda, és segur que no es un fenomen només japonès. També es pot donar en altres societats benestants.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)