Pantalla

Mon oncle

El meu oncle era l’oncle Enric Tria de la llibreria. No acceptava l’apel·latiu tiet. Els tiets eren els altres. Una tarda de dissabte, dret a la porta de la llibreria, em va preguntar on anava tan decidit. Com que no m’ho preguntava mai, vaig pensar si no endevinava els pensaments. Anava al cine de col·legi. “Què hi fan?” “Mon oncle.”“El teu oncle soc jo.” Ell havia vist la pel·lícula –al cine del col·legi arribaven anys després de l’estrena– i em va xiular la melodia. La pel·lícula, mig muda i d’acció reiterativa, no em va satisfer gaire. Em van entusiasmar, en canvi, els colors i la música que l’oncle havia xiulat. Després he intentat veure de nou la pel·lícula. L’he deixat córrer de seguida. S’ha destenyit, els colors no són aquells.

L’oncle Enric vivia en una casa lluny del centre i de la seva llibreria. Algunes tardes de diumenge hi anava a veure la televisió que a casa no teníem i a jugar amb els cosins. Tret de la televisió i de les joguines dels cosins, que eren més evolucionades que les meves, la casa era com les altres cases, només una mica més gran. No tenia els automatismes de l’altre Mon oncle. Regaven el jardí a mà i amb mànega, i jo havia arribat a veure la mare de l’oncle, una senyora molt gran, que per adobar les plantes sortia al carrer a recollir els fems que hi deixaven els cavalls dels carros. Entre la casa del meu oncle i la de Mon oncle hi havia la distància de l’Espanya de llavors i París. A Mon oncle no hi sortia cap carro ni cap cavall, i la televisió era en colors. Després, el mateix Jacques Tati va fer Play Time, una altra visió entre irònica i crítica de la “societat moderna” i les seves arquitectures de vidre. Va trigar tants anys a realitzar-la, que quan la va estrenar a França va ser un fracàs perquè el que havia pensat set anys enrere havia quedat superat set anys més tard. Aquí tampoc va ser un èxit, però la vam celebrar més –a mi em va fer molt de riure–, perquè tot just arribaven les novetats de feia set anys a París: les portes de vidre, els viatges turístics organitzats, les cadires amb aquell material que es deia skai i que feia que semblés que es desinflaven quan t’hi asseies i que s’inflaven quan t’aixecaves... La vaig veure fa poc per la televisió. L’impuls còmic s’ha evaporat. De tota manera, alguna cosa visionària manté: hi surt un turista americà que podria ser Donald Trump de jove, en plena formació intemperant.

Feien a la ràdio un programa de discos sol·licitats. Hi vaig escriure perquè posessin la música de Mon oncle. El problema és que havies d’escoltar el programa cada dia, i jo no ho podia fer. Al cap de poc temps em trobava prenent el sol a la platja de Fenals, a Lloret, amb els pares i uns amics seus. Era l’època inicial del turisme i també dels transistors. Algú en tenia un d’engegat. El sentia de lluny. Tenia sintonitzat el programa. Tot d’una va sonar Mon oncle.

MON ONCLE Direcció: Jacques Tati Guió: Jacques Tati i Jacques Lagrange País: França Any: 1958
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)