Entrevista

Adelina Ruiz Presidenta de l’associació SOS Bebés Robados

“Mai deixaré de buscar les meves filles”

. SARA MUÑOZ

smu­noz@​lrp.​cat

L’11 de desem­bre del 1980 arri­ba­ven a aquest món la Yas­mina i la Vir­gi­nia, les filles bes­so­nes d’Ade­lina Ruiz i Manuel Navarro. Un embaràs sense cap com­pli­cació feia pre­veure que aquell part, al recinte de la Mater­ni­tat, a Bar­ce­lona, seria bufar i fer ampo­lles. Dos mesos abans de temps, però, els met­ges li van pro­vo­car una cesària perquè, segons sem­blava, una de les nenes estava morta. A ell no el van dei­xar estar pre­sent durant la inter­venció i ella té un buit en el fil de la història perquè els met­ges la van ador­mir. Recorda que a la sala hi havia unes deu per­so­nes, més o menys. Les dues cri­a­tu­res van néixer, però els seus pares mai les van arri­bar a tenir entre els seus braços. Ni tan sols les van veure. Hores més tard, els comu­ni­ca­ven que totes dues havien mort. No van veure els cadàvers, ni tan sols de lluny. De cop, era com si la terra les hagués engo­lit. El pare va pro­tes­tar tan enèrgi­ca­ment que fins i tot el van fer fora de la Mater­ni­tat i el van con­vi­dar a no tor­nar. El metge que la va aten­dre, el doc­tor Gui­lera (fa anys que és mort) va mirar de con­so­lar l’àvia materna amb parau­les de tot menys con­so­la­do­res: “No es pre­o­cupi, que tin­dran més fills. Són joves”, recorda l’Ade­lina.

Els dies poste­ri­ors al part, el cap els explo­tava. Tenien el cor tren­cat. El relat de l’hos­pi­tal era massa estrany. Si eren mor­tes, per què havien des­a­pa­re­gut i no podien tenir els cos­sos per aco­mi­a­dar-los? Aquest matri­moni bada­loní va pen­sar que havia estat víctima d’un xarxa de tràfic d’òrgans. Als qua­ranta dies del nai­xe­ment, l’Ade­lina va tor­nar a l’hos­pi­tal a fer-se una revisió. La va aten­dre un metge que no havia vist abans. No va tenir accés a cap informe rela­tiu al seu part. O més aviat no va tenir cap paper entre les mans perquè un metge els va lle­gir un informe en què, davant la sor­presa i incre­du­li­tat del matri­moni, s’indi­cava que les bes­so­nes havien nas­cut amb vida. Cada cop que l’Ade­lina Ruiz tor­nava a la Mater­ni­tat es dis­cu­tia amb una cara dife­rent.

El dany emo­ci­o­nal era ter­ri­ble i les res­pos­tes a les seves pre­gun­tes, ine­xis­tents. A l’empresa Cemen­te­rios de Bar­ce­lona els van lliu­rar un docu­ment que reve­lava que una de les dues nenes havia estat enter­rada a Montjuïc vuit dies després de néixer i que als dos anys havia estat tras­lla­dada a una fossa comuna. Ni ras­tre de l’altra nena. El matri­moni no va creure mai res del que li van expli­car.

L’any 1982 van deci­dir silen­ciar el tema per dei­xar de fur­gar en la ferida. El 1983 va arri­bar al món la seva filla Patri­cia i cinc anys més tard, el seu fill Oli­ver. La des­a­pa­rició de les bes­so­nes seguia, cap dels dos se les podia treure del cap, però havien de con­viure amb aquell maleït record. L’Ade­lina pot fer repàs de l’inici d’aquesta història com si hagués succeït ahir. No n’oblida ni un sol detall. També té molt pre­sent el moment en què van començar a aparèixer a l’Estat espa­nyol els pri­mers casos de bebès robats. En aquell ins­tant, un fred li va envair el cos: “Des del pri­mer moment, vaig sen­tir que era una d’aque­lles vícti­mes i vaig enten­dre què havia pas­sat amb les meves filles. Tenia una gran bar­reja de sen­ti­ments. Al dolor de con­fir­mar que me les havien robat, s’unia l’espe­rança de poder tro­bar-les vives.” La lluita de l’Ade­lina ja no ha ces­sat. Al cos­tat del seu marit i, també, dels seus dos fills, als quals, fa vuit anys, van deci­dir expli­car que tenien dues ger­ma­nes que no sabien on eren.

