Crítica
LES PARAULES (I LES COSES) ENLLUERNADES
Sophia de Mello Breyner Andresen (1919-2004) és, juntament amb Eugénio de Andrade, Mário Cesariny i Herberto Helder, un dels noms preeminents de la poesia portuguesa de la segona meitat del segle XX. “Sempre la poesia va ser per a mi una persecució de la realitat”, llegim en l’epíleg del llibre, unes paraules que Joan Vinyoli hauria subscrit (“la poesia allunya de les aparences / i fa propera la realitat”, va deixar escrit el català). En tots dos autors, cal interpretar el terme realitat en el sentit d’allò que no està sotmès a canvi; allò que, en el curs devorador de la vida, i en el fluent de la consciència humana, es manté immutable. Sí, consciència i realitat han d’anar, per força, de bracet: la poesia vertadera fa prendre consciència d’aquesta realitat més alta, de l’essència del que hem convingut a dir-ne, des de temps antics, l’ànima humana.
Rui Lage, en la seva magnífica glossa final, després de resseguir la genealogia lírica de l’autora de Porto, apunta que “la seva poesia està habitada per un desig de reencantament, que significa, evidentment, un desig de bellesa”. La paraula reencantament em sembla molt precisa –també ho seria, val a dir-ho, aplicada a l’obra d’Eugénio de Andrade, que participa del mateix desig de bellesa–, i enllaça amb el sintagma del títol d’aquesta crítica. El primer vers, “La llum més que pura”, és com una condició sine qua non a partir de la qual la poeta compon la resta de versos. La seva lírica reacciona amb admiració davant la meravella de la naturalesa, però també amb consternació enfront el dolor que els humans ens infligim els uns als altres.
Moltes de les poesies es refereixen a la mar. Una de les més destacades, Les grutes, sembla el relat d’una mena de somni submarí, en què el verd de la fondària de la mar és torbat per tot de visions: “Potser les coses estan enlluernades de ser com són?” En una d’anterior, Les cigales, després de limitar, de bell nou, el marc de l’experiència contemplativa (“La llum persegueix cada cosa fins / Al més extrem límit del visible”), hi llegim aquesta bella rúbrica: “Se senten més les cigales que no el mar”. Fer avinent, per tant, la realitat. Ho explica, sense puntuació –pràctica habitual en la seva escriptura–, en la peça En el poema: “Transferir el quadre el mur la brisa / La flor el got la brillantor de la fusta / I la freda i verge liquiditat de l’aigua / Cap al món del poema net i rigorós”. Tornem-hi: la poesia ens fa (més) conscients de la realitat. Un quadre, un mur, la brisa... l’experiència de la vida ens els desgasta tant que poden passar-nos del tot inadvertits. Ara bé, dins el cercle de llum del poema, prenen un relleu nou, ens adverteixen de la seva muda presència, es resignifiquen. Poesia com a transferència. La segona estrofa d’aquesta poètica personal fa: “Preservar de decadència mort i ruïna / L’instant real d’aparició i de sorpresa / Guardar en un món clar / El gest clar de la mà tocant la taula”. L’instant real és el que cal servar –i preservar– en el món clar de la poesia!
Però Sophia parla, també, de l’exili i de realitats força més espinoses. Batega, en el seu vers, un anhel de justícia (i no, precisament, poètica, que és una justícia, tan sovint, tocatardana, diferida en el temps). És aquesta virtut de la lírica de l’autora: la de “la nuesa de les paraules enlluernades”. En l’emocionant Carta als amics morts, la nuesa que dic ateny un dels cims expressius del llibre: el jo demana al “cor que ja no batega” (el dels amics traspassats) que “Es compadeixi de mi i del meu plany / Es compadeixi de mi i del meu cant”. (Bona traducció de Jordi Sebastià, que ja ens havia donat un Eugénio de Andrade meritori.)