Entrevista

MANEL ESTELLER

INVESTIGADOR CONTRA EL CÀNCER

“El tractament del càncer és cada cop més personalitzat”

Reconegut internacionalment per la seva recerca sobre el càncer, el doctor explica com són les noves estratègies contra aquesta malaltia

FUTUR
“Determinades leucèmies i tumors a la pell ja són curables en un 70 o 80% dels casos. I en altres càncers, tot i no curar-los, els arribem a cronificar”
GENÈTICA
“No ho determina tot. L’epigenètica ens explica per què, tot i tenir una genètica dolenta, amb bons hàbits podem tenir menys malalties”
PREVENCIÓ
“S’ha avançat moltíssim, però el càncer encara és una malaltia molt greu i és molt important una bona prevenció”
MECENATGE
“Cal una llei de mecenatge generosa, que recompensi fiscalment qui inverteixi en recerca. Millor que els diners dels rics estiguin aquí que no pas a Suïssa”
Em pot expli­car què és l’epi­genètica de manera que ho enten­gui algú de lle­tres?
Si la genètica és un abe­ce­dari, l’epi­genètica és l’orto­gra­fia i la gramàtica d’aquest abe­ce­dari. Són mar­ques químiques que con­tro­len el genoma i li donen sen­tit. Una manera molt gràfica d’enten­dre-ho és mirar dues per­so­nes bes­so­nes mono­zigòtiques. Tenen el mateix ADN però poden tenir malal­ties dife­rents. Això vol dir que hi ha d’haver alguna cosa que inter­preti o doni senyals al genoma, i pre­ci­sa­ment això és l’epi­genètica, el regu­la­dor entre els nos­tres gens i l’ambi­ent, quel­com que està enmig, regu­lant i per­me­tent la funció ade­quada de l’orga­nisme.
Per tant no estem tan con­di­ci­o­nats com ens pen­sem per la genètica?
La genètica és molt forta, però no ho és tot. Fins i tot amb una mala genètica, tenint una bona con­ducta i evi­tant hàbits tòxics, pots tenir menys malal­ties. I això, en l’àmbit químic, ho explica l’epi­genètica. Per exem­ple, sabem que el tabac pri­mer pro­voca un canvi epi­genètic i després un canvi genètic. Els can­vis epi­genètics són més ràpids, més dinàmics, men­tre que un canvi genètic és una mutació que costa molt que es pro­du­eixi.
Quan ens diuen que hem de tenir uns hàbits salu­da­bles és perquè tenen efec­tes immi­nents?
Sovint pen­sem que els can­vis salu­da­bles tri­ga­ran anys a tenir un efecte bene­ficiós, quan en rea­li­tat l’efecte serà imme­diat, perquè començarà a can­viar l’expressió dels nos­tres gens per tenir unes cèl·lules més sanes.
Així, els gens no són estàtics?
Els gens com a tals sí que ho són, tret que hi hagi una mutació, però la manera com aquests gens es regu­len, s’acti­ven o no, és un procés alta­ment con­tro­lat per la química. Hi ha dife­rents can­vis químics que s’encar­re­guen de con­tro­lar el nos­tre ADN.
Per què és tan impor­tant en la lluita con­tra el càncer?
L’epi­genètica dona iden­ti­tat a les cèl·lules d’una per­sona. Una cèl·lula del cer­vell i una del fetge tenen el mateix ADN, el seu genoma és idèntic, però tenen fun­ci­ons molt dife­rents perquè la seva epi­genètica és molt dife­rent. Què passa amb una malal­tia? Que mol­tes vega­des es perd la iden­ti­tat. Per exem­ple, una cèl·lula del fetge pot començar a créixer massa i a dei­xar de fer la seva funció. Això és un càncer. En el cas d’una neu­rona, podria per­dre la iden­ti­tat per anar morint a poc a poc, això seria una neu­ro­de­ge­ne­ració, com l’Alz­hei­mer. En qual­se­vol malal­tia humana, igual com hi ha un com­po­nent genètic, també hi ha un com­po­nent epi­genètic.
I deu ser més fàcil modi­fi­car l’epi­genètica que la genètica...
