Entrevista

josep m. antentas

sociòleg, professor DE la UAB

“Hem estat dos anys en punt mort”

Antentas, autor, entre d’altres, del llibre ‘Espectros de octubre’, reflexiona sobre la necessitat imperiosa que el moviment independentista debati sobre la seva estratègia

En el seu lli­bre Espec­tros de octu­bre (Edi­to­rial Sylone), ree­di­tat fa poc, parla del procés, però tot i que es refe­reix a fets con­crets, no vol que sigui un text de cir­cumstàncies. És una mirada pròxima i crítica alhora. I no és fàcil, això.
Hi ha molta pola­rit­zació, i això fa difícil dis­sen­tir. Hi ha els que hi estan en con­tra, per dife­rents motius, i després hi ha la defensa acèrrima, sense pos­si­bi­li­tats d’expres­sar dub­tes.
Inde­pen­dents per fer una soci­e­tat dife­rent, lluny del con­ser­va­do­risme?
Un dels pro­ble­mes que abordo és que el procés neix des­con­nec­tat de tota crítica al model econòmic. Això estava, òbvi­a­ment, en con­sonància amb el govern de Con­vergència, que va uti­lit­zar l’onada inde­pen­den­tista per posar-se al cap­da­vant d’alguna cosa que li donés un relat. Mas va gua­nyar el 2010 amb un dis­curs molt dur, el de les reta­lla­des. Es va tro­bar que molt aviat hi va haver una res­posta social: el 15-M. Es va que­dar sense pro­jecte, i amb poca legi­ti­mi­tat. La inde­pendència li per­me­tia tenir un pro­jecte o apa­rença de pro­jecte. És la part més fluixa i pro­blemàtica del procés i l’ha con­di­ci­o­nat.
La qual cosa no vol dir...
La qual cosa no vol dir que el procés sigui una invenció: és una dinàmica real i ha anat més enllà dels interes­sos de deter­mi­na­des elits polítiques. El pro­blema és que dins del movi­ment sem­pre hi ha hagut per­so­nes a qui ja els anava bé que se separés el debat sobre la inde­pendència d’altres qüesti­ons.
L’antiga Con­vergència, diu. I d’altres?
N’hi havia que no n’esta­ven con­vençuts, d’aquesta sepa­ració, però que van pen­sar que no es podien intro­duir altres ele­ments en el debat perquè gene­ra­rien divisió. I hi havia la por que Con­vergència se n’acabés des­pen­jant, de manera que si pas­sava, el movi­ment inde­pen­den­tista mai podria ser majo­ri­tari. Tot ple­gat va impe­dir fer un debat més a fons i va gene­rar un movi­ment amb man­can­ces estratègiques fun­da­ci­o­nals.
Hi havia altres camins per ser majo­ri­tari?
Si vols crear un movi­ment majo­ri­tari a quin sec­tor social t’has de diri­gir? Com et diri­gei­xes a una part de la soci­e­tat cata­lana que, en gran part, es rela­ci­ona amb l’esquerra tra­di­ci­o­nal però que no és de tra­dició inde­pen­den­tista? El cas és que per l’interès d’uns i la por dels altres no es va fer mai el debat estratègic que calia. I Con­vergència, i els seus hereus, sem­pre han mani­o­brat, encara que cada vegada més precària­ment, per man­te­nir el lide­ratge i sub­or­di­nar els interes­sos del movi­ment als seus. La llista unitària del 2015 va ser un exem­ple de manual d’això.
Movi­ment fort, en un con­text de crisi.
Algú que s’ho mirés des de fora que­da­ria molt sorprès que en plena crisi econòmica hi hagués un movi­ment de mas­ses per la inde­pendència tan fort i que no digués res sobre les reta­lla­des. El balanç d’aquest període, al final, és que l’arti­cu­lació entre la qüestió naci­o­nal i la social s’ha fet molt dèbil­ment, tant per part de l’inde­pen­den­tisme com per part de l’esquerra no inde­pen­den­tista, que n’ha que­dat fora.
Què creu que s’espe­rava que passés?
“Nosal­tres par­lem només d’inde­pendència i els que no són inde­pen­den­tis­tes ja s’adap­ta­ran i veu­ran que no hi ha alter­na­tiva”, pen­sa­ven des de les grans orga­nit­za­ci­ons inde­pen­den­tis­tes. I, d’altra banda, l’esquerra que és direc­ta­ment hereva del movi­ment anti­fran­quista i que ales­ho­res va lli­gar la lluita de clas­ses amb la lluita naci­o­nal va res­tar pas­siva, fora. I la nova esquerra –Pode­mos, Comuns...– va aca­bar fent el mateix. L’un per l’altre…
I ningú hi podia dir res?
