“Estan privatitzant l’escola pública”

Buf! Malau­ra­da­ment no par­lem només d’un o dos àmbits, sinó del resul­tat d’apli­car sense ver­go­nya i cada cop més una política neo­li­be­ral en el sec­tor. Ja amb l’apa­rició de la llei d’edu­cació de Cata­lu­nya (LEC), el 2009, es van veure els pri­mers indi­cis amb l’equi­pa­ració de les dues xar­xes edu­ca­ti­ves, la pública i la con­cer­tada, totes dues man­tin­gu­des amb fons públics. A poc a poc, s’han anat inten­si­fi­cant el que nosal­tres ano­me­nem pri­va­tit­zació endògena, que són tots aquells meca­nis­mes que s’apli­quen a l’escola pública com si es tractés d’una empresa pri­vada, d’un negoci.

Tra­di­ci­o­nal­ment, el fun­ci­o­na­ment de l’escola pública ha estat molt democràtic, amb la par­ti­ci­pació de tots els mem­bres de la comu­ni­tat edu­ca­tiva i un espai de decisió com­par­tit com era el con­sell esco­lar, que ara és mera­ment con­sul­tiu. Hem pas­sat d’una direcció més aviat de gestió a una clara­ment geren­cial, en què el pes de les deci­si­ons recau, bàsica­ment, en els direc­tors i direc­to­res, i la resta de la comu­ni­tat edu­ca­tiva en queda al marge. Un exem­ple clar és el decret de plan­ti­lles, on la tria dels pro­fes­si­o­nals està només en mans de la direcció, i cre­iem que es posa en perill la lli­ber­tat de càtedra dels mes­tres. Si volem for­mar els alum­nes com a ciu­ta­dans amb cri­teri hem de garan­tir que els for­ma­dors tenen total lli­ber­tat per exer­cir la seva feina i no que res­po­nen només als cri­te­ris o a l’ide­ari d’una per­sona o grup deter­mi­nat.

El dar­rer ha estat l’espai del men­ja­dor, amb tot el debat gene­rat al vol­tant del decret de la seva gestió i que vam atu­rar momentània­ment amb la pro­mesa d’Edu­cació de tre­ba­llar en un pro­jecte con­sen­suat. Tot i això, ara ens tro­bem que, paral·lela­ment, al Par­la­ment s’està tre­ba­llant en un pro­jecte de llei sobre el con­tracte de ser­veis a les per­so­nes en què, pre­ci­sa­ment, l’àmbit edu­ca­tiu també s’hi ha inclòs. L’admi­nis­tració que tant havia pro­te­git dels interes­sos del mer­cat sec­tors tan deli­cats com els ser­veis soci­als, la sani­tat i l’edu­cació, ara vol fer una llei per exter­na­lit­zar-los.

Ha ser­vit per inten­tar cal­mar la crítica social, però veiem que no hi ha una intenció real de solu­ci­o­nar-ho. Edu­cació ens diu que estan obli­gats a modi­fi­car la nor­ma­tiva, però nosal­tres no ho inter­pre­tem així i denun­ciem que no hi ha cap com­promís per fer una gestió directa per part de l’admi­nis­tració. És la seva res­pon­sa­bi­li­tat i no l’exer­ceix. Com a gest de bona volun­tat van dir que posa­ven en marxa un espai de par­ti­ci­pació, però el procés per tirar enda­vant el pro­jecte de llei de ser­veis a les per­so­nes con­ti­nua el seu camí. Molt bones parau­les, però poques ganes de can­viar un sis­tema injust però que repre­senta un pastís econòmic molt lla­mi­ner.

Perquè par­lem d’un terç de la jor­nada que pas­sen els nos­tres fills a les esco­les, que ha d’estar regu­lat com les clas­ses, perquè es tracta d’un ser­vei que paguem les famílies i que si s’enca­reix no podrà ser assu­mit per molta gent. Una situ­ació que topa fron­tal­ment amb l’objec­tiu de garan­tir una escola pública, gratuïta i inclu­siva.

La defensa d’aquest model neo­li­be­ral. Ens hem de pre­gun­tar qui es bene­fi­cia que la llei s’acabi apro­vant, perquè seran els matei­xos grups empre­sa­ri­als que opta­ran als con­cur­sos públics i que es repar­ti­ran els bene­fi­cis. A l’admi­nis­tració cata­lana ningú li mana que faci el canvi de nor­ma­tiva i lamen­tem que cada cop més l’espai públic, l’escola pública, s’esti­gui apri­mant.

Cata­lu­nya es troba a la cua de l’Estat pel que fa a inversió en edu­cació. No hem ni recu­pe­rat el nivell que vam per­dre amb les reta­lla­des i amb uns pres­su­pos­tos pror­ro­gats es parla que aquest any hi haurà un 10% menys que el 2010, quan hi ha un 10% més d’alum­nes. I, per aca­bar-ho de com­pli­car, en el moment en què es neces­si­ten més beques no hi ha diners per mul­ti­pli­car-les. I par­lem d’una ajuda que depèn de la bona volun­tat del govern! Estem farts de dema­nar almoi­nes quan el que s’han de com­plir són els drets dels ciu­ta­dans. Si volem una millor edu­cació, s’hi han d’inver­tir diners.

