El dossier

Viure en línia

Amb l’excusa, encara, de la pandèmia, ens podem quedar a casa, còmodament, sense necessitat de sortir per res. És saludable?

TRAMPA
“Quedar-se a casa tancat no és saludable. Fer-ho fomenta que cada vegada resulti més còmode i pot arribar a limitar”

En temps de pandèmia es parla molt de la llibertat, de les ganes de sortir i socialitzar. Som gent de celebracions i trobades per tot. Les xarxes en són un bon aparador. Poc es parla, si no és en privat, de les vegades que ens fem enrere en els plans, de la mandra de moltes persones, abans molt socials, d’haver de connectar. I ara que s’acosten les festes de Nadal, encara més. Segur que a més d’un i a més de dos li han anat d’allò més bé les restriccions per no haver de fer el paperot a cal sogre el dia de Sant Esteve. Només cal veure com ha evolucionat la moda per confirmar que, com a casa, res. Ara, les marques tenen una línia de roba d’estar per casa. Abans de la pandèmia, eren quatre draps als catàlegs, i ara ocupen pàgines i pàgines a tot color. El xandall glamurós –o no– s’ha imposat, i es vol quedar. “Home, sweet home” és el crit de guerra de milers i milers de persones. Que cadascú s’examini a si mateix.

Segons un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya publicat al mes de juny, prop d’un 80% dels 4.000 treballadors que van enquestar mantenien que si haguessin de buscar una nova feina voldrien tenir l’opció de teletreballar. Fa un parell d’anys eren quatre, mal comptats, els que treballaven des de casa. Tampoc la formació no presencial havia vingut tan de gust com ara. Per no dir que mai s’havia parlat tan obertament de tenir cites en xarxa i practicar sèxting.

La pandèmia ens ha tancat i ens ha ofert un ventall enorme de possibilitats per viure en línia. Per a qui teletreballa, de fet, els dies poden passar l’un darrere l’altre sense haver de trepitjar el carrer, i no per això deixar de parlar amb els amics, lligar o fer una classe dirigida de ioga. És fàcil, i normalitzat, rematar una jornada amb la compra del súper i el sopar, tot dut a casa per repartidors. Prou que ho sabem: s’han multiplicat les compres en línia, i de tota mena de productes i serveis (pregunteu a Amazon i Netflix, com els ha anat la pandèmia). Hi ha una frontera molt difusa, però, que separa el fet de gaudir de casa de ser presoner a casa. A les xarxes trobem testimonis que ens plantegen interrogants. Com el d’un xilè de prop de 50 anys: “Fa cinc anys vaig decidir retirar-me, i des d’aleshores no surto gairebé de casa. Passo el noranta per cent del temps tancat, només surto a regar i a comprar menjar.” Ja fa anys, de fet, que es parla del nesting, que és si fa o no fa l’opció de quedar-se a casa –al niu, nest– el cap de setmana –en lloc de sortir–, i mirar pel·lícules, llegir o simplement no fer res de res. I qui diu el cap de setmana, diu tota la setmana.

“Estic bé a casa”

Quatre psicòlegs valoren la situació actual d’aquesta manera de viure en línia. “Arran de la pandèmia, pot ser que haguem trobat cert gust, plaer, a estar a casa”, diu Meritxell Bausili, psicòloga del centre ITAE Psicologia. I segueix: “Però compte si hi ha un malestar al darrere: «Estic bé a casa perquè em crea certa incomoditat anar al supermercat i trobar-me gent.» Segueix: “Sí, és cert, hi ha persones que t’asseguren que estan molt a gust a casa treballant, fent-ho tot en línia. «I quan surts al carrer?», els dius, i et responen que surten per llençar les escombraries i passejar el gos, si és que en tenen.” No es tracta de parlar en termes de “normalitat” o “no normalitat”, més aviat es tracta d’observar allò que és saludable i allò que no ho és. I sense oblidar que cadascú té una manera de ser. Dit això, reflexiona: “Quedar-se a casa tancat no és saludable. Fer-ho fomenta que cada vegada resulti més còmode, i això pot arribar a limitar i que de cop algú es trobi que fa sis mesos que no surt, i que es converteixi en patològic.”

La pandèmia, en això coincideixen tots els experts consultats, ha afavorit la fòbia social, l’agorafòbia, l’ansietat. “Sí, rotundament. Les persones que ja tenien una patologia han empitjorat. En el cas dels que no tenien patologia, però sí que eren de base més ansiosos, més donats a preocupar-se, la covid ha fet de catalitzador de certes pors que tenien normalitzades i que no els impedien ser funcionals fins aleshores. Ens van obligar a quedar-nos a casa perquè hi havia un perill i això va activar una alerta al cervell: «Hi ha un perill si surts.»”

Font de benestar

Enric Soler és psicòleg especialista en relacions interpersonals i docent universitari. “Una de les fonts de benestar emocional més importants per als humans és la interacció social, per això quan quedem amb amics, per fer el que sigui, ens sentim satisfets.” Estem en un moment en què, tant sí com no, cal fer adaptacions. Hem tingut uns mesos de treva, però ja tenim al davant una nova variant de la covid-19. No sabem si d’aquí a quatre dies tindrem les possibilitats de reunió una altra vegada restringides. Temps de canvis. “Els humans no podem fer les adaptacions d’un dia per un altre. És progressiu. Una adaptació és també un dol. Per exemple, quan ens van confinar, ens hi vam adaptar i vam fer el dol per la pèrdua de llibertat.”

La vida en línia és una arma de doble tall. D’una banda, ens pot fer guanyar eficàcia; de l’altra, pot ser una excusa per no sortir del cau. “En general, l’ésser humà té força aversió a la soledat. Hi ha qui és capaç d’enganxar-se a qualsevol parella, encara que vegi que no té futur, per tal de no estar sol. I hi ha qui tria estar sol, i és feliç. Si abans d’aquesta crisi eres una persona que convivia bé amb tu mateix, perfecte. Però els que estaven molt acostumats a sortir...” No estigmatitzem, però, les possibilitats de la tecnologia i la comunicació. Com sempre no són bones ni dolentes en si mateixes. “Que si els contactes poden ser perillosos, que si et pots encomanar encara que estiguis vacunat... Si hi afegeixes el poder d’atracció que tenen les pantalles, ja tens els dos ingredients que donen com a resultat el que està passant: «Fa cinc dies que estic tancat a casa, no m’he relacionat amb ningú i no n’he estat conscient.» No és saludable. Sí, ens podem relacionar mitjançant la tecnologia, la que sigui, però el contacte físic no el poden substituir. I no em refereixo només a les relacions íntimes. Podem eliminar els petons i les abraçades de compromís, però no allò que és de debò és insubstituïble.” La pandèmia, diu Soler, es produeix en el moment de màxima expressió del que el sociòleg Zygmunt Bauman anomena societat líquida, “on les relacions són poc consistents”. Potser havíem arribat al límit de la societat líquida i caldrà trobar un punt just i profitós en les relacions. “Buscar parella a través d’aplicacions, en una mena de mercat de carn on ens cossifiquem?” Toca fer un reset. Els humans hi estan acostumats, ho han de fer periòdicament: “Què aporto a les relacions, i què m’aporten? Tu mires una pel·lícula, jo també la miro i quedem per connectar-nos i comentar-la? Muntem un bon sopar per videoconferència? No, no és el mateix.” Volem relacions sòlides.

Tornem-hi: la tecnologia no és bona ni dolenta. Depèn. “Si et permet agilitzar tasques instrumentals com fer la compra i que el temps que guanyes sigui per a relacions socials, la tecnologia és una ajuda.”

por Del “què passarà?”

Fins ara, només hem vorejat allò que es pot qualificar de patologia. Casa pot ser sinònim de plaer o de refugi. O de cel·la. Hi ha qui voldria decidir sortir, però ha arribat a un punt que ja no pot. La psicòloga del País Valencià Laura Fuster va publicar aquesta tardor un article sobre agorafòbia al seu perfil d’Instagram. Ha estat la seva entrada més buscada i llegida. “Estem veient un increment de casos d’agorafòbia bastant considerable.” El comú dels mortals pensem que l’agorafòbia és la por d’estar en espais oberts. I no és això. En realitat és por de patir un atac d’ansietat en un lloc on estiguis sol i no puguis rebre l’ajut que et faci falta o que et puguin veure i et faci sentir vergonya. Vol dir que en algun moment hem patit realment una crisi d’ansietat en un entorn exterior. “Aquestes persones no van poder controlar allò que els estava passant. I cal dir que les sensacions de l’ansietat són potents, incòmodes. Qui ho pateix pot agafar por d’aquestes sensacions.” D’aquí ve que, si no es tracta adequadament, ens estimem més estar a casa, on sentim que estem segurs. “Tot allò que se surti d’aquest espai genera ansietat. Això és l’agorafòbia.” El sol fet de pensar en la possibilitat d’exposar-se a allò que els espanta ja provoca ansietat.

Com en tot, hi ha diferents graus. Hi ha qui té por d’anar a un centre comercial i trobar-se enmig d’una aglomeració i angoixar-se. I hi ha qui no pot ni anar a comprar el pa a la botiga del portal del costat. L’ansietat és bona, ens recorden, perquè ens avisa d’un perill. La clau és distingir si és real. “L’ansietat ens porta a evitar o a escapar. I si fem alguna cosa que té un perill intentem que sigui amb certa seguretat, acompanyats o amb el mòbil preparat. El tractament, precisament, consisteix a fer el contrari: treballar els pensaments per adonar-nos que allò que temem és bastant improbable que passi. I que si passa tinc les eines per gestionar-ho. Una part de la teràpia és d’exposició, per anar deixant d’evitar i anar abordant situacions a poc a poc, de menys a més.” Per què passa a unes persones i no a unes altres? La clau és l’evitació, un cop hem patit l’experiència desagradable. Si s’evita s’està donant la raó a l’ansietat. Si es venç, la por queda desactivada. “Les persones que veiem a la consulta fa molt temps que eviten aquestes situacions. Si coneguéssim els mecanismes de l’ansietat, si ens ho ensenyessin, no patiríem ni la meitat dels problemes que patim. Sabríem dir: «Sento ansietat, sé el que és, i sé que em passarà.»” Hi ha una fòbia que hi està relacionada: la fòbia social. És la por de la interacció social, de ser rebutjat, avergonyit, de no saber de què parlar. La pandèmia també l’ha fet créixer. També en aquest cas la recomanació és no fer evitació.

La doctora Connie Capdevila és psicòloga clínica, psicoterapeuta i vocal de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. És especialista en ansietat i fòbies. Ens recorda que els humans tenim reaccions innates al perill, tant si és tangible com si és imaginat. Estem preparats per al perill, però també per a la joia. “El nostre sistema nerviós està preparat per detectar tant la seguretat com el perill. Quan entrem en contacte amb les persones estimades, les seves veus, les seves expressions facials, tot en elles ens calma i ens fa sentir segurs.” Vet aquí el que ha fet la pandèmia, explica: “Ha posat un repte al sistema nerviós, perquè ens ha fet evitar el contacte social, que és el que ens dona seguretat. Un repte que és més gran per als que viuen sols.” Hem estat sacsejats per pèrdues de tota mena durant gairebé dos anys. “Estem en la crisi de la salut mental. Ha augmentat la nostra vulnerabilitat a la simptomatologia d’ansietat i de trastorn mental.” La pandèmia ha provocat un encavalcament entre la por a tornar als espais públics pel virus i l’agorafòbia. Hi ha l’agorafòbia, amb la por desproporcionada que fa que les persones evitin situacions a l’exterior que troben amenaçadores. Això pot es pot superposar amb una de les possibles formes del trastorn obsessiu compulsiu, que fa sentir pànic dels gèrmens. La pandèmia ha provocat un còctel de pors. La por que ens ha permès sobreviure com a espècie pot ser perniciosa. Suggereix una pregunta de control: seguim les indicacions de les autoritats o fem més evitació de la que cal? “Si les pors estan fora de control, cal anar al psicòleg.” En la conversa, anomena en diversos moments la relaxació, bàsica per encarar la por desbocada. Ens relaxarem amb activitat física, fent respiracions abdominals... “Relaxant el cos relaxem la ment.”

Insistim: és recomanable viure en línia? “Una cosa és quedar-te a casa de tant en tant i una altra fer-ne un estil de vida.” Quedem avisats.

Joves a la presó de casa

Al Japó es va descriure, fa vint anys, el hikikomori. És una síndrome que sol estar associada a persones joves: es queden tancades a casa. En relació amb els joves, precisament, la psicòloga Meritxell Bausili diu: “Ara hi ha una demanda desmesurada de gent jove, d’entre 18 i 35 anys. No ho havia vist abans. Manifesten desànim, desesperança en el futur, ansietat, apatia. Es passen tot el dia a casa, sense ganes de fer res. Diuen que els costa gaudir d’allò que gaudien abans. Hi ha qui manifesta que sent que està perdent la pròpia vida.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)