Els que s’han ado­nat que hi havia un pro­blema estratègic de par­tida no han tin­gut capa­ci­tat per poder inter­pel·lar el movi­ment. La CUP, com a orga­nit­zació, sí que ha arti­cu­lat les dife­rents face­tes en el seu pro­grama, però tam­poc ha pogut, durant cinc anys, inter­pel·lar de manera sis­temàtica sobre aquest punt al con­junt de l’inde­pen­den­tisme, per pro­po­sar un canvi de para­digma. Això fa anar coix el movi­ment, fun­da­ci­o­nal­ment i, a més, afa­vo­reix el pes dels cor­rents defen­sors o poc crítics amb el model neo­li­be­ral. En l’etapa d’ara, un canvi de para­digma és fona­men­tal.
Qui ha de fer el canvi?
Aquesta és la difi­cul­tat... L’octu­bre del 2017, l’inde­pen­den­tisme arriba dalt de tot, molt més enllà del que ningú s’havia ima­gi­nat, però, al mateix temps, es col·lapsa. Té una victòria política real, amb el referèndum i després és der­ro­tat, política­ment, perquè no sap què fer-ne. Es pro­du­eix un col·lapse de l’estratègia, del “par­lem de la inde­pendència i res més” i de la inde­pendència fàcil, de la des­con­nexió i la tran­sició “llei con­tra llei”, que no s’aguanta per enlloc. No et pots sim­ple­ment des­con­nec­tar d’un estat. Tota rup­tura implica con­fron­tació. La prova és que quan ho inten­tes, aquest estat posa en marxa tota la seva maquinària repres­siva.
I ara...
Hem estat dos anys en una mena de punt mort estratègic, en el qual ningú sabia ben bé com tirar enda­vant. I ales­ho­res hi ha diver­ses temp­ta­ci­ons.
Qui­nes?
Una és fer abs­tracció de la rea­li­tat i reple­gar-te en tu mateix i fer una política molt volun­ta­rista: el que fa l’ANC. És un volun­ta­risme que no valora la cor­re­lació de for­ces. Una altra posició, tipus Quim Torra i Juntsx­Cat, és com­bi­nar una política auto­no­mista amb una retòrica que fa veure que hi ha un pro­jecte de rup­tura. I hi ha la posició d’ERC, que té com a posi­tiu que es plan­teja les feble­ses del movi­ment. El pro­blema és que a aquests límits ERC hi dona una res­posta molt pos­si­bi­lista.
Quins límits?
El movi­ment inde­pen­den­tista hau­ria de ser més ampli, hau­ria de crear algun tipus de relació amb movi­ments de tot l’Estat, hau­ria d’incor­po­rar una certa dimensió social... són bones intuïcions, però les tra­du­ei­xen d’una manera pos­si­bi­lista.
El pos­si­bi­lisme és una temp­tació?
El risc d’ERC és la temp­tació d’aca­bar renun­ci­ant als seus objec­tius. Al final, el prag­ma­tisme fa que hi renunciïs, encara que no ho adme­tis.
Si el pos­si­bi­lisme no és una bona via, quina queda, per no ser aixa­fats?
És la gran pre­gunta…! ERC ha tin­gut el mèrit de plan­te­jar unes man­can­ces, però al final també juga amb una ficció, perquè si la deso­bediència simbòlica no ser­veix per res –diguem-ho així–, pen­sar que amb una nego­ci­ació en fred amb l’Estat acon­se­guiràs alguna cosa impor­tant, no és gaire rea­lista… Al final, nego­ci­ació i con­flicte són dues cares de la mateixa moneda. Per nego­ciar, quan l’altre és més fort que tu i no vol, has de gene­rar les con­di­ci­ons. L’octu­bre del 2017 gene­rava con­di­ci­ons per nego­ciar, però... i si vas a nego­ciar sense res després d’haver estat der­ro­tat?
Com­pli­cat.
Històrica­ment, els can­vis democràtics arri­ben a través de la mobi­lit­zació social. La demo­cra­tit­zació està lli­gada al con­flicte polític.
Sense con­flicte no hi ha nego­ci­ació?
Els can­vis soci­als són fruit de la mobi­lit­zació. Tots. No són fàcils, no cauen del cel. Són fruit de la capa­ci­tat de la gent de man­te­nir la lluita durant un temps sos­tin­gut, de tei­xir ali­an­ces, d’ava­luar la situ­ació cor­rec­ta­ment...
Vivim en una soci­e­tat en què impera la impaciència?
Estem acos­tu­mats que tot sigui molt… exprés! Vivim una cul­tura de la imme­di­a­tesa. Els movi­ments també s’han d’ana­lit­zar amb pers­pec­tiva històrica. També hem de veure que els movi­ments soci­als no són line­als, tenen rit­mes desi­guals. No passa res i de cop explota una reacció que no pre­ve­ies. I saber cop­sar aques­tes puja­des i bai­xa­des ens costa una mica: pas­sem de l’opti­misme des­a­fo­rat al pes­si­misme extrem i par­lem que un movi­ment està mort i torna a renéixer l’endemà. Els pro­ces­sos soci­als són molt dis­con­ti­nus. I els rit­mes de la política són així.
I la temp­tació de Pode­mos, de què es tracta?
“Com que no seré pre­si­dent, seré vice­pre­si­dent...”. Compte, però, que aquesta no era la raó fun­da­ci­o­nal de Pode­mos, que va néixer per des­plaçar els par­tits tra­di­ci­o­nals i can­viar les polítiques, no per ser-ne el com­ple­ment. La qüestió sem­pre és com replan­te­jar l’estratègia sense renun­ciar als objec­tius. Plan­te­jar objec­tius difícils de manera fàcil és posi­tiu, anima les per­so­nes i dona moral i espe­ran­ces: “Si tenim majo­ria en el referèndum ens des­con­nec­ta­rem fàcil­ment”, pro­me­tia l’inde­pen­den­tisme. I Pode­mos tenia una lògica simi­lar: “Vols can­viar la situ­ació? Només cal que Pablo Igle­sias gua­nyi les elec­ci­ons.” Com? “Sim­ple­ment votant-lo i donant-li suport a les xar­xes soci­als...”. I ja ho tenim. En rea­li­tat Pode­mos pre­sen­tava com a molt fàcil un objec­tiu que no ho és gens, de fàcil: gua­nyar unes elec­ci­ons.
Dura rea­li­tat.
Quan la rea­li­tat mos­tra que tot ple­gat és més difícil i tira per terra la hipòtesi de l’èxit fàcil, com seràs capaç d’assu­mir una hipòtesi de tre­ball més com­plexa i més a llarg ter­mini...? En aquest sen­tit, la CUP ha tin­gut el mèrit d’haver demos­trat la volun­tat de fer política d’una altra manera i de man­te­nir un espe­rit rup­tu­rista. En un con­text en què nous actors com Pode­mos i els Comuns s’han trans­for­mat en par­tits vells molt ràpida­ment, aques­tes mane­res de fer dife­rents s’han de valo­rar.
També tenen límits, a la CUP?
Sobre­tot, que ha tin­gut una política només dins del procés inde­pen­den­tista i no per rela­ci­o­nar-se amb l’esquerra cata­lana que estava fora del procés, o entre dins i fora. La CUP va fer el paper de: “Nosal­tres som els garants que això va enda­vant.” I van anar empe­nyent, però sense qüesti­o­nar les pre­mis­ses estratègiques del procés. A par­tir del 2017, hi va haver una certa deso­ri­en­tació, perquè de cop els altres van dir: “No hi ha res a fer.” La CUP va que­dar com a garant d’alguna cosa que ja no hi era. En aquesta nova etapa, a Cata­lu­nya fa falta un movi­ment soci­o­polític actiu que agrupi mol­tes per­so­nes que avui estan dis­per­ses –antirègim, anti­sis­tema–, i la CUP, segons com s’ori­enti, pot tenir un rol cen­tral per arti­cu­lar-lo.
I sobre la república?
És un altre dels límits del procés: pla­ni­fi­car la república com quel­com des­con­nec­tat del que pogués pas­sar a l’Estat. És un error no rela­ci­o­nar la pro­posta de República Cata­lana amb la neces­si­tat d’un canvi de règim a tot l’Estat. Per dir-ho d’alguna manera, es pot esta­blir una dialèctica entre república cata­lana i república espa­nyola. I també ha estat molt pro­blemàtica la falta de diàleg, des de la diferència, entre l’inde­pen­den­tisme i les tra­di­ci­ons con­fe­de­ra­lis­tes o fede­ra­lis­tes plu­ri­na­ci­o­nals.
Com es pot fer que a Espa­nya se n’ado­nin?
Han de per­ce­bre Cata­lu­nya com una mena de palanca per fer sal­tar la monar­quia. Com s’arti­cula, això? Si només es parla d’inde­pendència i, a més, no es diu res de la neces­si­tat d’un canvi a tot l’Estat és fàcil que fora de Cata­lu­nya es con­so­lidi un dis­curs anti­se­pa­ra­tista. Ara, si el movi­ment, a més, tingués un pro­grama anti­aus­te­ri­tat, con­nec­ta­ria amb els que estan llui­tant con­tra les reta­lla­des en salut, edu­cació, a la resta de l’Estat... Pen­sa­rien: “Estan defen­sant el mateix que jo!” La pro­pa­ganda reac­cionària con­tra l’inde­pen­den­tisme català seria més feble.
Qui­nes són les pas­ses que cal fer, doncs?
Tinc clar que res de tot això pas­sarà, perquè els prin­ci­pals actors del movi­ment tenen una altra línia política. Com es pot fer que aquesta pro­posta almenys esti­gui pre­sent en el debat? El debat ens sal­va­ria, sobre­tot, de la visió irreal de cen­trar-nos a repe­tir “implan­ta­rem la república, implan­ta­rem la república...” d’una banda, i del suport acrític a la nova majo­ria pro­gres­sista entorn al PSOE, de l’altra.