No ens agrada par­lar d’ene­mics, però el que és cert és que aquesta doble xarxa de cen­tres sufra­gats amb diners públics, excepte a Bèlgica, no exis­teix enlloc. És una dupli­ci­tat estra­nya que reclama una revisió en pro­fun­di­tat. Veiem amb sor­presa com en el cas de la con­cer­tada, l’any pas­sat hi va haver una reno­vació dels con­certs edu­ca­tius, amb 1.965 línies d’infan­til, primària i secundària mal­grat que mol­tes d’aques­tes línies no es van omplir! I tot i aquest greuge, les famílies apos­ten cada cop més per l’escola pública.

Perquè és l’únic model que garan­teix la inclusió, l’escola per a tot­hom. Perquè afronta i acull la diver­si­tat de la soci­e­tat que nodreix les seves aules, però que també ha de resol­dre la com­ple­xi­tat que suposa. Ens tro­bem que amb aquesta doble xarxa la con­cer­tada fomenta la com­petència amb la pública i l’admi­nis­tració hi ajuda apli­cant polítiques edu­ca­ti­ves com la de les pro­ves de com­petències bàsiques. Els resul­tats obtin­guts es con­ver­tei­xen en un reclam per atraure les famílies, sense tenir en compte que s’ha apli­cat un mateix cri­teri d’ava­lu­ació a cen­tres amb carac­terísti­ques molt diver­ses. El govern hau­ria d’aspi­rar a garan­tir la millor edu­cació pública de qua­li­tat a tot el ter­ri­tori català.

És un fet inqüesti­o­na­ble que es repe­teix en els dar­rers anys. Per què el depar­ta­ment no hi posa solució? Perquè es refia que on sí que queda lloc és a l’escola con­cer­tada, encara que no hagi estat l’opció tri­ada per les famílies. Par­lem d’una dupli­ci­tat que té uns qua­ranta anys de vida i que va sor­gir un cop es va esta­blir cons­ti­tu­ci­o­nal­ment el dret a l’edu­cació pública i uni­ver­sal. A Cata­lu­nya, la con­cer­tada, majo­ritària­ment en mans d’ordes reli­gi­o­ses, va suplir lla­vors la man­cança de pla­ces públi­ques i mal­grat que l’esce­nari ha can­viat com un mitjó, el model es manté inal­te­ra­ble.

Del tot res­pec­ta­ble, però en cap cas ha de pas­sar per sobre del dret a la no-dis­cri­mi­nació. Si, per exem­ple, jo vull que el meu fill o filla vagi a un cen­tre amb uns valors reli­gi­o­sos con­crets és la meva opció par­ti­cu­lar i per això pago. Cal recor­dar que l’admi­nis­tració està obli­gada a esco­la­rit­zar l’alumne, però en cap cas a garan­tir l’escola que hagi triat la família.

Estem a l’expec­ta­tiva. No ente­nem les pres­ses de la decisió quan la LEC ja ho pre­veu en el seu arti­cu­lat. Pen­sem que pot tenir certa inten­ci­o­na­li­tat política, però no hi hem apro­fun­dit. Veu­rem si tira enda­vant.

Perquè, entre altres coses i mal­grat reconèixer el valor d’aquest pas, mol­tes de les pro­pos­tes que es plan­te­gen ja s’hau­rien d’estar fent, perquè són per­fec­ta­ment assu­mi­bles i, també, perquè cre­iem que el pacte bene­fi­cia l’escola con­cer­tada, que pre­ci­sa­ment té un paper des­ta­cat pel que fa a la segre­gació. En canvi, no inclou un sis­tema eficaç de repar­ti­ment de l’alum­nat amb neces­si­tats edu­ca­ti­ves espe­ci­als i no ataca el moll de l’os del pro­blema ofe­rint mesu­res benin­ten­ci­o­na­des però insu­fi­ci­ents. Vam dema­nar que en el redac­tat s’inclogués la reducció pro­gres­siva dels con­certs edu­ca­tius i que es retirés l’opció de lliure elecció de cen­tre i no es va tenir en compte. S’hi ha de con­ti­nuar tre­ba­llant.

Ara mateix la inversió és del 2,85% i és obvi i notori que les pri­o­ri­tats d’un govern es demos­tren amb el repar­ti­ment que fa dels diners. Par­tint de la base que nosal­tres cre­iem que no hi ha volun­tat real de tren­car amb la doble xarxa d’escola sufra­gada amb diners públics, cre­iem que tam­poc hi ha volun­tat de repar­tir millor les inver­si­ons, poten­ci­ant sense dub­tes els cen­tres de titu­la­ri­tat pública. Hem par­lat de les beques insu­fi­ci­ents, de poten­ciar la com­petència..., però també podem par­lar de la reta­llada sal­vatge en for­mació de docents, del no com­pli­ment de les ràtios per classe.