L’Ade­lina s’ha con­ver­tit en una gran llui­ta­dora. Ni tan sols la mort del seu marit el setem­bre del 2013, el seu gran suport en aquesta bata­lla, li va pro­vo­car la temp­tació de ren­dir-se. “Just al con­trari. També lluito per ell.” Sota la veu i la mirada càlides de l’Ade­lina s’amaga una dona tot ter­reny. Si cada porta que li han tan­cat quan ha mirat d’acon­se­guir docu­men­tació li hagués res­tat ener­gia, ja faria anys que hau­ria aban­do­nat la lluita. Ella, però, s’enva­len­teix a mesura que una part del món s’entesta a ama­gar una de les tra­mes més greus que han exis­tit a l’Estat espa­nyol, la dels bebès robats. Una pràctica malèfica que se salda amb la des­a­pa­rició de 300.000 nadons entre el 1938 i el 1996. El jutge Bal­ta­sar Garzón va xifrar en 30.000 els bebès sos­trets entre el 1938 i el 1952.

CEN­TE­NARS DE CASOS

Actu­al­ment, l’Ade­lina Ruiz pre­si­deix l’asso­ci­ació SOS Bebés Roba­dos, que aglu­tina uns 300 casos. Met­ges i infer­me­res d’hos­pi­tals, tant públics com pri­vats, con­fa­bu­lats amb ordres reli­gi­o­ses per satis­fer els desit­jos de famílies de bé que no podien tenir fills. Mol­tes d’aques­tes famílies els adop­ta­ven enga­nya­des, con­vençudes que es trac­tava de cri­a­tu­res aban­do­na­des per les seves mares. I sobre cada cas, el mínim de docu­men­tació pos­si­ble. Ni un sol paper, en molts casos. “Ja he per­dut el compte de les vaga­des que he recla­mat infor­mes, lli­bres de regis­tre... Fa sis anys, un metge em va adme­tre que la trama dels bebès robats havia exis­tit. Jo ho tenia claríssim, però que t’ho digui un metge sem­pre t’ajuda a enten­dre que la teva lluita no està sent en va i que està més que jus­ti­fi­cada”, sosté.

Fins ara, la fis­ca­lia ha arxi­vat la gran majo­ria de denúncies pre­sen­ta­des. Alguns docu­ments situen els cos­sos de molts bebès en fos­ses comu­nes, però l’ober­tura d’aquests espais indig­nes s’entre­veu molt com­plexa. A més, explica l’Ade­lina Ruiz, a Cata­lu­nya ni tan sols exis­teix un banc d’ADN per aju­dar a iden­ti­fi­car les res­tes dels bebès, si apa­regués algun cas. El Par­la­ment de Cata­lu­nya va apro­var fa un any i mig crear una comissió per posar fil a l’agu­lla i orde­nar la recerca, a més de dotar d’eines les famílies afec­ta­des. Es parla, per exem­ple, de crear el recla­mat banc d’ADN i d’ofe­rir suport psi­cològic i jurídic a les afec­ta­des. I tot ple­gat regu­lat per llei. Tan­ma­teix, les mesu­res pre­vis­tes no han avançat al ritme desit­jat per les famílies afec­ta­des. Ade­lina Ruiz i l’enti­tat que pre­si­deix segui­ran recor­dant als polítics el com­promís que han adqui­rit “fins que com­plei­xin la seva paraula”. Cada pri­mer diu­menge de mes es con­cen­tren a la plaça Sant Jaume, al mig­dia, per recor­dar a tot­hom que ningú acon­se­guirà silen­ciar-les.

En paral·lel, els afec­tats han anat tei­xint una xarxa de col·labo­ració i d’ajuda mútua que va donant fruits. A banda de l’impres­cin­di­ble suport moral, han ence­tat una intensa cam­pa­nya, en col·labo­ració amb l’asso­ci­ació Coor­di­na­dora X24, sota el lema Te esta­mos bus­cando per tras­lla­dar a tot el món la situ­ació de des­em­pa­ra­ment en què es tro­ben. La cam­pa­nya l’ha encapçalat Caro­lina Escu­dero, una pro­fes­sora uni­ver­sitària que un bon dia va topar amb mares afec­ta­des i va veure clar que els havia de donar un cop de mà. Els va impar­tir tallers gru­pals basats en la comu­ni­cació resi­li­ent, l’apo­de­ra­ment i la filo­so­fia Ubuntu. I ja no s’ha sepa­rat d’elles.

També ha adqui­rit una gran rellevància la col·labo­ració amb famílies afec­ta­des d’altres indrets de l’Estat, espe­ci­al­ment d’Anda­lu­sia i del País Basc, on les admi­nis­tra­ci­ons van al davant de Cata­lu­nya. L’Ade­lina Ruiz no es ren­dirà mai, mal­grat que enso­pe­gui diària­ment amb les difi­cul­tats que suposa des­ta­par una xarxa que es va encar­re­gar de des­truir qual­se­vol ras­tre de l’acti­vi­tat delic­tiva que esta­ven por­tant a terme i mal­grat que mol­tes d’aque­lles per­so­nes ja no vis­quin. “No hi ha res que m’aturi, perquè ara lluito per mi, però també per totes les per­so­nes que hem deci­dit empren­dre aquesta bata­lla”, con­clou l’Ade­lina.

EL NAI­XE­MENT

“Les meves bes­so­nes van néixer, ens van dir que esta­ven mor­tes i mai vam poder veure els seus cadàvers”

CANVI DE RUMB

“Vaig sen­tir els pri­mers casos de bebès robats i vaig enten­dre què havia pas­sat amb les meves filles”

SILENCI ABSO­LUT

“He per­dut el compte de les vega­des que he recla­mat infor­mes”

RES­POSTA POLÍTICA

“Han adqui­rit un com­promís amb nosal­tres i els ho segui­rem recor­dant fins que com­plei­xin la seva paraula”

LLUITA INCAN­SA­BLE

“Ja no hi ha res que m’aturi. Ara lluito per mi i per les altres per­so­nes que hem deci­dit empren­dre aquesta bata­lla”

EN DETALL

SARA MUÑOZ

Quants cops li han recomanat que ho deixi estar?

Al principi de tota aquesta història molts, fins i tot membres de la meva família que entenien que amb aquesta lluita només aconseguia ferir-me a mi mateixa. Ara ja no m’ho demana ningú, perquè tot el meu entorn ha entès que no abandonaré i veuen la dimensió que ha pres tot plegat.

L’han arribat a tractar de boja o dedesequilibrada?

I tant que sí, però fins i tot els que ens ho deien, a mi i a altres mares que estàvem en la mateixa situació, ara veuen que potser no estàvem boges. He sentit infinitat de vegades: “Necessites un psicòleg.” Quin és el problema a necessitar-lo? Em van robar dues filles. He de prendre medicació per dormir, però penso lluitar fins al darrer dels meus dies, també si abans trobo les meves filles. Les traves que em trobo encara em donen més força per seguir lluitant. Si m’entrebanco, doncs m’aixeco i segueixo.

Té alguna lectura positiva, la seva història?

La humanitat de la gent que anem trobant pel camí. Ens estan ajudant persones que mai ho hauríem dit: gent del món de les universitats; dels estaments judicials, com el jutge Baltasar Garzón, de la política...

En tots aquests anys mai ha pensat a llançar la tovallola?

Només al principi, quan em pensava que en uns mesos podria tenir la informació que necessitava per poder avançar, però anava veient que tothom em tancava les portes. Volia accedir a informes o al llibre de registres dels hospitals i m’adonava que tot eren impediments. I vaig ser conscient que els meus informes havien desaparegut o estaven manipulats.

Té esperança en els polítics?

L’any passat ens vam animar molt quan el Parlament es va comprometre a ajudar-nos. Estem una mica desanimades, però ens consta que la diputada Magda Casamitjana, que va liderar les mesures, no s’ha rendit.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor