Lletres

JOAN MARGARIT

POETA I ARQUITECTE

“La meva obra ja és completa i n’he escrit l’epíleg”

Joan Margarit acaba de publicar amb Proa ‘Per tenir casa cal guanyar una guerra’, un relat en prosa dels records de la seva infantesa i primera joventut en què explora els motius que el van portar a convertir-se en poeta. Un llibre que defineix com un epíleg que explica el conjunt de la seva obra

AUTOBIOGRÀFIC
“En el llibre busco donar-me una resposta a una pregunta: per què he escrit els 700 poemes que he publicat i no uns altres?”
MEMÒRIA
“La infància és el moment en què es posen els fonaments de la casa. I la meva va ser una infància de canvis constants de domicili, de solitud i d’una família marcada per la derrota en la guerra”
PROSA QUE ÉS POESIA
“No he volgut fer un recopilatori de fets i dades, sinó mirar dins meu, els records que hi han quedat i que m’expliquen a mi mateix. Per mi, això és la tècnica poètica”
LES EDATS
“Per evitar ser un ximple i arribar a la plenitud, el jove ha de matar el pare. Però el vell, per evitar ser un vell idiota, també ha de matar el jove que encara porta a dins”
AUSTERITAT
“Sense arribar a la garrepria, prefereixo l’austeritat, en la prosa i en la poesia. I en tots els altres territoris. L’ésser humà no és una bèstia austera, i aquesta és la nostra perdició”
ESCRIURE
“Els poemes que estic escrivint ara ja són una mica pòstums. Vull dedicar el màxim d’anys possibles a altres coses, també”

El poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938) ha recorregut a la prosa en l’autobiografia íntima que acaba de presentar aquesta tardor, Per tenir casa cal guanyar una guerra (Proa). Tot i això, no abandona la poesia, ni en la intenció ni en la mirada que posa sobre la seva infància i primera joventut.

