JUDICIS de llibre

El ciutadà Josef K. es va aixecar un matí i va descobrir que estava formalment acusat d’un crim que desconeixia, per uns fets que no sabia quins eren i amb unes proves irrefutables que era impossible conèixer. La seva vida havia passat de sobte a dependre d’uns jutges totpoderosos però inaccessibles a qui, per molt que s’hi esforcés, mai va poder acostar-se. Així va descriure Kafka el sistema judicial a El procés, possiblement la novel·la (inacabada) que ha tractat amb més profunditat i agudesa el món judicial, l’aplicació del dret i la indefensió de l’individu davant del poder atorgat als responsables d’aplicar justícia.

Franz Kafka era doctor en dret i un bon coneixedor de la realitat jurídica i judicial de la seva època. Va treballar durant un temps als jutjats de Praga, i va passar la resta de la seva vida professional com a advocat d’una institució pública. Coneixia els procediments i va voler fer una mirada metafísica i angoixosa del fenomen de la justícia, també a Davant de la llei, en què un guardià barra el pas amb tota mena d’enganys a un pagès que es dirigeix cap al regne de la llei, on, en realitat, estava destinat. Kafka, però, no ha estat l’únic a portar la justícia fins a la literatura. Des del text bíblic en què el rei Salomó, encarregat d’administrar la justícia, decideix que s’ha de partir per la meitat un nen reclamat per dues mares, fins al fiscal metòdic i rabiosament pulcre Teodor Szacki, protagonista de la trilogia d’una de les darreres figures emergents de la moderna novel·la negra europea, l’escriptor polonès Zygmunt Miloszewski, la literatura i l’administració de la justícia han tingut una relació més estreta del que sembla a simple vista. L’aparició dels cossos de policia i dels primers codis penals, en el segle XIX, amb la fi (teòrica) de la tortura com a forma d’investigació criminal, va donar pas a un nou gènere inaugurat per relats com Els crims del carrer Morgue, d’Edgar Allan Poe, en què la comissió d’un crim, els procediments d’investigació i deductius i la seva resolució esdevenen el nucli central de la trama. Els policies –i en alguns casos els detectius que hi col·laboren, o els fiscals i els advocats– esdevenen herois capaços de restituir l’ordre en la lluita del bé contra el mal, si bé en els anys vint del segle passat van passar, en la novel·la negra americana, a ser-ho però com a antiherois: els policies i tota la justícia apareixien de sobte com a personatges foscos, corruptes, violents i injustos.

En particular, la figura del jutge ha estat tractada d’una manera molt marcada pel seu poder gairebé indiscutible sobre el destí dels altres humans. No tan sols els jutges terribles però absents d’El procés de Kafka, o la freda aplicació de la justícia de Salomó. Han estat fins i tot personatges de terror. L’escriptor irlandès Bram Stoker va escriure a finals del segle XIX el relat gòtic La casa del jutge, en què una gran rata d’ulls malèfics s’escola cada mitjanit per la corda de la xemeneia, la mateixa amb què el botxí ajusticiava les víctimes del jutge quan era viu, i s’asseu a la butaca principal del saló, la mateixa on reposava el jutge, a observar amb ulls fixos i acusadors el malaurat viatjant que ha volgut trobar aixoplug dins d’aquella casa.

En l’altra direcció la mirada tampoc ha estat, històricament, gaire amable. Molts escriptors han estat empresonats o s’han hagut d’exiliar per les decisions dels tribunals dels seus països. El PEN Internacional, organització creada per escriptors d’arreu del món, organitza cada 15 de novembre el Dia de l’Escriptor Encarcerat, durant el qual s’aprofita cada any per donar a conèixer cinc casos dels prop de 160 que estan detinguts a tot el món. També els proporciona ajuda jurídica i econòmica, així com suport a escriptors que s’han hagut d’exiliar dels seus països. Davant del judici als presos polítics independentistes, diverses agrupacions del PEN Internacional van signar un manifest en què denunciaven la repressió de l’Estat espanyol contra els independentistes, fet que va motivar la renúncia de l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa, activament alineat amb les tesis del nacionalisme espanyol, al càrrec de president honorífic del PEN.

Durant la història, de fet, els escriptors han exercit sovint de defensors d’altres escriptors, i en general contra els abusos de poder. Émile Zola va publicar el 1898 l’article Jo acuso per denunciar el procés contra el capità de l’exèrcit francès Alfred Dreyfus, d’origen jueu i principal sospitós d’un cas d’espionatge enmig de l’onada d’antisemitisme que sacsejava Europa. Harper Lee va escriure un dels clàssics americans del segle XX, Matar un rossinyol, basat en un cas real que va conèixer l’autora el 1936: l’assassinat –i el judici posterior– d’uns joves advocats activistes pels drets civils al sud profund dels Estats Units.

Costa trobar en la literatura catalana novel·les en què els jutges, els fiscals i l’administració de justícia siguin el tema principal. Curiosament, no passa el mateix en castellà o en francès, on sí que n’hi ha diversos exemples. El que sí que es dona a Catalunya és la irrupció els darrers anys de professionals de la policia com a escriptors. Marc Pastor, Rafa Melero, Xavier Álvarez Llaberia, Víctor del Árbol i el comissari Joan Miquel Capell són algunes de les firmes sorgides de planter dels Mossos d’Esquadra. Només hi ha un cas d’una jutgessa catalana que hagi fet el pas cap a l’escriptura. Graziella Moreno acaba de publicar la seva quarta novel·la, Invisibles, amb una trama que gira al voltant de la gent que es dona per perduda i no apareix mai, i dels cossos trobats que mai han pogut ser identificats. “A la meva feina tracto amb casos, amb persones, famílies, i veus comportaments i actituds que acaben formant part de les novel·les”, diu Moreno, que defensa que els jutges “són els grans protagonistes, però alhora els grans absents”, i en la novel·la negra catalana els autors “acostumen a desconèixer quin és el paper real dels jutges”.