MORAL

A l’alcalde de Man­lleu l’únic retret que gosa­ria poder fer-li és que per refle­xi­o­nar sobre els efec­tes d’una bor­rat­xera se’n vagi a Mont­ser­rat. Com gosava dir el poeta Gabriel Fer­ra­ter, “d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma”, una cir­cumstància que hau­ria de tenir pre­sent qual­se­vol polític, si més no els d’esquer­res. Dit això, la pressió mediàtica que ha expe­ri­men­tat el senyor Àlex Gar­rido és més pròpia d’una teocràcia medi­e­val que no pas d’un país lliure on els com­por­ta­ments pri­vats, si no afec­ten la vida pública, ni com­por­ten la comissió de cap delicte, no hau­rien de ser objecte de valo­ració, judici públic, ni debat. Pot­ser peco de libe­ral, ja em per­do­na­ran els aia­tol·làs del nou fona­men­ta­lisme con­duc­tual, però em sem­bla que ja n’hi ha prou de dic­ta­dura de la moral. No hi hau­ria d’haver cap altre barem que el que sosté que tot allò que no està pro­hi­bit està permès, i en tot cas, si cal dis­cu­tir, es podria entrar a deba­tre si alguna de les mol­tes coses que tenim pro­hi­bi­des i que afec­ten direc­ta­ment la nos­tra lli­ber­tat hau­rien d’estar per­me­ses.

Entrant en un ter­reny més relliscós i molt més greu, sorprèn que el senyor Quim Arru­fat, exdi­pu­tat de la CUP, ja hagi estat cru­ci­fi­cat a la plaça pública de les xar­xes soci­als quan encara ni vosal­tres ni jo, almenys a l’hora d’escriure aquest arti­cle, sabem ja no si és cul­pa­ble, sinó exac­ta­ment de què se l’acusa. Si en el cas de l’edil oso­nenc pioc està en joc la lli­ber­tat per­so­nal i el dret a la inti­mi­tat, en l’afer dels i les cupai­res el que salta pels aires són la defensa ade­quada de les hipotètiques vícti­mes i la pre­sumpció d’innocència de l’hipotètic agres­sor, tot dina­mi­tat per la vora­ci­tat de la magis­tra­tura del car­rer i l’opa­ci­tat d’una orga­nit­zació que recorda peri­llo­sa­ment les mane­res de fer i des­fer de totes aque­lles sec­tes defen­so­res de ren­tar la roba bruta a casa, del nos­tre mal no vol soroll, dels vicis pri­vats i públi­ques vir­tuts, de l’avall que fa bai­xada i tal dia farà un any, i si no por­tem sotana per ocul­tar-hi les ver­go­nyes, com fan els sos­pi­to­sos habi­tu­als, ho ama­guem sota una samar­reta rei­vin­di­ca­tiva de talla XXXXL perquè hi càpiga força ronya i qui dia passa, any empeny.

El pro­blema de la doble moral, de la hipo­cre­sia i del crei­xe­ment de l’inte­grisme de la cor­recció política és que topa amb la rea­li­tat humana, que és molt més com­plexa i molt menys mani­quea. Tots els grans defen­sors de la rec­ti­tud farien bé de recor­dar com va aca­bar, després de fer rodar tants caps acu­sats de cor­rom­pre els valors de la República, l’incor­rup­ti­ble Robes­pi­erre. Va posar el llistó tan alt, que no el va superar ni ell.