EUGENIA PAREJO
SEVILLANA QUE DEFENSA LA LLIBERTAT DELS PRESOS POLÍTICS
“No marxeu. No ens podeu deixar sols”
Eugenia Parejo no agafa les trucades d’aquells números que li resulten desconeguts. S’ha cansat de rebre alguns insults. “No és que m’afecti, però no dono aquest gustàs a cap carallot”. Aquesta enèrgica sevillana de 78 anys va aparèixer per primer cop a la televisió quan el programa Salvados, dirigit per Jordi Évole, va convidar Oriol Junqueras a visitar una família andalusa. Allà mateix naixeria una intensa amistat entre tots dos. Després, vindria una Diada i l’1 d’octubre, que l’Eugenia va viure en primera persona, i la decisió del jutge d’enviar el líder d’ERC a la presó. D’aleshores ençà, l’Eugenia es mou pel territori espanyol denunciant “la barbaritat que significa que aquestes persones siguin a la presó”.
D’ella va ser la idea d’ajuntar durant uns dies set àvies catalanes i set d’andaluses i obligar-les a dialogar i a trencar prejudicis. “La convivència és possible, però no parlem”, afirma. Va traslladar la proposta a la productora d’Évole i va cristal·litzar. El resultat, el programa Bienvenidas al norte y al sur. La conseqüència, que les andaluses comencen a lluir el llaç groc i que tant les unes com les altres empatitzen més amb la postura contrària.
Les catorze participants, que comparteixen un grup de Whatsapp batejat com a Andaluña, van protagonitzar recentment el pregó de les festes locals de Sant Vicenç dels Horts, el poble de Junqueras. Aprofitem l’ocasió per xerrar una estona amb Eugenia Parejo. “Ahir a la nit –d’això en fa uns dies–, vaig ser amb els de la CUP, en un acte que barrejava poesia i birres. Aquesta barreja de disbarat i de realitat és al·lucinant”, explica d’entrada. Dos minuts amb ella són més que suficients per deixar-se conquistar per aquesta combativa sevillana de Gines, d’aspecte afable i somriure invencible.
Sempre ha estat una revolucionària dels seus temps. Es va treure el carnet de conduir amb divuit anys en una època en què el volant era cosa d’homes. “Em van arribar a cridar «puta» pel carrer”, recorda. S’ha casat tres cops i s’ha divorciat les mateixes vegades. El seu primer divorci, amb 32 anys i tres fills, també va ser trencador, dels que obren portes. “El primer o el segon de l’Estat devia ser”, recorda.
VENIA A L’ESTRANGER
Al llarg de la seva vida, havia visitat molts cops Catalunya. Pica l’ullet i exclama: “Venia a l’estranger, cony!” Li encanta que aquí es parlin dos idiomes i que sigui un territori “tan diferent”. “Fins i tot les cadires les col·loqueu diferent a les cases”, indica. Conèixer primer Oriol Junqueras i després molts altres independentistes l’ha ajudada a entendre la realitat catalana. “Respecto que molta gent vulgui marxar d’Espanya, però no pot ser que ens deixeu tota la merda a la resta. Tampoc és això, cony. Anem a fer fora entre tots els de Madrid, que són uns xoriços”, exclama.
Parejo entrellaça moltíssimes frases amb una paraulota. Ho fa amb aquella gràcia de què només pot presumir determinada gent del sud. “Estem adormits, no ens definim, ens venç la puta por. Només despertem quan s’enverina l’aire”, deixa anar. Torna a la jornada de l’1-O. Va arribar uns dies abans. Va visitar el monestir de Montserrat amb Junqueras, la seva dona i els fills (“si el capellà no em fa fora, jo hi entro”, va avisar) i va viure de prop la jornada de votació. “Unes eleccions, segons ells; una festa preciosa, segons jo”, resumeix. Això pel que fa a l’objectiu de la jornada. Les càrregues policies són figues d’un altre paner. Li van semblar “una barbaritat, un disbarat”. Va ser el darrer dia que va veure Oriol Junqueras. Ara, es comuniquen per carta. L’última que va rebre la va llegir al pregó de Sant Vicenç dels Horts.
Manté, això sí, el contacte habitual amb la Neus, la parella de l’Oriol, i la canalla, en Lluc i la Joana. L’Eugenia era amb el seu nou amic independentista, en una visita al Parlament de Catalunya posterior al primer programa de televisió, quan el va trucar la Neus per comunicar-li que el nadó que venia de camí seria una nena. “Em va explicar que la seva dona li volia dir Joana i que ell volia un altre nom. Li vaig contestar: «Ella pareix, oi que sí? Doncs ella decideix.»” L’Eugenia ja ha cosit dos vestits de “gitana” per a la Joana. El segon, el seu pare només l’ha vist en foto.
ENTENDRE ELS CATALANS
Agraeix com li ha obert la ment conèixer Oriol Junqueras. “Em va canviar la mentalitat. Vaig veure que era bona persona i vaig entendre que amb els independentistes es pot parlar. Abans, pensava que eren gent més tancada, que si no penses com ells ets l’enemic. A mi, les banderes no m’agraden. Venia molt a Catalunya, mai havia tingut problemes, però desconeixia el tema”, relata.
L’Eugenia creu que organitzar la consulta “va ser un disbarat, perquè la llei s’ha de complir mentre estigui vigent”, però té molt clar que els promotors de la votació “no han fet res que mereixi un càstig tan sever com el que estan patint”. I encara menys sense judici. El 27 d’octubre, “el dia de la República dels tres segons”, ella ja va intuir que alguns acabarien entre reixes. Defensa que les lleis que no funcionen “s’han de canviar” i que cal buscar la fórmula perquè Catalunya pugui celebrar un referèndum legal “i sortir d’aquest guirigall”. Això sí, està més que convençuda que guanyarà el no i es complirà així el seu desig. “El nou país el podem fer entre tots i plegats podem construir un futur millor”, insisteix tantes vegades com calgui.
El futur de Catalunya no és l’únic aspecte que, sota el seu parer, s’hauria de resoldre amb una votació. Reclama també un referèndum sobre la monarquia espanyola: “Si surt que sí, ens la mengem amb patates. Si surt que no, que es busquin la vida.”
Aquesta àvia de set nets ha dedicat molts anys a la cooperació. Durant un temps, va regentar una botiga de roba, una feina que li permetia fer el que li “donava la gana”. Segueix fent el que li ve de gust. Per poc que pugui, tornarà a visitar Catalunya tant l’11 de setembre com l’1 d’octubre. Confia disposar aviat de l’oportunitat de visitar Junqueras a la presó, tot i que on el vol abraçar és a Sant Vicenç dels Horts. Li seguirà dient tot el que pensa: que és coherent, net i no fereix ningú, i també que no pot comprendre la unió amb “independentistes de dretes que es canvien de nom cada dos per tres”.
L’Eugenia xerra pels colzes, però un no es cansa mai d’escoltar-la. Enmig de la conversa, li sona el mòbil. “Eugenia, et busquen.” “Sí, però m’importa un rave.” I torna a agafar embranzida.
EN DETALL
Sempre s’ha definit com una ànima lliure?
Jo, sempre. A mi no m’amarra ni Déu. I abans encara ho era més. Sempre he fet el que m’ha donat la gana. He triat jo, m’he equivocat o l’he encertada jo. Tria. I si caus, t’aixeques, t’espolses i segueixes.
Ha militat mai en cap partit?
Mai. A mi no em mana callar ningú. Faig sempre el que em ve de gust. Havia col·laborat amb el partit comunista, però mai no he tingut carnet de cap formació. Quan la gent em diu que és molt difícil seguir-me, jo els contesto que no vull que em segueixi ningú. Jo vull caminar al costat de la gent, no que em segueixin.
Quina impressió li va causar Oriol Junqueras quan el va conèixer?
Em va caure de puta mare. Com si el conegués de tota la vida. Coincidim en moltes coses. Va anar al meu hort, va veure unes albergínies i vam començar a parlar. Vam connectar des del primer moment. A tots dos ens agrada la història, la poesia, Machado... Jo li vaig regalar un llibre inèdit d’Antonio Machado.
A qui hauria votat el 21-D si hagués tingut la possibilitat?
Segurament, a ERC, perquè Oriol Junqueras és un home coherent que juga net. No m’agrada que de company de viatge tingui al del serrell [Carles Puigdemont]. L’Oriol es va assabentar que marxava quan ja era fora.
Com resolem la situació actual?
Parlant, parlant i parlant. És l’única forma. Els polítics han de treballar per a tothom. La convivència és possible, però no parlem. I organitzant el referèndum però de forma legal. Això és imprescindible.
Està realment convençuda de que guanyaria el no?
Ara sí, perquè estic segura que la majoria de gent no vol marxar d’Espanya. Serà una altra cosa quan la generació dels vells se’n vagi al calaix i, sobretot, si segueixen les martingales actuals.