En un moment del llibre, vostè defineix aquest exercici de memòria com una recerca.
És un llibre amb un objectiu molt clar: no és un llibre de memòries, sinó una autobiografia. La memòria és el relat de les coses que van passar. Amb l’autobiografia, en canvi, t’estàs buscant a tu mateix, ja sigui al llarg de la teva vida o en una època concreta. És un relat de circumstàncies, en què puc utilitzar els propis records per buscar alguna cosa que va més enllà dels records. I la pregunta que m’he fet en aquesta recerca ara que he arribat als 80 anys és: per què he escrit precisament aquests 700 poemes que he publicat al llarg de la meva vida i no uns altres? No m’interessa saber si són bons o dolents. Simplement, he buscat per què m’he acabat convertint en el poeta que soc i no en un altre.
I ho busca en la infància.
Potser hi ha persones que això ho podrien buscar en el moment que van tenir 40 anys, per exemple. Però normalment, allò que és la persona es defineix a partir de la infància que s’ha viscut. En aquesta primera època és quan es fan els fonaments de la casa. El plànol de la casa es fa llavors. Després ja no pots fer qualsevol casa, allà, has de fer aquella que s’aixecarà sobre els fonaments de la infància. Després l’atzar pot intervenir, és clar. Però el més bàsic ja està fet. Com que no són unes memòries, no està fet a partir de dietaris, de premsa, etcètera, sinó a partir d’un full que un dia la meva mare i jo ens vam asseure a fer. Com el llibre, jo de nen no vaig parar d’anar d’un cantó a un altre. Vaig tenir deu o onze domicilis, en ciutats diferents, i un dia vaig haver de posar ordre cronològic a tot allò. Amb això he fet el llibre: amb un full de paper i amb tres fotografies, i no he mirat res més. Són records que surten de dins. Per això, en realitat, crec que el llibre està fet amb tècnica poètica. Quina diferència fonamental hi ha entre la poesia i la prosa? Si jo fos novel·lista, podria fer una novel·la de la teva vida. Ara bé, si vull que surtis en un poema meu, primer has d’entrar dins meu. És un camí molt més llarg i complicat. I en això consisteix la tècnica poètica: a mirar només dins meu per veure què va passar i quina relació té amb el que he escrit després al llarg de la meva vida.
Com marquen aquests canvis continus de casa?
Què vol dir viure en tants domicilis diferents? Vol dir ciutats diferents i molt poca escola, i si no hi ha escola no hi ha amics, no hi ha companys... I tot això en un moment en què la teva família és una família dels vençuts, amb tot el món en contra. Hi ha un altre tipus de nen de la postguerra. Com en Serrat. En Joan Manuel Serrat no es va moure del Poble-sec. De vegades n’hem parlat, d’això. No és un problema de riquesa o de misèria. Quan ets petit, el dolor només te’l fan sentir de dues maneres: si et peguen i si no et donen de menjar. El dolor de l’animal. Ara, si no et peguen i et donen de menjar, tu com ho saps, que estàs en unes condicions millors o pitjors? Si no tens amics, però et donen de menjar i no et peguen, infeliç no ho ets. Jo no recordo en absolut que fos infeliç. Segurament, molta gent que llegeixi aquest llibre pensarà que va ser una infància difícil. Jo em vaig espavilar, com s’espavila qualsevol animalet, i vaig assentar uns fonaments que m’han servit per fer aquests poemes. Ara bé: és evident, vist des de la distància, que si no t’has de moure del lloc, pots anar a escola cada dia i pots tenir uns amics, tens una infància que no té res a veure amb la d’aquell que està sol.
La solitud porta a mirar-se a un mateix, a la poesia?
Segurament. No a la poesia, sinó a una certa poesia. El nano sol va descobrint coses per ell mateix, unes coses que potser no coneixeria de la mateixa manera en altres circumstàncies. Perquè fixi’s què és el coneixement: l’únic coneixement important és aquell que és reconeixement. És a dir, pots dir que tu als 20 anys vas descobrir la soledat, o que vas descobrir la bellesa. Però en realitat no la vas descobrir, sinó que et vas limitar a posar nom a una cosa que venia de molt abans. El veritable coneixement és quan dius: “Ah! Era allò!” Posar-li un nom i donar-li una estructura fa que et sigui possible utilitzar-ho i, per exemple, fer un poema amb allò. Primer descobreixes què és la bellesa, però no saps què és la bellesa fins que ets capaç de posar-li nom. Quan vivia a Girona, en un any en què gairebé no vaig veure la mare, i em trobava inquiet i no sabia per què, sovint sortia sol a passejar per la Devesa. I passejant sobre aquella catifa de fulles de tardor, de sobte el temps s’aturava i totes les inquietuds marxaven. Allò era la bellesa! I allò esdevenia un refugi. Ah, la poesia era allò, vaig descobrir. I servia per a allò. Un refugi de bellesa.
El llibre acaba quan vostè va començar a escriure els primers poemes.
Sí, perquè el que m’interessava era descobrir com hi vaig arribar. Els primers els escrivia en aquells vaixells de línia que anaven fins a Tenerife, on vivia. Eren viatges de sis dies amb bitllet de tercera, en cabines de sis lliteres. A dins d’aquests vaixells vaig començar a reconèixer i a escriure poesia.
Parli’m de les lectures que el van portar a la poesia.
Hauria de citar el primer llibre que va caure a les meves mans de ben petit, als Maristes de Girona. Es diu El libro de España. En castellà, naturalment. Era un llibre que relatava la història de dos nois després de la Guerra Civil: dos orfes de la guerra que recorrien Espanya buscant el seus avis, que era l’única cosa que els quedava. El llibre t’explica totes les meravelles d’Espanya. El paio que va escriure aquest llibre, que no sé qui és, i que devia ser algú que gràcies a aquell llibre va poder menjar uns mesos en plena postguerra, pobre home, tenia una sensibilitat molt especial i va aconseguir transformar un intent de propaganda evident del règim en una obra que va donar una preeminència al tema sentimental. I allò em va enganxar. Dos nois, un de 14 anys i un de 10, que estaven sols. El que vivien per dins hi sortia, enmig de tanta propaganda, i va ser un gran descobriment. Aquell home que va escriure allò em va fer un gran favor, i no sé ni qui és.
El trauma de la Guerra Civil és ben present, des del mateix títol: Per tenir casa cal guanyar una guerra.
Sí. Tot i que, curiosament, era un tema que a casa es vivia en silenci. Aquella gent, la gent d’aquella generació i que havien perdut la guerra, estava terroritzada. Aquella gent no volia que els fills passessin pel que ells havien passat i preferien que ignoressin tot el que hi havia darrere. Per tant, d’informació, no te’n donaven. La resposta, després d’una bestiesa com aquella, és el silenci. Al camp de batalla, quan s’acaba la lluita, només hi ha silenci. Potser algun gemec, i silenci. Res més. Quin favor li fas a aquell nen explicant-li tot allò, quan a aquell nen li queden encara quaranta anys de franquisme?
Les lectures, les va haver de fer a casa.
Vaig passar els sis anys de batxillerat a l’institut Ausiàs March de Barcelona, i van ser sis anys en què pensava que Ausiàs March era un turc o un romanès o algun personatge estrany. Ningú allà ens en va parlar, de qui era! En sis anys, allà no vam llegir ni un sol llibre. Jo els llegia a casa. Em pregunto com s’ho va fer, aquell professor de llengua i literatura, per passar les tres o quatre hores a la setmana de classe, durant sis anys, sense fer-nos llegir ni un sol llibre. Ara, això sí: em sabia tots els noms de tots els autors del siglo de oro espanyol de memòria. Els noms dels autors, i els de les obres! Però ni un llibre seu, vam llegir.
Té mèrit, certament.
Pobra gent, aquells mestres, que també havien fet la guerra. En el fons eren gent compassiva amb nosaltres. Però estaven acabats. Tothom tenia por. Jo em vaig apuntar a alemany, i quan arribava a classe, que era en un xalet on s’havien aprofitat els salons i les habitacions com a aules, jo era l’únic alumne i em trobava la professora al recambró, agenollada, amb un cubell i una baieta de fregar el terra. Em deia que no entrés fins que s’assequés. Quan jo li feia alguna pregunta en alemany, de vegades es quedava sense contestar, distreta, mirant l’horitzó, i somreia. Ves a saber d’on venia i què havia viscut, aquella pobra dona. Sempre em va posar un cinc, i jo crec que les notes ni les posava ella. Van ser moltes hores perdudes. O no perdudes, no ho sé. A la tarda no passaven tanta llista, i es podien fer campanes. Anava al cine, i anar el cine era moltes coses: era veure pel·lícules, era sentir cançons que d’altra manera no podia escoltar i era també descobrir el més tèrbol de Barcelona, en aquells cines barats on hi havia un negoci paral·lel de prostitució trista dins les sales. Són detalls, records, que m’han fet escriure el que he escrit. Per això no són unes memòries, sinó una exploració de mi mateix. Per què he escrit Casa de misericòrdia? Quins poemes volies que escrigués, doncs? Poemes com els de Paul Celan, que no s’entenguin? La meva obsessió sempre ha estat que s’entengui el que escric: entendre’m jo i que m’entenguin a mi. El meu fonament no em permet ser un poeta d’aquells que diuen: “Jo només escric per a mi.” No! Respecto totalment el que faci cadascú, però jo no puc. Aquest és el meu llibre: submergir-me en els records per entendre’m a mi mateix, i espero que aquest mecanisme sigui útil per a altres persones.
De quina manera?
Veure com algú es busca a si mateix et dona eines per fer aquesta recerca de tu mateix. Per mi, el poema ha d’aconseguir que, quan algú el rep, pugui dir: “Coi, si aquest soc jo, o aquesta soc jo.” Aquest miracle és la guia d’aquest llibre. Buscar-me a mi mateix perquè el lector també s’hi pugui buscar. No ho sabria fer d’una altra manera. En aquest llibre, soc un poeta que escriu en prosa.
Per què, en aquest moment?
He trigat quatre anys a escriure’l. I ho he fet amb la idea que sigui una mica pòstum. Molts llibres meus tenen epílegs en prosa en què explico el com i el per què. Aquest llibre vindria a ser com l’epíleg de l’obra completa. Veig la meva obra com una obra ja completa, i ara n’he fet l’epíleg.
Però continua escrivint?
Ara els poemes que escric ja són tots una mica pòstums [riu]. Perdoni la broma macabra. En realitat, soc gran i ara mateix ja penso a dedicar el màxim d’anys possibles a altres coses, també.
El tema de la vellesa està present en els darrers poemaris. Ara, en canvi, s’ha centrat en la infància i la joventut.
La infància i la vellesa són dos extrems que s’assemblen. Tot s’hi veu més nítidament. En la infància perquè tot comença, i en la vellesa perquè tot acaba i ja no serem jutjats per nosaltres mateixos. Cada edat sap que serà jutjada des de l’edat següent. Tu saps que quan et facis vell, tu mateix et jutjaràs pel que estàs fent ara. I, en la darrera etapa, saps que ningú et jutjarà. És l’única etapa lliure! I el que hi ha al mig, entre la infància i la vellesa, que em perdonin, és un embolic. Cap memòria escrita sobre l’etapa del mig me la puc creure.
En una conferència a Lleida, li vaig sentir una reflexió sobre els joves ximples i els vells idiotes. N’hi ha massa?
N’hi ha. Per evitar ser un jove ximple i arribar a la plenitud, el jove ha de matar el pare. Però el vell, per evitar ser un vell idiota, també ha de matar el jove que porta a dins. Quan no ho fa, és terrible. No hi ha res més trist que escoltar els vells parlant als vestidors del gimnàs. És el més idiota que hi ha.
El que vostè ha ‘matat’, en la prosa del llibre, és qualsevol temptació de cops d’efecte i artificis literaris. Clara i equilibrada, sense guarniments.
Igual que en els poemes. Crec en l’abstinència. Sense arribar a la garreperia, però prefereixo l’austeritat, en tots els territoris. No només en la poesia o en la prosa. Si algun problema té aquesta societat és que no és austera. I per això llança per la borda moltes coses. L’ésser humà no és una bèstia austera. Té una característica terrible: quan és pobra, és digna de respecte, t’impressiona i t’emociona la seva austeritat. Ara bé: sigui qui sigui el pobre, i jo m’hi compto, quan adquireixes el suficient potencial per sortir de la pobresa, et pots convertir en un ésser menyspreable i egoista. Aquesta és la nostra perdició, el nostre càstig. No aconseguim, en sortir de la pobresa, mantenir una bona austeritat i prou. No en sabem. Ni individualment, ni socialment.
La naturalesa humana?
Segurament. L’animal que som té aquesta particularitat. Tu veus un nen que arriba en pastera i et cauen les llàgrimes. Però Déu mos en guard, que el veiessis quan, amb els anys, aquell nen ha aconseguit arribar a Amsterdam, troba una feina allà i esdevé un home que prospera i es fa ric... Val més que llavors no el vegis! Això serveix per a tots. Per als de la pastera, i per a tota la resta de nosaltres. No sabem ser austers. Això com s’arregla? Només tenim una eina: la cultura. I l’animal que tenim a dins veu la cultura com un destorb per ser allò que vol ser, i per això els que manen no tenen mai cap interès per la cultura. Perquè els que manen som nosaltres, han sortit de la mateixa societat.

Postguerra i nacional- catolicisme

La religió, el nacionalcatolicisme i els anys més durs de la postguerra estan presents en tot el relat de l’autobiografia de Joan Margarit. “Per sort, jo sortia de casa immunitzat davant del tema religiós, que no em feia ni fred ni calor”, diu el poeta. Explica com de nen va rebre un clatellot enmig del carrer perquè anava parlant en català amb un altre nen. Allò li va inspirar un poema anys més tard. “Ara bé, cal dir que l’única cosa bona que em va donar Franco va ser el castellà. A puntades de peu, però allò em va donar una llengua més, i una llengua vol dir una literatura. I les llengües no en tenen cap culpa, del que feien aquella gent. Si en lloc d’una haguessin estat tres, molt millor.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor