Opinió
ÉRIC VUILLARD I EL FOTÒGRAF DEL VENT
Sense la força dels detalls, aquest autor sembla obligat a augmentar la barreja discutible d’opinions personals i de prosa poètica
Vaig descobrir Éric Vuillard fa dos anys i mig, quan Edicions 62 va publicar L’ordre del dia, que l’any anterior havia guanyat el Premi Goncourt. És un llibre breu i rodó, que plasma l’annexió d’Àustria al Tercer Reich el 1938. Per relatar les converses entre els dignataris i l’avenç de les tropes, Vuillard se serveix de recursos propis de la ficció, com la transcripció de diàlegs o les observacions del narrador omniscient. El resultat és enlluernador, ja que ens acostem a la història com si s’estigués esdevenint al nostre davant.
L’any passat, la mateixa editorial va recuperar dos títols del mateix autor, publicats originàriament el 2012 i el 2016. La batalla d’Occident, que reviu episodis de la Primera Guerra Mundial, comparteix algunes de les virtuts de L’ordre del dia, però cobreix experiències molt diverses, de manera que presenta els fets amb menys intensitat. L’altre llibre, 14 de juliol, se centra en la presa de la Bastilla del 1789, el tret de sortida de la Revolució Francesa. Vuillard segueix hora per hora el desenvolupament dels fets però, al contrari de quan tracta fets del segle XX, es nota que disposa de molta menys documentació, de manera que s’hi aproxima de manera més limitada. El resultat es troba molt per sota, per exemple, de converses com les que sostenien Chamberlain i Von Ribbentrop mentre sopaven, que és el que ens fascina de L’ordre del dia.
L’últim llibre que ha publicat Éric Vuillard, La guerra dels pobres, ha aparegut puntualment en català. Per desgràcia, té els mateixos problemes, si no més, que 14 de juliol, ja que està situat segles enrere i cobreix uns quants països d’Europa. Sense la força dels detalls, aquest autor sembla obligat a augmentar la barreja discutible d’opinions personals i de prosa poètica. Aquests comentaris pseudolírics ja apareixien en els altres llibres, només que es trobaven ocults per la potència dels fets.
Amb tot, Vuillard continua interessant-me, i molt, de manera que he acabat recorrent a llibres seus que no estiguessin traduïts al català. He començat a llegir en francès Conquistadors, del 2009, sobre les gestes de Pizarro, i he acabat amb entusiasme Tristeza de la tierra (Errata Naturae, 2015), aparegut en francès el 2014. Aquest darrer llibre és una biografia molt recomanable de Buffalo Bill, a qui Vuillard considera el primer empresari de show business de la modernitat i l’inventor del marxandatge. El volum acaba repassant la vida de Wilson Alwyn Bentley, un contemporani de Buffalo Bill que es va especialitzar en la fotografia de flocs de neu i que és un compendi excel·lent de l’ambició i els límits de l’artista. Bentley ho va voler fotografiar tot: les llavors, els líquens, la molsa, les closques de cargol. Metòdic i obsessiu, només va fracassar quan va voler fotografiar el vent.