El dossier

Vicent Climent-Ferrando

Investigador de la Càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques

“Mai havíem estat tan a prop com ara d’aconseguir-ho”

És expert en política lingüística a Europa i autor d’un informe encarregat per diversos eurodiputats sobre què suposa l’exclusió de l’oficialitat per als idiomes europeus

OBSTACLES POLÍTICS
“Les reticències dels estats sobre l’oficialitat del català, el gallec i l’euskera són sobretot de caire polític, no pas legals”
EL MINISTRE ESPANYOL
“Quan sentia José Manuel Albares es feia difícil saber si era un militant de Plataforma per la Llengua o un ministre del govern espanyol”
Com a mínim de forma pública, no s’han sentit gaires arguments en contra de l’oficialitat del català a la Unió Europea, més enllà de les reticències sobre les implicacions legals i econòmiques. Comencem pel primer tema. Hi ha algun impediment legal que es pugui esgrimir?
El que cal analitzar en aquest cas és el reglament 1/1958, que estableix quin és el règim lingüístic de la Unió Europea. En aquest reglament no hi ha cap impediment perquè una llengua com la catalana, que és oficial a l’Estat espanyol (que és diferent de dir que és oficial de l’Estat, i subratllo la preposició) pugui esdevenir oficial a la Unió Europea. El reglament no diu que les llengües oficials de la Unió Europea hagin de ser llengües oficials de l’Estat. És veritat que després de dimarts, alguns estats han expressat certes reticències i han dit que necessitaven més temps. Això ho va dir concretament el representant finès, i ho va dir en català. Volen conèixer les repercussions polítiques que tindria el fet que una llengua com el català, no oficial de l’Estat, ho sigui de la Unió Europea. Sobretot perquè hi ha molts estats, com ara Finlàndia, Estònia, Lituània, que tenen minories russòfones, i tenen por que aquestes minories reclamin el mateix. En qualsevol cas, les reticències són sobretot polítiques, no pas legals.
I de l’excusa dels costos econòmics, què en pensa?
Quan algú em parla del cost econòmic que comporta que una llengua parlada per més de 10 milions de ciutadans europeus sigui oficial a la Unió, sempre els responc el mateix: el cost de la democràcia. Si emmarquem els debats des del punt de vista econòmic, ens equivoquem. Estem comprant l’argumentari de l’adversari. Jo no parlaria del “cost” de la llengua, sinó del “valor” de la llengua. Quan Malta va decidir reclamar el maltès com a llengua oficial (una llengua, recordem-ho, parlada per 400.000 persones) o quan Irlanda va fer el mateix amb l’irlandès, ningú va posar excuses sobre el cost econòmic que representaria. I tampoc es va fer en el cas d’altres llengües que tenen molts menys parlants que no pas el català.
L’ha sorprès el cas de Finlàndia? L’hi pregunto per la situació lingüística que hi ha al seu territori.
El cas de Finlàndia és paradigmàtic, perquè es tracta d’un estat que té dues llengües oficials, el finès i el suec, que és una minoria també parlada a Finlàndia i que és oficial. No sé si a la reunió de dimarts els estats s’han repartit prèviament a veure qui diria què, i un sospitós no habitual com és Finlàndia s’ha tret de la màniga aquest argument de demanar més temps. La qüestió és que Finlàndia no té cap situació conflictiva respecte a les seves minories lingüístiques. A part del suec, té les llengües de la part nòrdica de Finlàndia, que són una minoria i que no són oficials, però això no els suposa cap problema.
Hi ha països que no han expressat públicament reticències, però que poden tenir problemes per acceptar tres noves llengües...
Ha sorprès perquè hi ha hagut diversos països com ara Croàcia, Suècia, Finlàndia, Alemanya, i també França, entre molts d’altres (crec que una vintena, aproximadament) que van expressar la mateixa idea, amb un missatge que es veia que era comú: estaven a favor de la diversitat lingüística (fins i tot França ho va comentar a posteriori), però necessitaven més temps. Tothom sap que França no ha ratificat la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries, dita també CELRoM, que és l’únic instrument jurídicament vinculant que protegeix les llengües dites regionals o minoritàries del Consell d’Europa. Tampoc l’ha ratificada Itàlia, tot i tenir minories lingüístiques. En tot cas, m’atreveixo a dir que hi hagut un cert avenç en països que tradicionalment han estat prou bel·ligerants o reticents a l’hora de reconèixer la seva pròpia diversitat lingüística. Tot i que s’ha d’agafar tot amb pinces, sorprèn el missatge positiu de països com França, que donaven suport a la diversitat lingüística i que, a priori, només demanaven més temps per estudiar el tema. També s’hi podrien haver oposat obertament. Recordem que qualsevol modificació del reglament 1/1958 s’ha d’aprovar per unanimitat. Si algun estat no hi està d’acord, pot exercir el seu dret de veto i el tema queda tancat, no hi ha res a fer. Però de moment cap estat ha fet servir aquesta opció, per la qual cosa hem de ser optimistes i estar amatents per veure on ens porta tot plegat.
