Opinió

Des de Brussel·les

LA NOSTRA MEMÒRIA

La fossa comuna del Cementiri de l’Oest de Perpinyà és una de les més grans cavades a causa de la Guerra Civil
Conèixer la nostra memòria com a poble pot ajudar-nos a construir un present millor

El 18 de febrer es va cele­brar a Per­pinyà un acte en record als exi­li­ats repu­bli­cans que van ser enter­rats al Cemen­tiri de l’Oest de la capi­tal cata­lana. La data de la cele­bració no era en abso­lut atza­rosa, atès que coin­ci­dia amb l’ani­ver­sari dels pri­mers enter­ra­ments de per­so­nes repu­bli­ca­nes regis­tra­des en aquell cemen­tiri.

Aquest acte de recu­pe­ració, quan no direc­ta­ment de rei­vin­di­cació de la nos­tra memòria democràtica, es va plan­te­jar com un home­natge a les vícti­mes mor­tes a recer de l’exili i, com passa amb la majo­ria de tro­ba­des d’aquesta tipo­lo­gia, tenen lloc fruit de la recerca de per­so­nes com­pro­me­ses amb la nos­tra història col·lec­tiva. En aquest cas, aques­tes per­so­nes tenen nom i cognom i són els his­to­ri­a­dors cata­lans Noemí Riu­dor, Jordi Oliva i Martí Picas. Les seves inves­ti­ga­ci­ons han permès docu­men­tar el nom de 841 exi­li­ats repu­bli­cans que van ser enter­rats al Cemen­tiri de l’Oest de Per­pinyà. De fet, la fossa comuna de Per­pinyà és una de les més grans cava­des a causa de la Guerra Civil i, ben pro­ba­ble­ment, serà la més gran de les cau­sa­des per l’exili del 1939, sobre­tot d’inter­nats als camps d’Arge­lers, Sant Cebrià i el Bar­carès, que van tro­bar la mort en hos­pi­tals de la capi­tal del Ros­selló.

Tal com recor­den els pro­mo­tors d’aquest acte (que són diver­sos i prou corals), actu­al­ment al Cemen­tiri de l’Oest hi ha un petit monòlit, obra de Miquel Pare­des, que va ser pagat i eri­git pels exi­li­ats cata­lans del Comitè Depar­ta­men­tal dels Piri­neus Ori­en­tals d’Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya, en el quart ani­ver­sari de l’afu­se­lla­ment del pre­si­dent Lluís Com­panys. Era el 15 d’octu­bre del 1944, qua­tre dies abans de l’inici de la invasió del maquis a la Val d’Aran.

Amb aquest acte, al qual vaig tenir l’honor d’assis­tir jun­ta­ment amb el pre­si­dent Quim Torra, entre d’altres, s’ha pretès reco­llir el tes­ti­moni d’aquell pri­mer home­natge i enllaçar-lo amb la recerca que han por­tat a terme els tres inves­ti­ga­dors cata­lans citats ante­ri­or­ment, així com fer un reco­nei­xe­ment a les per­so­nes i enti­tats de la Cata­lu­nya Nord que han man­tin­gut vius la memòria i el record dels exi­li­ats fins avui. La part cen­tral de l’acte va con­sis­tir en el des­ple­ga­ment d’una pan­carta memo­rial amb els noms de totes les per­so­nes inhu­ma­des a la fossa comuna del Cemen­tiri de l’Oest de Per­pinyà i va ser­vir per recla­mar, en el torn de par­la­ments, la dig­ni­fi­cació d’aquest espai de memòria.

Par­lar-vos avui de l’exili repu­blicà no és més que una neces­si­tat de recor­dar com és de pre­sent aquest segrest en vida que patei­xen mol­tes comu­ni­tats (i per tant, en dar­rera instància, mol­tes per­so­nes) arreu del món. Per­so­nes que no tro­ben o no poden desen­vo­lu­par-se en els seus res­pec­tius llocs de nai­xença per motius molt diver­sos i que esca­pen a tota raó i huma­ni­tat. Ho hem vist aquests anys a Cen­tre­eu­ropa d’una manera molt cru­enta i ho veu­rem pos­si­ble­ment amb major inten­si­tat aques­tes set­ma­nes, ara que ha escla­tat el con­flicte bèl·lic a Ucraïna. Conèixer el nos­tre pas­sat, la nos­tra memòria com a poble, pot aju­dar-nos a cons­truir un pre­sent millor. Hauríem de subs­criure, tots ple­gats (classe política i ciu­ta­da­nia) un con­tracte de vida i per a la vida en aquesta direcció.

Sigui com sigui, avui, vui­tanta-tres anys després de l’èxode repu­blicà del 1939, des­co­nei­xem quan­tes per­so­nes van arri­bar a cre­uar la fron­tera durant aquells dies d’hivern. L’arri­bada a França de tota aquesta gent va ser veri­ta­ble­ment dramàtica. Als tres anys de guerra s’hi afe­gia una fugida a peu per camins gelats, i cons­tants bom­bar­de­jos de l’exèrcit rebel. L’aco­lli­ment impro­vi­sat en con­di­ci­ons deplo­ra­bles als camps de con­cen­tració de les plat­ges (Arge­lers, Sant Cebrià, Bar­carès) va afe­blir encara més un estat de salut tocat. La mor­ta­li­tat, en aquest sen­tit, va ser extre­ma­da­ment ele­vada espe­ci­al­ment entre la població més feble: els infants i els anci­ans. I igual­ment, la situ­ació dels com­ba­tents tam­poc era gaire millor que la de la població civil. Molts d’ells van arri­bar ferits i for­ma­ven part de l’eva­cu­ació de ferits de guerra que va por­tar més de 12.000 homes a cre­uar la fron­tera fran­cesa. Les imat­ges que conei­xem i que retra­ten aquest moment són d’una gran cru­esa, i malau­ra­da­ment aquests dies –ja ho podem dir– de guerra ens por­ten a recor­dar-les amb una major presència.

Cone­guem la nos­tra memòria, també la de l’exili, perquè només des d’aquest conei­xe­ment serem capaços d’extreure algun apre­nen­tatge, també per als difícils temps que ens toca viure en l’actu­a­li­tat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor