LA ‘SOPA BOBA’

Con­ten que l’ori­gen de l’expressió sopa boba es remunta a l’edat mit­jana i fa referència als plats de sopa que se ser­vien, a manera de cari­tat, als cap­tai­res que no tenien res per men­jar. El terme boba no queda molt clar a què es refe­reix, i cada his­to­ri­a­dor li dona un sig­ni­fi­cat o un ori­gen dife­rent, tot i que sem­bla que hi ha con­sens a con­si­de­rar que s’asso­cia a algú amb més aviat poc ente­ni­ment. També hi ha qui defensa que el terme va fer for­tuna perquè al·ludeix al fet que els cap­ta­ries men­ja­ven amb la boca oberta i que aquest gest facial tra­di­ci­o­nal­ment s’asso­ci­ava als xim­ples.

Escol­tant tot el que escolto aquests dies en relació amb els indults que tan i tan benèvola­ment el govern més pro­gres­sista de la història sem­bla que final­ment ator­garà durant les pròximes set­ma­nes, quan no direc­ta­ment dies, als pre­sos del procés m’ha vin­gut al cap l’expressió, per com embru­ten i mani­pu­len interes­sa­da­ment els qui s’han dedi­cat –i es dedi­quen encara– a tra­fi­car amb la lli­ber­tat de per­so­nes injus­ta­ment empre­so­na­des. Por­no­gra­fia en estat pur, així ho veig jo.

Cons­ta­tar el joc de Sánchez i el seu exe­cu­tiu amb els indults és ver­gonyós. No només per dila­tar els tem­pos i per jugar amb les expec­ta­ti­ves dels com­panys i amics segres­tats a les pre­sons i amb les de les seves famílies, sinó per ves­tir tota aquesta ope­ració d’una pàtina de bon­dat impos­tada que única­ment pretén ren­tar la imatge del govern espa­nyol a Europa. Ni tota la diplomàcia espa­nyola en bloc ni tots els esforços d’un (molt) volun­tariós Josep Bor­rell, ni el som­riure efecte perla del pre­si­dent espa­nyol han pogut evi­tar esce­nes autènti­ca­ment ver­go­nyo­ses els últims mesos vis­cu­des arreu d’Europa.

La feina dels nos­tres euro­par­la­men­ta­ris, la feina de l’exili, la deter­mi­nació que han expres­sat totes i tots els pre­sos polítics en cadas­cuna de les seves inter­ven­ci­ons, la seva dig­ni­tat, dins i fora de la política, explica per què ens tro­bem ara i aquí par­lant dels indults que, s’hi posin com s’hi posin, no són més que un pedaç a una situ­ació insos­te­ni­ble de repressió furi­bunda.

Arri­ba­ran els indults i, amb el cor a la mà, m’ale­grarà com a cap altre que tin­guin un efecte posi­tiu i directe en la vida de les per­so­nes que els rebran.

Però tot­hom sap que la solució al pro­blema polític que viu Cata­lu­nya en relació amb el seu vin­cle amb Espa­nya no és cap altra que l’amnis­tia. I si no que l’hi diguin a Andreu Mas-Colell, a qui als seus hono­ra­bles 76 anys i ja jubi­lat, s’acusa de des­viar fons a recer del procés i és per­se­guit de manera ver­go­nyosa per aquest orga­nisme anti­de­mocràtic que és el Tri­bu­nal de Cuen­tas. “De ajuste de cuen­tas”, n’hi diuen alguns. La comu­ni­tat uni­ver­sitària en l’àmbit inter­na­ci­o­nal s’ha posat les mans al cap i han començat, entre altres ini­ci­a­ti­ves, a reco­llir sig­na­tu­res per denun­ciar la situ­ació.

Asfi­xia, sento. I no pre­ci­sa­ment a causa del temps.