Sí, quan tens una alte­ració genètica, si és acti­va­dora, et dona­ran un inhi­bi­dor, i això es fa en deter­mi­nats càncers i està molt bé, però si perds l’acti­vi­tat de les cèl·lules és molt difícil recu­pe­rar-la, per això els meca­nis­mes actu­als d’allò que ano­me­nem edició genètica poden ser molt útils. En canvi, l’epi­genètica són mar­ques químiques que arri­ben i que, de la mateixa manera que arri­ben, poden mar­xar. Avui tenim set fàrmacs epi­genètics apro­vats per al trac­ta­ment de leucèmies i lim­fo­mes. Aquests fàrmacs ja s’estan donant a per­so­nes i estan donant bons resul­tats. I espe­rem que aviat també es puguin apli­car en sar­co­mes, que són tumors de les parts toves del cos.
Per tant, podem ser opti­mis­tes?
Sí, aquesta és un altra dimensió per trac­tar les malal­ties. Les podem trac­tar genètica­ment i també epi­genètica­ment. Hem de tenir en compte que és una dis­ci­plina molt nova. Les pri­me­res alte­ra­ci­ons epi­genètiques en càncer les vam des­co­brir cap a l’any 1997. Avui, aquells pri­mers gens que vam estu­diar són mar­ca­dors que s’uti­lit­zen als hos­pi­tals per defi­nir el com­por­ta­ment del nos­tre cos. Per exem­ple, per saber si un tumor serà més agres­siu o menys agres­siu. També tenim millors fàrmacs perquè tenim noves tècni­ques per mirar l’epi­ge­noma de manera més glo­bal, per exem­ple tenim el big data que el 1997 no teníem.
El càncer arri­barà a ser una malal­tia crònica?
Hem d’enten­dre que hi ha molts tipus de càncer. En podem dir càncer, de mol­tes malal­ties asso­ci­a­des, en gene­ral, a l’alte­ració de les cèl·lules de cada tei­xit. Ara bé, tots els càncers com­par­tei­xen coses, per exem­ple que les cèl·lules són immor­tals, no paren de divi­dir-se, tenen tendència a no obeir ordres del cos, tenen tendència a esca­par-se... Però un càncer de mama serà dife­rent d’un càncer de cer­vell i una leucèmia serà dife­rent d’un càncer de ronyó. Hi ha un tronc comú i mol­tes diferències. Aques­tes diferències han fet que alguns càncers siguin més cura­bles que d’altres. Deter­mi­na­des leucèmies i deter­mi­nats tumors a la pell són cura­bles en un 70 o 80%. I el mateix passa amb càncers infan­tils, en què podem arri­bar a taxes de curació ele­va­des. Però també n’hi ha d’altres que se’ns resis­tei­xen més, com el de pàncrees i el de cer­vell, en què els per­cen­tat­ges són a l’inrevés. I n’hi ha d’altres en què ens tro­bem entre­mig. Un exem­ple és el càncer de mama. Hi ha casos en què no el podem curar, però estem donant a la paci­ent vint anys més de vida. Es pot dir que es van cro­ni­fi­cant. I no podem saber què pas­sarà en aquests vint anys. En l’àmbit de recerca, es pot avançar moltíssim.
L’epi­genètica pot con­tri­buir a curar altres malal­ties a part del càncer?
Sí, un tema que ens interessa és la neu­ro­de­ge­ne­ració, les demències. Són malal­ties cada cop més freqüents perquè la població va enve­llint, i no tenen cap trac­ta­ment. I també les malal­ties autoim­mu­nes. En aques­tes malal­ties s’expo­sen unes proteïnes a l’orga­nisme que el sis­tema immune reco­neix com si fos­sin ali­e­nes al propi cos i les ataca. Però per què les exposa? Perquè té un epi­ge­noma alte­rat. El genoma del paci­ent està bé, però activa gens que no ha d’acti­var i fa que el cos ata­qui les pròpies cèl·lules. Això té molt a veure amb l’epi­genètica i aquesta també és una àrea de gran interès per a la recerca.
Tor­nant al tema del càncer, a part de l’estudi de l’epi­ge­noma hi ha altres recer­ques pro­me­te­do­res?
En càncer, fins fa deu o quinze anys, la majo­ria dels tumors es trac­ta­ven en funció del tipus tumo­ral i de si eren més o menys avançats. Ara el que fem és estu­diar les carac­terísti­ques mole­cu­lars del tumor. Deter­mi­nem quin és el seu per­fil mole­cu­lar i per tant a quin fàrmac és sus­cep­ti­ble. Però això encara s’aplica només a un de cada qua­tre casos. Tot i això s’ha millo­rat molt: als anys noranta es podia fer en un de cada cent casos. I segu­ra­ment d’aquí a cinc anys serà en un de cada dos casos. Això per­met fer una atenció molt per­so­na­lit­zada. En el cas de la immu­no­teràpia també es pot per­so­na­lit­zar molt. El tumor s’amaga del sis­tema autoim­mune amb una sèrie de dis­fres­ses, i aquests trac­ta­ments el que fan és treure-les i que el sis­tema immune pugui ata­car. Aquesta és una altra de les eines moder­nes que tenim.
Què li diria a algú que tin­gui càncer i lle­geixi aquesta entre­vista?
Que la situ­ació ha millo­rat molt amb relació a vint o fins i tot deu anys enrere. També li diria que quan parli amb els seus met­ges pre­gunti si hi ha algun assaig clínic en què pugui par­ti­ci­par. No sem­pre és pos­si­ble perquè hi ha molts requi­sits pre­vis, però en qual­se­vol cas s’ha de pre­gun­tar. I, tot i que s’ha avançat molt, aquesta és una malal­tia que no deixa de ser molt greu i per tant la pre­venció és bàsica, per exem­ple amb les vacu­nes del papil·loma virus, de l’hepa­ti­tis B, con­tra el càncer del coll del cèrvix, con­tra el càncer oro­faríngic que es pro­du­eix per con­tac­tes sexu­als, con­tra el càncer de fetge... Tot això són vacu­nes que el que fan és que no apa­re­gui el càncer. També és impor­tant el cri­bratge de les dones per detec­tar si hi ha càncer del coll del cèrvix, o les revi­si­ons de la mama per detec­tar el càncer de pit quan és petit. A vega­des sem­bla que ara hi hagi més càncer de mama que abans, però el que passa és que el detec­tem abans.
Per tant no és cert que hi hagi més càncer ara que abans?
En rea­li­tat, i en gene­ral, sí que és cert, però pel fet que vivim molt més temps. Les dones cata­la­nes, per exem­ple, són les que viuen més anys de mit­jana de tot Europa. Estem arri­bant a super­vivències de 86 i 87 anys. El càncer té un pic d’incidència de 62 anys, apro­xi­ma­da­ment, per tant com més gent arriba a aquesta edat, més pos­si­bi­li­tats hi ha que tin­guin càncer.
I és cert que quan et fas més gran baixa la pro­ba­bi­li­tat de tenir la malal­tia?
El pic és als 62, si l’has superat sense càncer, a par­tir de lla­vors les pro­ba­bi­li­tats bai­xen, però torna a haver-hi un altre repunt al final de la vida. Estem veient gent de 90 anys amb càncer, però aques­tes per­so­nes acos­tu­men a morir d’alguna altra malal­tia.
Com és el pano­rama de la recerca a Cata­lu­nya?
Cata­lu­nya té una recerca biomèdica d’excel·lència, encara que les con­di­ci­ons econòmiques dels últims anys no han estat les més ade­qua­des. Hi va haver un impuls molt impor­tant entre el 2000 i el 2008. Després la crisi va fre­nar una mica les inver­si­ons, però com que ja esta­ven acor­da­des es va poder con­ti­nuar. De tota manera, ara hem de fer un altre salt. Cata­lu­nya és un país petit, no tenim petroli o altres recur­sos, però tenim el talent de les per­so­nes que for­mem a les nos­tres uni­ver­si­tat, i la capa­ci­tat d’atreure gent de fora. La recerca biomèdica ha de ser un nucli de crei­xe­ment econòmic del país.
Par­lant de diners, vostè passa més temps amb bata de labo­ra­tori o amb ame­ri­cana bus­cant fons?
En el món de la recerca hi ha diver­sos nivells. Quan comen­ces pas­ses més temps amb bata, a la trin­xera. Tot i que és cert que això també està can­vi­ant i ara s’uti­lit­zen molt més els ordi­na­dors i per tant els inves­ti­ga­dors van menys en bata i més amb ulle­res de dis­seny. Ara bé, quan ets al cap­da­vant d’un equip et comen­ces a pre­o­cu­par més que tot vagi bé i també de tenir prou recur­sos perquè la gent que està inves­ti­gant pugui tre­ba­llar en bones con­di­ci­ons i amb uns con­trac­tes dig­nes.
I ho són, de dig­nes?
Ara pots començar bé fins que fas la tesi doc­to­ral. Després ve el desert, encara hi ha mol­tes man­can­ces per als inves­ti­ga­dors post­doc­to­rals i la majo­ria han d’aca­bar mar­xant a fora. Per això és molt impor­tant que hi hagi prou recur­sos per poder rete­nir aquest talent aquí.
I poten­ciar-lo des de les uni­ver­si­tats?
Les uni­ver­si­tats són el nos­tre plan­ter, és d’on ens nodrim els inves­ti­ga­dors. Però crec que els falta una mica de fle­xi­bi­li­tat en con­tra­po­sició a la inves­ti­gació que es fa en grans cen­tres de recerca. Pot­ser hau­rien de tenir una estruc­tura més dinàmica, per exem­ple amb la capa­ci­tat de con­trac­tar de manera més sen­zi­lla o de com­prar un apa­rell que sigui neces­sari sense haver de fer un gran con­curs públic. En qual­se­vol cas, en el món de la recerca el que sí que hi ha és un gran pro­blema estruc­tu­ral. Hi hau­ria d’haver més finançament públic, però també més de pri­vat, en forma de mece­natge. Neces­si­tem una llei de mece­natge gene­rosa, que recom­pensi fis­cal­ment la gent que inver­teixi en recerca, cosa que ara no passa.
Però si hi ha molta inversió pri­vada no hi inter­fe­ri­ran interes­sos par­ti­cu­lars?
Hauríem de dis­tin­gir entre dos tipus de par­ti­ci­pació. La pri­vada més dura, en què pot­ser sí que s’hi bar­re­gen interes­sos, i la pri­vada tova, que seria en forma de mece­natge. Això per­me­tria, per exem­ple, que un mili­o­nari donés diners a una enti­tat de recerca sense espe­rar res a canvi, pot­ser tan sols que li ho agra­ei­xin. Per impul­sar-ho se li hau­ria de per­me­tre que aquests diners des­gra­ves­sin fis­cal­ment. I sem­pre serà millor que els diners esti­guin aquí que no pas a Suïssa.
De tota manera, sem­bla que la recerca biomèdica hau­ria de ser la que pugui acon­se­guir fons més fàcil­ment. Tot­hom es pre­o­cupa per la salut...
Jo soc un gran defen­sor de la recerca sense bar­re­res. Crec en la bio­me­di­cina, en la física, en la química i en la geo­gra­fia i la història... Crec que tota la recerca hau­ria de ser finançable. Si és pos­si­ble tro­bar patrons per a l’art, també ho hau­ria de ser tro­bar-ne per a qual­se­vol tipus de recerca. Per tant, aques­tes lleis de mece­natge hau­rien de ser per a tot­hom. Això ja passa en altres països, però en canvi aquí no tant. Es pot des­ta­car el cas de Josep Car­re­ras, que gràcies als seus esforços per­so­nals ha fet pos­si­ble un ins­ti­tut de recerca sobre leucèmia, lim­fo­mes i altres malal­ties de la sang. Hauríem de tenir mol­tes altres per­so­nes com ell, hau­ria de ser pos­si­ble fer aflo­rar la gene­ro­si­tat d’altres mece­nes.
Ara que s’incor­po­rarà a l’Ins­ti­tut Josep Car­re­ras, vostè diu que vol que sigui un nucli de cap­tació de talent. És difícil por­tar inves­ti­ga­dors que són a fora?
S’ha d’expli­car molt bé el pro­jecte. Els científics no ens solem moure pel sou, ja sabem quin serà. Volem saber si ho tin­drem fàcil per poder mun­tar un equip, si podrem pagar les per­so­nes que tre­ba­llin per a nosal­tres, si podrem com­prar els apa­rells que neces­si­ta­rem... Als inves­ti­ga­dors, se’ls ha d’ofe­rir que puguin tre­ba­llar bé, si no, no mar­xa­ran només al Estats Units, ens mar­xa­ran a l’Ins­ti­tut Marie Curie de París o a l’Impe­rial College de Lon­dres. Podem dir que Bar­ce­lona és molt atrac­tiva, però també els hem d’ofe­rir mit­jans de qua­li­tat. És evi­dent que no podem fer inves­ti­gació caso­lana, la recerca es fa des d’aquí, però és d’àmbit inter­na­ci­o­nal.
Final­ment, com valora la situ­ació política actual?
Crec que aquests són moments molt com­pli­cats, però en qual­se­vol cas la recerca ha de ser una aposta trans­ver­sal de país. I aquesta és una de les poques coses en què tot­hom pot estar d’acord.

El primer

Nascut a Sant Boi de Llobregat el 1968, va ser el primer membre de la seva família a estudiar a la universitat gràcies als esforços del seus pares. Amb desenes de premis concedits i centenars d’articles publicats, és un dels investigadors de més prestigi del nostre país. El seu caràcter amable i proper el fa també un gran divulgador. Després d’haver passat per la Universitat Johns Hopkins, als Estats Units, i pel Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas, a Madrid, des del 2008 treballa a Catalunya, on és director del programa d’epigenètica i biologia del càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge i també professor de genètica a la Universitat de Barcelona. Reclama un bon sistema de beques “perquè ningú hagi de deixar d’estudiar per qüestions econòmiques.”

Un nou repte

A partir del gener vinent, Manel Esteller serà el nou director de l’Institut de Recerca Contra la Leucèmia Josep Carreras, on es planteja noves línies de recerca. “Els oncohematòlegs tenen deu anys d’avantatge amb relació a la investigació de tumors sòlids. Estan arribant a xifres de curació del 90% i impulsant encara més aquesta investigació volem ajudar a arribar al 100%. Amb una mica de sort, això podria passar d’aquí a 10 anys”, explica. En el cas de la leucèmia i els limfomes, l’avantatge és que ja s’han pogut definir molt bé les cèl·lules que hi intervenen. S’ha posat cognom al càncer. “Per entendre’s, ara ningú parla de leucèmia i prou, parlem de leucèmia limfoblàstica aguda, de leucèmia mieloide crònica... però, en canvi, per un tumor de còlon simplement diem càncer de còlon”, hi afegeix el doctor. I és precisament aquesta diferenciació de les cèl·lules el que permet fer el tractament adequat. “És com anar a un restaurant i demanar ranxo per a tothom o poder triar a la carta. En aquest cas el plat a la carta és el fàrmac que és tòxic per a aquell tumor. Això, a més, suposa un estalvi econòmic. Si dones al pacient adequat el medicament adequat estalvies diners en fàrmacs que no seran efectius i efectes secundaris perjudicials. Al final, el fet de poder personalitzar els tractaments només té avantatges, però primer s’ha de fer la inversió necessària”, conclou.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor