Lectures Escollides
Seguint el fil roig
Tres llibres publicats en poc temps, escrits o coordinats per l’historiador Fermí Rubiralta i Casas, ressegueixen els orígens, els protagonistes i els primers passos d’Estat Català, la primera formació nítidament independentista
Enguany es commemoren els 100 anys de la fundació d’Estat Català, el primer partit nítidament independentista. La història d’aquella primera llavor ha estat resseguida en alguns articles i publicacions; i també ho ha estat el fil roig que va des d’aquell 18 de juliol del 1922 fins a l’1 d’octubre del 2017, quan el sobiranisme es va fer major d’edat. Malgrat tot, en els darrers anys hi ha qui ha defensat que tot havia començat el 2010, arran de la sentència del Tribunal Constitucional i la frustració de la via autonomista, talment com si l’etapa prèvia hagués estat un paisatge erm. L’historiador Fermí Rubiralta (l’Hospitalet de Llobregat, 1959) sosté que “dins l’allau bibliogràfica dels últims temps sobre l’independentisme han abundat sobretot els enfocaments de caire polític, en clau majoritàriament periodística, que han insistit massa en un tipus d’interpretació immediatista i quan l’anàlisi l’han fet historiadors tot sovint no s’han remuntat més enllà en el temps que del 2010 o, com a molt, al naixement del període autonòmic, l’any 1980”. La frase anterior podem trobar-la al seu llibre L’evolució independentista del catalanisme, publicat per Rafael Dalmau Editor, amb pròleg del també historiador Josep M. Solé i Sabaté. L’autor fa un recorregut, en clau històrica, a través de l’evolució del sobiranisme català a partir de quatre apartats. En el primer rastreja els orígens del catalanisme i l’independentisme abans del 1939, amb un incís especial en les coincidències i desavinences amb el cas gallec i basc, que l’autor coneix prou bé. El segon el dedica a la llarga travessa pel desert, que inclou no només el període franquista sinó també l’anomenada Transició política. El tercer analitza com el catalanisme s’ha adaptat als reptes d’una societat globalitzada, amb el canvi en el model clàssic de nació pels efectes d’un món cada vegada més interdependent i una economia cada vegada més globalitzada. I, finalment, en el darrer apartat desgrana les causes principals de l’esclat sobiranista que s’ha viscut en els darrers anys i analitza els trets principals del moviment. Rubiralta defensa: “De la mateixa manera que ha quedat clar que no es tracta d’un suflé, ni d’una jugada política, la transformació del catalanisme en clau independentista ni s’ha format a partir de la sentència del Constitucional del 2010, ni es pot deslligar de la influència d’un independentisme històric que fa més d’un segle ja defensava la impossibilitat de l’encaix polític de Catalunya dins l’Estat espanyol.” El lligam s’estableix en una sèrie de trets que s’han desenvolupat en el catalanisme des de bon començament, com ara la partença d’una idea de nació “allunyada de pressupòsits etnicistes i excloents i d’una ampla pluralitat ideològica dins un sistema propi de partits, en què les diferents ideologies polítiques feien seu, en general, un ideari progressista, socialment avançat”.
El segon llibre que recomanem és el Diccionari biogràfic d’Estat Català, coordinat pel mateix Rubiralta i per Tomàs Callau. Un llibre de 140 pàgines i 100 entrades biogràfiques que ha estat editat per Exaequo, amb el suport de la Fundació Reeixida, el Memorial Democràtic, la Generalitat de Catalunya i la Comissió 100 anys d’Estat Català. El llibre aplega alguns noms a bastament coneguts, com ara Francesc Macià, Jaume Compte i Miquel Badia; però també perfils gairebé anònims, que han estat recuperats de l’oblit. La principal aportació del llibret no és només aquesta, sinó també els seus annexos, en què se’ns descobreix la implantació territorial dels escamots d’Estat Català el 1926 o es descobreixen els membres del partit que va formar part de l’expedició impulsada per recuperar Mallorca de mans dels feixistes el 1936 o les 13 voluntàries que va anar al front de guerra. També hi trobem els militants morts en els camps de concentració nazis o els que van ser afusellats una vegada acabada la Guerra Civil. Tal com remarca Josep Maria Murià en el pròleg, posa a mans del lector “desenes d’històries de personatges de pedra picada, d’un patriotisme irreductible, històries d’homes i dones que van aportar el que tenien (la vida, el temps i els diners) amb esforços i sacrificis al servei d’una causa noble: la continuïtat de la nació catalana, l’horitzó de la seva conversió en un estat independent, lliure i sobirà”.
El darrer llibre que recomanem, Estat Català sota el franquisme (1939-1968), també el signa Fermí Rubiralta i el publica Editorial Base, un segell extraordinàriament prolífic. El primer mèrit d’aquest treball rau en el fet d’omplir un buit historiogràfic notable. La bibliografia sobre l’oposició al franquisme és àmplia, però mancava un llibre que se centrés en l’evolució de l’independentisme durant la immediata postguerra i enllacés el llegat d’Estat Català amb la dinàmica de noves organitzacions com ara el FAC i el PSAN. En el llibre, que combina l’anàlisi de l’acció de l’exili amb la resistència a l’interior del país, es destaca que la formació independentista es va veure obligada a “enfrontar la nova i molt penosa situació que s’obria amb la derrota militar del 1939 amb els seus rengles partidaris molt debilitats, i amb una estructura orgànica fortament dividida i feble”; uns condicionants, segons l’autor, que van fer molt difícil “aprofitar una conjuntura que podria haver ajudat a decantar cap a l’independentisme tot el desencís i la frustració que la derrota militar i política havia provocat envers el fracassat projecte autonomista”. La capdavall, Estat Català va esdevenir una opció política molt poc atractiva per a les noves generacions que, a partir dels anys cinquanta, van començar a protagonitzar la lluita antifranquista a l’interior del país. De fet, ja no seria d’Estat Català sinó del Front Nacional “d’on sorgirien, enmig de moltes dificultats internes, les noves organitzacions d’un moviment molt més plural –com ara l’aparició d’un independentisme socialista i d’esquerres– que demostraven una major capacitat regeneradora i d’adaptació del discurs sobiranista a la nova realitat de la societat catalana de la dècada del 1960”. Rubiralta, tal com destaca Josep Maria Solé i Sabaté en el pròleg del primer llibre, és un analista que “ha pouat en una pacient recerca i anàlisi en el temps i l’espai per les raons socials, econòmiques, polítiques i culturals que han dut el catalanisme a l’independentisme”. Els tres llibres i, en conjunt, l’obra de Fermí Rubiralta són una lectura imprescindible per resseguir el fil roig de l’independentisme.
Rubiralta s’ha convertit en el gran especialista de la història de l’independentisme
