QUÈ MÉS CAL QUE PASSI?

Si sou polítics o acti­vis­tes, o teniu algun nom coin­ci­dent amb algun per­so­natge públic d’aquest sec­tor, comp­teu que en les vos­tres con­ver­ses pri­va­des sou almenys un més dels qui en el grup de Whats­sapp teniu la com­pa­nyia d’un senyor o una senyora dels ser­veis secrets que s’encar­re­garà d’anar col·lec­ci­o­nant les vos­tres con­ver­ses siguin sobre el que siguin, que mai no se sap la uti­li­tat que pot aca­bar tenint per per­ju­di­car algú l’inter­canvi de mis­sat­ges més tri­vial.

Pot­ser exa­gero, però ja esteu avi­sats. El cas de l’espi­o­natge al pre­si­dent del Par­la­ment, Roger Tor­rent, d’Ernest Mara­gall i d’altres per­so­nes vin­cu­la­des amb l’inde­pen­den­tisme podríem dir que són la gota que fa ves­sar el vas, si no fos que del got ja fa anys que sobreïx la pútrida aigua de les cla­ve­gue­res de l’Estat. Podríem par­lar del compte secret a Suïssa de Xavier Trias, que li va fer per­dre l’alcal­dia, fruit d’una into­xi­cació policíaca amb la col·labo­ració del braç mediàtic armat. Podríem par­lar de les con­ver­ses enre­gis­tra­des entre el minis­tre de l’Inte­rior Jorge Fernández Díaz i el direc­tor de l’Ofi­cina Anti­frau Daniel de Alfonso, en què es reco­neix ober­ta­ment l’espi­o­natge i, quin mal suple­men­tari que fa escol­tar-ho aquests dies, adme­tre que s’han car­re­gat la sani­tat cata­lana. Podríem par­lar dels infa­mes infor­mes fets per la tropa coman­dada per Pérez de los Cobos i l’ofi­cial Daniel Baena, que han ter­gi­ver­sat els fets que han aca­bat cos­tant dures con­dem­nes als inde­pen­den­tis­tes cata­lans. Podríem par­lar de les balis­ses al vehi­cle del pre­si­dent a l’exili Car­les Puig­de­mont. Podríem par­lar de molts més actes demen­ci­als de lluita de l’Estat con­tra els adver­sa­ris polítics amb ins­tru­ments i meto­do­lo­gies que, no diré pas en qual­se­vol estat del món, però sí que en qual­se­vol estat democràtic del món hau­rien com­por­tat cai­gu­des de minis­tres i de govern.

A Espa­nya, no passa mai res. La resistència i la impu­ni­tat de l’apa­rell repres­sor, amb la cober­tura política i judi­cial que li donen les auto­ri­tats és un escàndol de pro­por­ci­ons tan monu­men­tals que no sé què més cal que passi perquè la ciu­ta­da­nia obri els ulls. Ja fa temps que he dei­xat de con­fiar que les lle­ga­nyes cai­guin entre els ciu­ta­dans espa­nyols, però desit­ja­ria que almenys a Cata­lu­nya hi hagués més gent que sentís i expressés, sigui o no inde­pen­den­tista, el fàstic de viure en una soci­e­tat en què no pots dema­nar una pizza per telèfon sense que un poli­cia en pren­gui nota per si mai cal engan­xar-te amb les mans en una massa inven­tada. El més fotut és que quei­xar-se té la mateixa uti­li­tat pràctica i el mateix recor­re­gut que con­fiar en una taula de diàleg amb l’Estat.