El car­rer i els polítics

Parla de la rei­vin­di­cació. Tenim vives les pro­tes­tes arran de la sentència.
La reacció ini­cial va ser molt impor­tant. La sac­se­jada política i social que vam tenir va crear con­di­ci­ons per fer pas­ses enda­vant. Però després s’ha entrat de nou en una situ­ació d’estan­ca­ment. El pro­blema és aquest: l’inde­pen­den­tisme, a curt ter­mini, no tindrà victòries impor­tants: amnis­tia i referèndum són deman­des que a curt ter­mini no té prou força per acon­se­guir. Per tant, s’ha de cons­truir amb pers­pec­tiva de llarg ter­mini i sense acon­se­guir victòries objec­ti­ves… i això és molt com­pli­cat. Un movi­ment, quan té una victòria, es pre­para per a la següent. Però quan tens mol­tes difi­cul­tats per tenir tri­omfs reals, poden venir el can­sa­ment, el desànim… L’inde­pen­den­tisme ha de saber fer un tre­ball sos­tin­gut, i al mateix temps és impor­tant que la mateixa rei­vin­di­cació de la República Cata­lana es lli­gui amb la pro­testa per la regressió democràtica, la reta­llada glo­bal de drets i la crítica al règim en el seu con­junt…
I si no es debat sobre nació i medi ambi­ent, femi­nisme, pobresa...?
Després de la sentència vam veure una pèrdua d’auto­ri­tat de les grans orga­nit­za­ci­ons tra­di­ci­o­nals de l’inde­pen­den­tisme –pèrdua rela­tiva, perquè en ter­mes elec­to­rals seguei­xen tenint la seva majo­ria–. Aquesta pèrdua, que genera com un cert buit, es pot cana­lit­zar de for­mes molt diver­ses. Es pot aca­bar cana­lit­zant en un dis­curs cris­pat, tan­cat, que rea­firmi tots els límits del 2012 en enda­vant, però que al final no es replan­teja res. És una mena de volun­ta­risme poc estratègic. El tema és com cana­lit­zar el males­tar i la frus­tració cap a un pro­jecte que pugui lli­gar millor la qüestió naci­o­nal, la qüestió social i la qüestió democràtica. I amb la pers­pec­tiva d’una nova crisi econòmica sobre la taula, és l’ele­ment deci­siu.
Tre­ba­llar en xarxa?
No s’han de frag­men­tar les llui­tes, sinó bus­car la seva com­ple­men­ta­ri­e­tat. Com encai­xar llui­tes que tenen pro­blemàtiques dife­rents però que tenen punts en comú? Com fer aquesta feina d’encaix per arti­cu­lar un bloc social crític amb l’estat actual de coses? No se n’ha par­lat gaire. Molts dels pro­mo­tors del procés el van uti­lit­zar per tapar tota la resta. Men­tre els sec­tors que venien del 15-M, amb l’excusa que no els agra­dava el procés, en van que­dar fora, pas­sius i expec­tants. I si ets un movi­ment de canvi no pots ser neu­tral, no pots posar-te de per­fil.
Què ens diu, tota aquesta anàlisi que fa?
El tipus de sec­tors polítics i soci­als que han lide­rat l’inde­pen­den­tisme no són els que l’hau­rien de lide­rar. Un movi­ment diri­git per qui ho ha fet sem­pre tindrà aquests límits.
Con­ser­va­dor d’arrel?
