“La xarxa ha democratitzat l’accés a la literatura”

Són pla­ta­for­mes de lite­ra­tura en línia que han permès una cosa real­ment interes­sant, una demo­cra­tit­zació a l’hora d’acce­dir a la lite­ra­tura i a l’hora de publi­car-ne: a inter­net tot­hom pot publi­car i opi­nar sobre els tex­tos publi­cats. Watt­pad és una apli­cació que per­met com­par­tir històries amb altres per­so­nes (poe­mes, relats, etc.). Hi publi­quen autors molt joves i amb mol­tes ganes d’escriure. Hi ha històries de tots els gèneres, però els que tenen més èxit són els de gènere romàntic i encara massa plens de clixés mas­clis­tes. Una carac­terística clau d’aquesta pla­ta­forma és el dina­misme que pre­nen les històries, el caràcter col·labo­ra­tiu. Els lec­tors opi­nen al canal de comen­ta­ris sobre el text, sobre el que els passa als per­so­nat­ges o sobre el que volen que facin, i a par­tir d’aquest feed­back l’autor refà les històries. Sovint les retira i les torna a pen­jar tenint en compte les valo­ra­ci­ons que se n’han fet. Estem par­lant, per tant, de tex­tos com­ple­ta­ment líquids. Els chat sto­ries també són tendència entre els millen­ni­als, estan diri­gits a un públic jove i les històries que s’hi publi­quen es lle­gei­xen a través del mòbil –imi­ten les con­ver­ses de xat–, en no més d’un quart d’hora, estan pen­sa­des per a un tra­jecte de metro i n’hi ha de tot tipus: de ter­ror, de comèdia, d’amor, de sus­pens. És aquesta idea per­versa, com si tafa­negéssim en una con­versa de What­sApp ali­ena amb alguna mena de con­flicte, ja sigui amorós o de sus­pens, entre els dos per­so­nat­ges. Les més con­su­mi­des són les scary chat sto­ries, en anglès, que són històries de por. Pel que fa als blogs, són la pla­ta­forma de publi­cació en línia més antiga. Tenen les matei­xes carac­terísti­ques de pos­si­bi­li­tat de comen­tari dels lec­tors i es pre­sen­ten en un ordre cro­nològic invers. Una altra carac­terística clau dels blogs és la presència d’enllaços, d’hiper­tex­tos. De fet, la gènesi del con­cepte de blog és aquesta presència d’enllaços. Una altra carac­terística és la neces­si­tat d’actu­a­lit­zació més o menys periòdica. En gene­ral, són pla­ta­for­mes que tenen tendència a pre­sen­tar tex­tos breus, una impor­tant frag­men­tació del dis­curs i una orde­nació que sol ser tem­po­ral.

Sí, com deia abans, són pla­ta­for­mes que per­me­ten aquesta demo­cra­tit­zació. Hem de pen­sar que abans qui no publi­cava en deter­mi­na­des edi­to­ri­als o no sor­tia en deter­mi­nada premsa, no exis­tia com a escrip­tor. Amb inter­net, aquesta ver­ti­ca­li­tat jeràrquica que exis­tia ha esde­vin­gut horit­zon­tal. Els hiper­links han sub­ver­tit les jerar­quies. La xarxa també ha obert el ven­tall de mane­res amb què s’acce­deix a la lite­ra­tura. A molts lli­bres o autors hi arri­bem a través d’inter­net. Els blogs o You­Tube ens han permès conèixer moltíssims autors. Entrar, nave­gar, lle­gir, des­co­brir. També pen­sem que inter­net et per­met conèixer un autor que després pots anar a bus­car a la lli­bre­ria, o al revés, per­met als autors donar-se a conèixer i aca­bar publi­cant en paper. Pen­sem que publi­car a la xarxa té, per a mi, un ele­ment total­ment inno­va­dor, ho deia fa un moment: la imme­di­a­tesa, el feed­back, la interacció. No cal espe­rar dos anys entre que enlles­tei­xes el lli­bre, l’edi­tor en fa l’edició, el cor­re­gei­xes, etc. A inter­net gua­nyes unes coses, però també és cert que pot­ser perds en reflexió o en tre­ball edi­to­rial i de selecció. Una altra cosa que ens per­met la xarxa és lle­gir els tex­tos cada vegada que publica l’autor, pots lle­gir cada dia, és gai­rebé com si vis­ques­sis al seu cos­tat. Si té una mala època, si només fa escrits depres­sius... Hi ha una relació estreta entre el lec­tor i l’escrip­tor: hi ha pro­xi­mi­tat, interacció, i això no ho podrà tenir mai, el lli­bre en paper.

Hi ha altres exem­ples una mica allu­nyats d’aquests que comentàvem i que tenen un caràcter encara més expe­ri­men­tal. Penso, per exem­ple, en les obres Déprise i Reme­mori, de Serge Buc­har­don i Cris­tine Wilks. Tenen alguns anys, però eren real­ment inno­va­do­res. Déprise explica, en sis esce­nes, la història d’un home que ha per­dut les reg­nes de la seva vida i de la relació amb la seva dona i el seu fill. És una obra total­ment interac­tiva, això sig­ni­fica que hem d’interac­tuar amb el text i que hem ser cre­a­tius per saber el que hem de fer per seguir lle­gint. Per exem­ple, en un capítol es pot redi­rec­ci­o­nar la lec­tura: d’una banda, lle­gi­rem una carta d’amor; de l’altra, una carta de desa­mor, una rup­tura. L’obra demana, per tant, la nos­tra impli­cació directa. I Reme­mori està estruc­tu­rada amb un cer­vell i una sèrie d’inter­ro­gants. És sem­blant a un joc de memòria, tu esculls una per­sona rela­ci­o­nada amb el malalt i dar­rere de cada inter­ro­gant hi ha un text breu, una imatge o una ani­mació acom­pa­nyats d’una pre­gunta, gene­ral­ment sobre la iden­ti­tat del malalt. A través dels dife­rents per­so­nat­ges que es rela­ci­o­nen amb ell, hem d’anar recons­truint aquesta memòria que s’ensorra, que es desfà. En aquest poema també llui­tem con­tra el temps (el temps de la lec­tura també està limi­tat). O pen­sem en l’obra que el 2013 va publi­car Màrius Sam­pere, un dels poe­tes més reco­ne­guts de casa nos­tra, guar­do­nat amb el Premi Car­les Riba i el Miquel de Palol, Infi­nit, que no és un lli­bre, sinó una app que ofe­reix una manera inno­va­dora de lle­gir poe­sia. Aquesta apli­cació juga amb els con­cep­tes d’atzar i infi­nit, dues idees recur­rents en l’obra de Sam­pere. Així, cada cop que el lec­tor obre l’apli­cació, els poe­mes s’orde­nen de manera aleatòria. Hi ha poe­mes, il·lus­tra­ci­ons fetes pel mateix poeta, també se’l sent reci­tant, és tota una altra experiència poètica.

Lle­gir de mane­res dife­rents ja vol dir que l’experiència de lec­tura serà una altra. A més, i aquest per a mi és un tret clau per enten­dre la lite­ra­tura digi­tal, en mol­tes oca­si­ons és interac­tiva, que vol dir que és con­ce­buda de manera que s’esta­bleixi diàleg entre la màquina i l’usu­ari. Sovint és un tipus d’experiència literària en què es trenca la line­a­li­tat nar­ra­tiva i en què s’inter­pel·la direc­ta­ment un lec­tor que ha de pren­dre deci­si­ons. Aquesta és una lite­ra­tura per sen­tir, per mirar, per expe­ri­men­tar. O pen­sem, per exem­ple, en les hiper­no­vel·les, que tenen una pos­si­bi­li­tat infi­nita d’incloure enllaços i ele­ments per con­fi­gu­rar una lec­tura única en cada cas.

Per­met incloure en la lite­ra­tura tots els ele­ments tec­nològics que vul­guem: con­tro­lar el temps de lec­tura (hi havia un interes­sant recull de poe­mes digi­tals en què els poe­mes s’auto­en­crip­ta­ven, des­a­pa­rei­xien, després d’un temps de lec­tura). També per­met incloure-hi imat­ges, vídeos, música i múlti­ples enllaços. Una altra cosa que hem vist en els diver­sos exem­ples és que es tracta d’obres que dema­nen la inter­venció del lec­tor, que amb el seu gest pot crear com­bi­na­ci­ons úniques de lec­tura i crear un text nou. Tro­bem una gran diferència en la tex­tu­a­li­tat digi­tal, perquè qui cons­tru­eix l’iti­ne­rari de lec­tura és el mateix lec­tor, men­tre que en un lli­bre, la majo­ria de vega­des, l’ordre de lec­tura sol ser el que marca l’autor. En la lite­ra­tura electrònica ens tro­bem amb un procés creat pel lec­tor gràcies a les pos­si­bi­li­tats com­bi­natòries que li posa a l’abast el suport electrònic que el pro­du­eix.

Sí, perquè els e-books són el que s’ano­mena lite­ra­tura digi­ta­lit­zada. La lite­ra­tura digi­tal és la que neix a par­tir de mit­jans digi­tals i només pot ser rebuda en aquest con­text. La lite­ra­tura digi­ta­lit­zada és la que ha estat cre­ada per a un suport tra­di­ci­o­nal, el paper, però es pre­senta en un suport digi­tal. És el cas dels lli­bres electrònics o dels audi­o­lli­bres.

Inter­net ha estat una revo­lució que ha can­viat la nos­tra per­cepció del món, la manera com ens comu­ni­quem, com ens infor­mem, com con­su­mim, com apre­nem i fins i tot com ens esti­mem. I, evi­dent­ment, també ha can­viat la manera com ens rela­ci­o­nem amb la cre­ació i la recepció literària. De fet, a la xarxa hi ha de tot: cre­a­dors, lec­tors escrip­tors, crítics... És gai­rebé com una existència al marge de la cul­tura ofi­cial. Ara tots podem ser gene­ra­dors de lite­ra­tura i a la vegada, crítics. Tots podem ser emis­sors, autors i expli­car allò que ens agrada i a la vegada tots som recep­tors; es crea una col·lec­ti­vi­tat amb molts emis­sors i molts recep­tors. Pot­ser aquesta nova manera frag­mentària de publi­car parau­les en línia ha can­viat la nos­tra manera de lle­gir. Lle­gim tex­tos més breus, notícies, arti­cles, poe­sia, micro­re­lats. A inter­net hi ha molt de text, però molt dife­rent, hi ha més inputs, i això can­via l’estruc­tura men­tal. D’alguna manera, ens hem con­ver­tit en uns nave­gants insa­ci­a­bles. Nave­guem de pàgina en pàgina, d’enllaç en enllaç apa­rent­ment dar­rere d’alguna infor­mació con­creta.

Una visió pes­si­mista és que en rea­li­tat anem com­pul­si­va­ment d’infor­mació en infor­mació, lle­gint-la de manera sem­pre incom­pleta i super­fi­cial, de manera que aquesta infor­mació queda anul·lada pro­gres­si­va­ment. Et queda després una sen­sació estra­nya, com de ver­ti­gen, una bar­reja entre la saci­e­tat i la insa­tis­facció.

Abso­lu­ta­ment. Hem de pen­sar en la gran revo­lució que suposa inter­net en aquest sen­tit. Pen­sem en com de fàcil i còmode és arri­bar a la gent, fer que et lle­gei­xin, que final­ment és el que vol un autor que comença (i és la funció de la lite­ra­tura, ser lle­gida). Inter­net és la gran eina de crear i publi­car, crear i publi­car. És real­ment revo­lu­ci­o­nari el poder d’arri­bar a tantíssima gent. S’han donat casos d’autors que han començat en blogs o a Wat­pad i han aca­bat gua­nyant con­cur­sos lite­ra­ris o publi­cant en paper i tenint èxit. Pot­ser estem par­lant d’una gene­ració que té l’hàbit d’escriure per inter­net, que pot­ser con­cep la lite­ra­tura com un acte de cre­ació en línia.

M’ima­gino que sí. Els pro­duc­tes digi­tals tenen mol­tes pos­si­bi­li­tats d’arri­bar a les mans dels joves. Avui dia, no és fàcil sobre­viure a les múlti­ples opor­tu­ni­tats que ofe­reix el mer­cat d’oci. Per això la lite­ra­tura cre­ada més enllà de les pàgines del lli­bre s’adapta a la neces­si­tat d’imme­di­a­tesa i de velo­ci­tat d’un món en què tots vivim pen­dents de les pan­ta­lles.

