ENS EN SORTIREM

A l’hora d’iden­ti­fi­car el pro­blema que tenim avui sobre la taula res no em con­venç més que un text que té dos mil cinc-cents anys. L’autor n’és Heròdot d’Hali­carnàs, i el frag­ment surt de la monu­men­tal Història. No fa pas referència a Cata­lu­nya, és clar. Però lle­gint-lo es té la sen­sació que des de fa vint-i-cinc segles la huma­ni­tat no ha fet gaire res més que anar-se pla­gi­ant. Un pen­sa­ment d’Heròdot, un pol­sim de Shakes­pe­are i un pes­sic de la Bíblia, entesa com a lli­bre de ficció, i ja ho tenim, almenys a Occi­dent.

Aga­fem l’obra del savi grec i obrim-la pel lli­bre pri­mer. S’hi relata la guerra entre per­ses i lidis, entre Cir i Cre­sos. Ocu­pada Sar­des, capi­tal de Lídia, i fet pre­so­ner el rei local, l’inva­sor Cir ordena el saqueig de la ciu­tat dis­po­sat a con­tem­plar-lo al cos­tat del seu il·lus­tre pre­so­ner, que li pre­gunta: “En què s’afa­nya tant tota aquesta turba?” Cir con­testa: “Devasta la teva ciu­tat i s’endú les teves rique­ses.” Cre­sos el cor­re­geix: “Ni saqueja la meva ciu­tat ni les meves rique­ses; perquè res d’això ja no és meu; sinó que s’enduen i s’empor­ten el que és teu.”

Sal­tem uns quants segles enda­vant. La sub­or­di­nació de Cata­lu­nya no només ha estat, tret de comp­ta­des excep­ci­ons tem­po­rals, manu mili­tari, sinó que els ven­ce­dors, un cop sot­me­sos els cata­lans, no ens han aca­bat de con­si­de­rar mai dels seus i ven­ja­ti­va­ment ens han devas­tat tant com han pogut. Quan diuen “a por ellos”, ho evi­den­cien. Ens con­ju­guen en ter­cera per­sona del plu­ral. En la pro­funda men­ta­li­tat espa­nyola, els cata­lans no som espa­nyols, sinó un cos extern que cal man­te­nir per­ma­nent­ment cas­ti­gat o amenaçat de càstig. A l’altra banda, amb per­sistència mese­lla, gene­ra­ci­ons de cata­lans han inten­tat rei­vin­di­car la per­ti­nença a un estat que anava res­po­nent amb bom­bar­de­jos libe­rals cada cin­quanta anys, repressió de dre­tes i el menys­preu altiu de l’esquerra.

Des de fa uns mesos estem vivint una acció puni­tiva com­bi­nada de tots ple­gats. Ho podem con­si­de­rar un fracàs històric de la relació o un exem­ple de resistència con­tumaç nos­tre. O una mica de les dues coses. Perquè serà avui, demà o d’aquí a uns anys, però ens en sor­ti­rem. La situ­ació és força irre­ver­si­ble i res no se sosté només a còpia de por i repressió. La història humana són vari­a­ci­ons sobre uns matei­xos temes, és cert; la prova n’és el relat d’Heròdot que acabo d’expli­car. I aquest mateix arti­cle, la pri­mera versió del qual vaig publi­car un diu­menge del 2017. El diu­menge 1 d’octu­bre del 2017. Som en un bucle. Ara bé, enlloc no està escrit que esti­guem con­dem­nats a viure sem­pre en el mateix capítol.