La clau és tenir una política unitària, democràtica, solidària i, al mateix temps, man­te­nir un dis­curs molt crític amb tots els límits del procés, perquè de vega­des hi hagut la idea que si eres molt crític amb el procés n’esta­ves fora, i ja està. I si hi esta­ves a dins, havies de callar. Es pot estar sem­pre en els moments deci­sius de con­fron­tació amb l’Estat, però sense com­prar tot el relat fun­da­ci­o­nal i l’estratègia d’inde­pendència i prou, de no lli­gar el canvi a Cata­lu­nya amb el canvi a l’Estat...
L’exa­cer­bació del naci­o­na­lisme espa­nyol fa difícil bas­tir ponts. I Vox...?
Vox és l’expressió de com s’ha fet més reac­cionària una part de la dreta espa­nyola de sem­pre. Tant la seva gènesi com a par­tit, com la seva base social i elec­to­ral, pro­ve­nen d’una rup­tura per la dreta del mateix PP, com una auto­no­mit­zació social i política dels sec­tors més ultra­con­ser­va­dors. El gran pro­blema vindrà si Vox sap arri­bar a sec­tors que no són els de la dreta més con­ser­va­dora de sem­pre. Per fer això neces­sita aug­men­tar el seu per­fil social, com ha fet alguna extre­ma­dreta a Europa. Apro­fi­ten el males­tar dels ciu­ta­dans per les reta­lla­des i pel fet que l’esquerra és incapaç.
I mal­grat tot, pos­si­bi­lisme no.
La via de la sub­al­ter­ni­tat al PSOE és errònia. El males­tar per la banda de l’esquerra queda molt mal cana­lit­zat en el moment en què Pode­mos aban­dona qual­se­vol dis­curs impug­na­dor i es con­ver­teix en un par­tit d’ordre! Les con­tra­dic­ci­ons del PSOE pas­sa­ran a ser con­tra­dic­ci­ons també de Pode­mos. El PSOE, més o menys, pot ges­ti­o­nar les seves con­tra­dic­ci­ons, però Pode­mos, com ges­ti­o­narà les que li crea la política del PSOE? Si arriba una nova crisi, el risc és que aquest cop el males­tar no es pugui encar­ri­lar per l’esquerra.
Men­tre, però, hi ha l’acti­visme ciu­tadà.
Hi ha tota una gene­ració acti­vista molt recent, a Cata­lu­nya i a l’Estat: pel femi­nisme, con­tra el canvi climàtic... Es bar­reja també amb la nova gene­ració que va sor­tir al car­rer arran de la sentència. Per a tot aquesta gent jove que en els últims anys està en els movi­ments, el procés, que va començar el 2012, és com un con­text cul­tu­ral, fami­liar, però no és cosa seva, i el 15-M és pura història. Per tant, la qüestió també és com poder cons­truir orga­nit­za­ci­ons soci­als, polítiques, que puguin con­nec­tar amb aquesta onada emer­gent de llui­tes. A Cata­lu­nya i a l’Estat. Pode­mos és un ins­tru­ment d’una altra època, post 15-M i que, a més, n’ha mal­ba­ra­tat l’espe­rit i s’ha fet un par­tit vell molt ràpida­ment. No és el par­tit de la gent jove con­tra el canvi climàtic. Pot­ser molta gent el seguirà votant, però no el veu com el seu ins­tru­ment.
El car­rer ho té més clar, tot ple­gat.
La lliçó de l’1-O, i també de la reacció després de la sentència, és que quan s’ha bar­re­jat la idea de la república amb democràcia i crítica al règim del 78, i hi ha hagut un movi­ment per sota que ha des­bor­dat les estruc­tu­res tra­di­ci­o­nals, s’ha arri­bat al màxim. Quan s’ha anat una mica més enllà del dis­curs d’inde­pendència i prou, és quan hi ha hagut més força.