És molt difícil obte­nir ren­di­ment econòmic de les publi­ca­ci­ons en línia, a la xarxa. La manera d’acon­se­guir diners és a través de publi­ci­tat a cost per clic (és a dir, cobres cada vegada que un usu­ari fa clic en algun dels anun­cis que tens pen­jats). I passa poc, això, en blogs o publi­ca­ci­ons amb molt èxit. D’altra banda, hi pot haver una des­pro­tecció pel que fa a l’auto­ria. Si som autors d’un blog, per exem­ple, i volem pro­te­gir els con­tin­guts que hi pen­gem, ens podríem ins­criure a regis­tres o a pla­ta­for­mes pri­va­des, dotar el blog dels avi­sos legals amb les con­di­ci­ons d’ús que esta­blei­xin què es pot fer i què no amb els con­tin­guts gene­rats en el blog i, fins i tot, incor­po­rar llicències Cre­a­tive Com­mons  que deter­mi­na­rien el tipus de llicència o de permís que donem als nos­tres segui­dors o usu­a­ris sobre el con­tin­guts pen­jats al blog.

Jo no tre­ba­llo en el món edi­to­rial i, per tant, no n’estic segura. Però com deia abans, penso que l’ele­ment de pres­tigi dins del món edi­to­rial segueix sent el lli­bre en paper. D’alguna manera, el procés edi­to­rial sem­bla que ens asse­gura unes garan­ties de qua­li­tat que no tro­bem en l’abso­luta lli­ber­tat del món digi­tal. Però també penso que inter­net ha permès fer arri­bar la pos­si­bi­li­tat de comu­ni­cació literària a tot­hom. Ofe­rir-nos la pos­si­bi­li­tat de conèixer infi­ni­tat d’autors i, d’altra banda, ha permès eixam­plar els límits del que ente­nem per lite­ra­tura. El gran dubte que suposo que tots ens plan­te­gem és com hem de con­si­de­rar la lite­ra­tura digi­tal. Es tracta sim­ple­ment d’un subgènere dins de l’eti­queta de lite­ra­tura o se l’ha de con­si­de­rar com una manera dife­rent de lite­ra­tura en què pesa més l’adjec­tiu de digi­tal que el de lite­rari? Però plan­te­jant-nos això arri­bem a un atzu­cac: què és la lite­ra­tura? Es tracta d’una qüestió que sabem que no podem res­pon­dre de manera tan fàcil. És difícil inten­tar defi­nir la lite­ra­tura digi­tal quan, real­ment, no hem sabut o no hem vol­gut donar una defi­nició vàlida i uni­ver­sal de lite­ra­tura.

Sí, perquè els e-books són el que s’ano­mena lite­ra­tura digi­ta­lit­zada. La lite­ra­tura digi­tal és la que neix a par­tir de mit­jans digi­tals i només pot ser rebuda en aquest con­text. La lite­ra­tura digi­ta­lit­zada és la que ha estat cre­ada per a un suport tra­di­ci­o­nal, el paper, però es pre­senta en un suport digi­tal. És el cas dels lli­bres electrònics o dels audi­o­lli­bres.

Inter­net ha estat una revo­lució que ha can­viat la nos­tra per­cepció del món, la manera com ens comu­ni­quem, com ens infor­mem, com con­su­mim, com apre­nem i fins i tot com ens esti­mem. I, evi­dent­ment, també ha can­viat la manera com ens rela­ci­o­nem amb la cre­ació i la recepció literària. De fet, a la xarxa hi ha de tot: cre­a­dors, lec­tors escrip­tors, crítics... És gai­rebé com una existència al marge de la cul­tura ofi­cial. Ara tots podem ser gene­ra­dors de lite­ra­tura i a la vegada, crítics. Tots podem ser emis­sors, autors i expli­car allò que ens agrada i a la vegada tots som recep­tors; es crea una col·lec­ti­vi­tat amb molts emis­sors i molts recep­tors. Pot­ser aquesta nova manera frag­mentària de publi­car parau­les en línia ha can­viat la nos­tra manera de lle­gir. Lle­gim tex­tos més breus, notícies, arti­cles, poe­sia, micro­re­lats. A inter­net hi ha molt de text, però molt dife­rent, hi ha més inputs, i això can­via l’estruc­tura men­tal. D’alguna manera, ens hem con­ver­tit en uns nave­gants insa­ci­a­bles. Nave­guem de pàgina en pàgina, d’enllaç en enllaç apa­rent­ment dar­rere d’alguna infor­mació con­creta.

Una visió pes­si­mista és que en rea­li­tat anem com­pul­si­va­ment d’infor­mació en infor­mació, lle­gint-la de manera sem­pre incom­pleta i super­fi­cial, de manera que aquesta infor­mació queda anul·lada pro­gres­si­va­ment. Et queda després una sen­sació estra­nya, com de ver­ti­gen, una bar­reja entre la saci­e­tat i la insa­tis­facció.

Abso­lu­ta­ment. Hem de pen­sar en la gran revo­lució que suposa inter­net en aquest sen­tit. Pen­sem en com de fàcil i còmode és arri­bar a la gent, fer que et lle­gei­xin, que final­ment és el que vol un autor que comença (i és la funció de la lite­ra­tura, ser lle­gida). Inter­net és la gran eina de crear i publi­car, crear i publi­car. És real­ment revo­lu­ci­o­nari el poder d’arri­bar a tantíssima gent. S’han donat casos d’autors que han començat en blogs o a Wat­pad i han aca­bat gua­nyant con­cur­sos lite­ra­ris o publi­cant en paper i tenint èxit. Pot­ser estem par­lant d’una gene­ració que té l’hàbit d’escriure per inter­net, que pot­ser con­cep la lite­ra­tura com un acte de cre­ació en línia.

M’ima­gino que sí. Els pro­duc­tes digi­tals tenen mol­tes pos­si­bi­li­tats d’arri­bar a les mans dels joves. Avui dia, no és fàcil sobre­viure a les múlti­ples opor­tu­ni­tats que ofe­reix el mer­cat d’oci. Per això la lite­ra­tura cre­ada més enllà de les pàgines del lli­bre s’adapta a la neces­si­tat d’imme­di­a­tesa i de velo­ci­tat d’un món en què tots vivim pen­dents de les pan­ta­lles.

És molt difícil obte­nir ren­di­ment econòmic de les publi­ca­ci­ons en línia, a la xarxa. La manera d’acon­se­guir diners és a través de publi­ci­tat a cost per clic (és a dir, cobres cada vegada que un usu­ari fa clic en algun dels anun­cis que tens pen­jats). I passa poc, això, en blogs o publi­ca­ci­ons amb molt èxit. D’altra banda, hi pot haver una des­pro­tecció pel que fa a l’auto­ria. Si som autors d’un blog, per exem­ple, i volem pro­te­gir els con­tin­guts que hi pen­gem, ens podríem ins­criure a regis­tres o a pla­ta­for­mes pri­va­des, dotar el blog dels avi­sos legals amb les con­di­ci­ons d’ús que esta­blei­xin què es pot fer i què no amb els con­tin­guts gene­rats en el blog i, fins i tot, incor­po­rar llicències Cre­a­tive Com­mons  que deter­mi­na­rien el tipus de llicència o de permís que donem als nos­tres segui­dors o usu­a­ris sobre el con­tin­guts pen­jats al blog.

Jo no tre­ba­llo en el món edi­to­rial i, per tant, no n’estic segura. Però com deia abans, penso que l’ele­ment de pres­tigi dins del món edi­to­rial segueix sent el lli­bre en paper. D’alguna manera, el procés edi­to­rial sem­bla que ens asse­gura unes garan­ties de qua­li­tat que no tro­bem en l’abso­luta lli­ber­tat del món digi­tal. Però també penso que inter­net ha permès fer arri­bar la pos­si­bi­li­tat de comu­ni­cació literària a tot­hom. Ofe­rir-nos la pos­si­bi­li­tat de conèixer infi­ni­tat d’autors i, d’altra banda, ha permès eixam­plar els límits del que ente­nem per lite­ra­tura. El gran dubte que suposo que tots ens plan­te­gem és com hem de con­si­de­rar la lite­ra­tura digi­tal. Es tracta sim­ple­ment d’un subgènere dins de l’eti­queta de lite­ra­tura o se l’ha de con­si­de­rar com una manera dife­rent de lite­ra­tura en què pesa més l’adjec­tiu de digi­tal que el de lite­rari? Però plan­te­jant-nos això arri­bem a un atzu­cac: què és la lite­ra­tura? Es tracta d’una qüestió que sabem que no podem res­pon­dre de manera tan fàcil. És difícil inten­tar defi­nir la lite­ra­tura digi­tal quan, real­ment, no hem sabut o no hem vol­gut donar una defi­nició vàlida i uni­ver­sal de lite­ra­tura.