És una altra car­rera de fons, perquè el pri­mer que s’ha de fer és for­mar els pro­fes­si­o­nals perquè a les aules cada infant trobi el seu lloc, inde­pen­dent­ment del seu ori­gen, con­dició soci­o­e­conòmica i capa­ci­tats intel·lec­tu­als. S’han de superar les resistències del sis­tema i això costa i és lent, mal­grat que des de l’ONU ja s’ha picat el crostó a l’Estat espa­nyol sobre les man­can­ces en inclusió en el model edu­ca­tiu. Estem par­lant que actu­al­ment el 80% dels infants amb neces­si­tats edu­ca­ti­ves espe­ci­als, tipus A i tipus B, estan en cen­tres públics. Mal­grat tots els pro­ble­mes, però, és un camí sense retorn, com­promès i impres­cin­di­ble per a l’escola de qua­li­tat que volem. Aque­lla que no tanca les por­tes a ningú i que entén que la diver­si­tat fun­ci­o­nal ha de poder tro­bar el seu lloc a les aules. Ara mateix ens tro­bem amb situ­a­ci­ons molt greus, en espe­cial quan par­lem del men­ja­dor esco­lar, on hi ha famílies amb infants amb neces­si­tats específiques que s’han de pagar el moni­to­ratge dels seus fills perquè el ser­vei no el pot assu­mir. En alguns casos, són les AMPA les que ho finan­cen i en d’altres, malau­ra­da­ment, se’ls diu als pares que el seu fill o filla no es pot que­dar a dinar. És una drama que està pas­sant. Quan par­lem d’escola inclu­siva par­lem d’un model que pro­mulga la justícia social, que asse­gura la igual­tat entre ciu­ta­dans.

Ens ho ha comen­tat molta gent. Nosal­tres vam veure la neces­si­tat de fer una crida a les famílies perquè cre­iem i defen­sem el model edu­ca­tiu públic. La sor­presa la vam tenir quan en una reunió amb el depar­ta­ment se’ns va retreure l’anunci i quan vam expli­car que havíem fet la feina que els cor­res­po­nia a ells ens van res­pon­dre que no ho podien fer perquè seria un greuge per a l’escola con­cer­tada. Greuge? L’escola con­cer­tada ja s’encar­rega de fer-se publi­ci­tat, en tant que és una empresa pri­vada i que ha de vet­llar pels seus interes­sos. Allò que no s’entén és que Edu­cació no faci ban­dera dels valors de la seva pròpia escola, d’aque­lla de la qual és titu­lar i ho jus­ti­fi­qui amb excu­ses de mal paga­dor argu­men­tant que no seria lícit fer pro­pa­ganda només d’una de les dues xar­xes sub­ven­ci­o­na­des amb fons públics.

Els reco­llim tots en l’anunci, però són els valors que pro­mo­vem des de sem­pre. Volem un model d’escola diversa, plu­ral, amb els millors pro­fes­si­o­nals i ins­tal·laci­ons, líder en inno­vació pedagògica, que fomenti l’apre­nen­tatge més enllà de l’aula, que pro­mo­gui el pen­sa­ment crític, amb meca­nis­mes par­ti­ci­pa­tius, oberts i democràtics, que potenciï la cre­a­ti­vi­tat i garan­teixi que és per a tots i totes.

Pel que hem vist fins ara, ens decan­tem pel no. Hi ha defen­sors i detrac­tors de la mesura, que ja fa temps que s’aplica a secundària, però en el cas específic de la primària en l’àmbit pedagògic no està gens clar que una jor­nada seguida de cinc hores sigui bona per als infants, per a les seves neces­si­tats. D’altra banda, hem de ser cons­ci­ents que vivim al país que vivim, amb uns hora­ris labo­rals molt poc fle­xi­bles que con­di­ci­o­nen les famílies i difi­cul­ten la con­ci­li­ació amb l’atenció als fills. Una jor­nada con­ti­nu­ada a l’escola sense que vagi acom­pa­nyada d’una adap­tació de l’horari labo­ral no la veiem via­ble.

Ha estat, és i serà un debat interes­sat i sense fona­ment, amb ganes de fer mal i sense conèixer la rea­li­tat cata­lana. Quan parlàvem de la segre­gació a l’escola a un dels àmbits on no ha arri­bat és, pre­ci­sa­ment, al de la llen­gua, i això és una gran sort. A l’escola con­vi­uen el català i el cas­tellà sense pro­ble­mes, sense sepa­ra­ci­ons, i la immersió lingüística con­ti­nua sent tant o més necessària per garan­tir la cohesió a les aules que quan es va implan­tar en els anys vui­tanta. No ente­nem que una mesura que ha donat uns resul­tats tan bons com aquests sigui sot­mesa a una crítica tan ferotge com inven­tada per part de deter­mi­nats sec­tors.

Penso que als mes­tres i pro­fes­sors, aquí i a la resta de l’Estat, se’ls ha de cui­dar més. És bàsic que els nos­tres docents puguin ense­nyar amb lli­ber­tat i valors democràtics, des de la plu­ra­li­tat i el pen­sa­ment crític. I fer-ho sense por, perquè només exer­cint la lli­ber­tat de pen­sa­ment pots trans­me­tre-la als teus alum­nes. Hem de pres­ti­giar la pro­fessió.