L’Enyor d’una conversa

Josep Maria Antentas (Sabadell, 1976), doctor en sociologia i professor de la UAB, té la mirada posada en la realitat: la societat, ara i avui. Les seves línies d’investigació principals inclouen, entre d’altres, els moviments socials i l’acció col·lectiva, i la globalització. Col·labora en els mitjans de comunicació i és coautor, entre d’altres, dels textos Planeta indignado (2012) i Resistencias globales. De Seattle a la crisis de Wall Street. Forma part del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball. Antentas reflexiona al voltant del que veu com una oportunitat perduda: la sinergia entre el moviment del 15-M del 2011 i l’11-S del 2012. Hi un cert enyor, intel·lectual i pràctic, per una “conversa” i una unió d’esforços que no s’ha donat i que no se sap quins fruits podria haver donat. Potser aquesta pantalla ja està passada, però es pregunta si s’hi ha de renunciar: és possible un debat i tenir més en compte les aportacions d’uns i altres?

Un poble trencat per la crisi

Antentas reflexiona sobre el lema Un sol poble, que té el seu origen en l’antifranquisme i que els darrers anys ha retornat a l’actualitat amb el moviment independentista. “En l’època franquista, lligava bé les dimensions social i nacional, mantenint una perspectiva de classe. Avui és un eslògan una mica propagandístic. Som un sol poble... Els resultats electorals mostren que hi ha diferències importants. Per ser un sol poble sobre la base de les referències nacionals compartides també cal ser un sol poble des del punt de vista social. Una societat trencada per la crisi difícilment serà un sol poble. Es parla d’un sol poble però, precisament, s’han creat les condicions perquè això no sigui una realitat.” Antentas valora, de manera molt gràfica, què representa no tenir en compte tots aquests factors: “És com disparar-te un tret al peu.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor