Crítica
el món vist fotogràficament
En el seu cèlebre assaig Sobre la fotografia, Susan Sontag ens diu que el que és cert de les fotografies també és cert del món vist fotogràficament. Podria ser una tesi, però el llibre de l’escriptora nord-americana és un brollador d’idees i visions d’un món canviant, el de les idees i les percepcions.
Molt oportuna resulta, doncs, aquesta edició que fa la Virreina Centre de la Imatge amb l’editorial Arcàdia, i traducció d’Anna Llisterri. Des de la portada, el llibre és farcit d’hams per picar en aquesta aventura estimulant que implica sempre la Sontag: “Quan el 1973 es va començar a publicar aquesta sèrie d’assaigs, la mirada crítica de Susan Sontag sobre la fotografia va constituir una aportació revolucionària. El propòsit inicial de pensar alguns problemes estètics i morals que plantejava l’omnipresència de les imatges ja aleshores es va anar desplegant per donar cos a una teoria molt més àmplia i incisiva sobre el sentit, la funció, l’ús, la tècnica, la història de la fotografia i la relació amb les altres arts i el seu abast polític. Convençuda que les fotografies ens ensenyen un codi visual, amb una clara dimensió ètica, Sontag ens ofereix uns textos que llegits avui, més de quaranta anys després, contribueixen a entendre en profunditat el pes real de la imatge en la cultura i la societat contemporànies.”
Quinze anys després de la seva mort, la veu de l’escriptora ens continua fent propostes: “La contingència de la fotografia demostra que tot és perible; l’arbitrarietat de les proves fotogràfiques indica que la realitat és fonamentalment inclassificable.” M’agradaria saber què pensaria Sontag de l’univers fotogràfic individualitzat i depredador –en les seves paraules– que aporten els telèfons mòbils, la captació immediata de la realitat de qualsevol situació que es produeixi. Per exemple, qüestionava els límits que els maoistes feien de la fotografia a la Xina. També posava la seqüència d’Antonioni sobre el desastre de Tiananmen. O es passejava per territoris de la filosofia o de la pintura tenint el compte l’evolució d’un art i una aplicació sense mesura. En realitat tot ens dirigeix cap un debat sobre la realitat, sobre la percepció de la realitat que ens inunda i devora.
Amor i alliberament a cada nota
Jazzmeia Horn ens diu que “love and Liberation és un concepte i un mantra que utilitzo constantment en la meva vida diària. Per a mi, els dos van de la mà i tots dos descriuen on sóc a la meva vida i la meva carrera en aquest moment. Un acte d’amor és un acte d’alliberament, i triar alliberar-se, un mateix o un altre, és un acte d’amor.” I el disc resultat d’aquesta asseveració és una autèntica fantasia, que viu de les fonts clàssiques del jazz i del soul. En algunes peces tens la sensació d’escoltar el millor Billy Paul del so de la Filadèlfia amb una contundència de veu en què cada matís és una nota en diàleg perfecte amb els músics. Dos anys després del seu debut i amb vuit cançons noves de les dotze que presenta, el disc de Horn és un prodigi de les capacitats vocals de la cantant, que s’acompanya dels pianistes Victor Gould (l’habitual i extraordinari) i la convidada especial Sullivan Fortner, el saxofonista tenor Stacey Dillard, el trompetista Josh Evans, el baixista Ben Williams i el bateria i cantant Jamison Ross. Repeteix com a productor Chris Dunn, que ha fet una feina magnífica en aquest àlbum que sona a clàssic mentre manté una frescor única. En un temps dominat per les impostures, trobar talents com Jazzmeia Horn tranquil·litza al més pessimista.