¡Viva Zapata!
Com que tots els cines es concentraven al meu carrer, des de ben petit vaig anar sol al cine. Sortia de casa amb els diners de l’entrada i amb una ensaïmada amb xocolata que consumia a mitja pel·lícula. Els pares només m’acompanyaven a les sessions sabatines i dominicals del cine de col·legi perquè s’havia de travessar un carrer transitat. De vegades els passava per alt l’hora de venir-me a buscar, i m’asseia en un banc de la porteria amb les cames penjant tot esperant que es recordessin de mi. Sempre van dir que la causa del meu desfici pel cine tenia l’origen en aquelles estones que sense voler ells em facilitaven, quan rumiava les pel·lícules que acabava de veure. Quan arribava a casa em preguntaven si m’havien agradat. Indefectiblement responia que sí. “Totes t’agraden”, em deien amb una mitja ironia. M’agradaven totes. Fins que un dia al cine Clavé del costat mateix de casa vaig veure ¡Viva Zapata! Els vaig dir que m’havia agradat més que totes les que havia vist mai fins aleshores. Què tenia aquella pel·lícula en blanc i negre i que al cine havien projectat com la “dolenta”, que no tinguessin les altres, que no tingués, sense anar més lluny la “bona” i en colors del mateix programa? Els actors? Ja els havia vist en altres pel·lícules. Els pares em van indicar que potser el director. Fins llavors no havia fet cap cabal dels directors. Només sabia que quan sortia el seu nom, el “directed by”, s’havien acabat les lletres i començava l’acció. Em vaig informar: Elia Kazan. El vaig prendre per una dona. Al cap de poc vaig tornar de nou entusiasmat. Havia vist L’home que va matar Liberty Valance. Que potser només m’agradaven les que eren en blanc i negre? Només les de cowboys? ¡Viva Zapata! en tenia l’aparença. A veure, el director? John Ford. Vaig llegir en algun lloc que ¡Viva Zapata! –com la posterior de Kazan, Amèrica, Amèrica, que encara em va satisfer més i que tinc per una de les meves preferides– era una pel·lícula “social”.
Em vaig fer selectiu. Hi va contribuir el pare escolapi Josep Maixenchs, futur fundador de l’ESCAC, quan es va fer càrrec de la programació del cine del col·legi. Només hi volia pel·lícules bones, també les dolentes del programa doble. Em vaig fer gran. Anava a la biblioteca de La Caixa de Mataró i llegia totes les revistes de cine que hi arribaven. No em perdia cap sessió d’art i assaig. Devia dur l’afició pintada a la cara, perquè un dia en Toni Segarra i en Ramon Ramis, més grans que jo, em van reclutar per integrar-me a la junta del cine fòrum. Demanin pel·lícules bones. Demanin pel·lícules “socials”.
¡Viva Zapata! em va fer madur. Què volen que els digui. Tan feliç que era quan m’agradaven totes, i no com ara, que pago l’entrada per només rondinar i moure’m a la butaca perquè no me n’agrada gairebé cap.