Vostè ha resseguit des de fa anys la reivindicació del català a Europa. Pensava que s’arribaria mai a un escenari en què un govern espanyol defensaria l’oficialitat del català?
No m’ho esperava, sincerament. Sobretot per les reticències de molts estats, començant per l’espanyol. L’altre dia, quan parlava José Manuel Albares, es feia difícil saber si era un militant de Plataforma per la Llengua o bé un ministre del govern espanyol. Tota la fraseologia que va utilitzar semblava extreta dels argumentaris de Plataforma, tant en la defensa de la diversitat com de la potència del català com a llengua parlada per més de 10 milions d’habitants o la importància de la seva presència a les institucions. Va haver-hi un intent, fa divuit anys, amb el ministre Miguel Ángel Moratinos i el president José Luis Rodríguez Zapatero, que es va quedar en molles. Es van signar uns acords administratius a partir dels quals es podia utilitzar la llengua catalana, la gallega i la basca en certes institucions i procediments, però eren acords administratius que no van abocar a res. Ara, el que es vol és el pa sencer, l’oficialitat plena. No dic que estiguem a punt d’aconseguir-ho, perquè cal anar amb molta cautela, però mai hi havíem estat tan a prop com fins ara, perquè es donen tots els elements per fer-ho possible. Ara bé, és important ser conscients del moment polític en què estem: l’Estat espanyol ostenta la presidència a la Unió Europea, el govern està en situació interina i necessita els vots dels partits independentistes... Ara mateix es dona una ciclogènesi explosiva lingüística en què conjuguen totes les circumstàncies perquè el català esdevingui llengua oficial en aquest semestre.
Què li va semblar la proposta del ministre Albares de resoldre les reticències a partir d’una gradualitat de les tres llengües, avantposant el català?
Des del punt de vista tècnic hauria estat bé que fossin les tres llengües, perquè si no crees una altra jerarquia lingüística quan abans et queixaves del mateix problema. Ara bé, cal reconèixer que han estat els partits sobiranistes els que realment han situat insistentment aquesta oficialitat com un tema fonamental en les negociacions. Per tant, en la mesura que ha estat un tema que s’ha negociat en clau molt catalana, semblaria lògic que es comencés pel català i que a poc a poc s’afegissin les altres dues llengües.
Si s’accepta l’oficialitat del català, quines seran les conseqüències més rellevants, tant en primer terme com també a llarg termini?
Destacaria dos plànols. D’una banda, unes conseqüències de caire simbòlic i unes altres de pràctiques. Una llengua no és només un vehicle de comunicació, també és un instrument d’identitat. El fet que la teva llengua se situï al mateix nivell que les altres, fa que sentim que té valor i que ens sentim reconeguts en la construcció europea.
I quines serien les conseqüències pràctiques?
Hi ha moltíssims projectes, programes, iniciatives o concursos en què la llengua catalana, per no ser oficial, no està inclosa. Per exemple, una cosa tan simple com el curriculum vitae. La Unió Europea té una plantilla que es diu Europass i que et serveix per demanar feina en qualsevol estat membre. La Unió Europea també té un sistema de traducció automàtica que està en llengües que no són de la Unió, com el rucs o l’islandès, però no en català. Les conseqüències pràctiques per a la ciutadania seran molt importants, perquè s’obren tota una sèrie de projectes i programes que abans estaven tancats a la llengua catalana. Per tant, en aquest sentit, és molt important.

L’ATENCIÓ PER LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA

Vicent Climent-Ferrando (Benicolet, Vall d’Albaida, 1982) és professor del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i Coordinador de Recerca de la Càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme de la mateixa universitat des del 2019. Va dedicar la seva tesi a analitzar la política europea sobre la llengua per a la integració dels immigrants, i des d’aleshores ha centrat una part de la seva recerca en la presència del català a les institucions europees. Fa poc va dedicar un estudi, conjuntament amb Albert Morales (de la UOC) a analitzar què es diu sobre el català, el castellà i l’anglès i com se’n parlava a la premsa escrita més llegida a Catalunya i a l’Estat espanyol entre el 2015 i el 2021.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes

No sóc subscriptor

Tarifa digital de El Punt Avui

Per
només
48€

l'any

Ja sóc subscriptor

Per gaudir dels avantatges has d'activar la teva subscripció facilitant-nos el número de contracte i el NIF o DNI de la subscripció.

Activa la subscripció