MARCS COMUNS

Tot i que la temp­tació és gran, m’allu­nyaré d’entrar a fons en un dels temes de la set­mana rela­ci­o­nats amb l’èxit pla­ne­tari que acom­pa­nya la car­rera d’aquesta artista total, for­mada a les aules del Taller de Músics de Bar­ce­lona i de l’ESMUC, i que no és altra que Rosalía. Ja ho vaig com­par­tir a temps real a través de les xar­xes soci­als l’endemà de conèixer el seu tri­omf en la dar­rera gala dels MTV Music: el que hauríem de cele­brar de debò, defu­gint apro­pi­a­ci­ons inde­gu­des, és que un músic com ella s’hagi pogut for­mar a casa nos­tra, a les aules de les esco­les que, tant públi­ques com pri­va­des, fan una feina de fons impa­ga­ble. Al meu enten­dre, el debat interes­sat (més que no pas interes­sant) sobre què o amb què canta o qui­nes decla­ra­ci­ons fa ja no dona per a més.

És per aquest motiu que, apel·lant a unes refle­xi­ons que feia fa uns dies en relació amb el con­text històric i lingüístic que com­par­tim els qui ens expres­sem en llen­gua cata­lana, vull posar en valor com encara avui són mol­tes les pro­pos­tes que aju­den a ver­te­brar un espai com­par­tit o, el que és el mateix, uns marcs cul­tu­rals comuns entre regi­ons sense estat que tenen molta més potència i pro­jecció d’allò que, també interes­sa­da­ment, els inter­lo­cu­tors de caràcter més ins­ti­tu­ci­o­nal, o direc­ta­ment l’uni­vers mains­tream, ens volen fer creure.

És una qüestió sobre la qual, pre­ci­sa­ment, els cata­lans ens hauríem de mos­trar espe­ci­al­ment sen­si­bles i soli­da­ris i que pot (o hau­ria de) tenir rami­fi­ca­ci­ons en tot tipus d’aspec­tes: cul­tu­rals, sí i prin­ci­pal­ment, però també soci­als, econòmics, medi­am­bi­en­tals, vin­cu­lats a la soli­da­ri­tat... Vaja, no us can­saré de nou enu­me­rant els àmbits d’influència de l’Agenda Euro­pea per a la Cul­tura, però la cosa ani­ria clara­ment per aquí. El nos­tre mar ens ho recorda periòdica­ment amb una tos­su­desa cru­enta.

El cas és que fa pocs dies vaig par­ti­ci­par en una ponència sobre la reina Joana I de Nàpols, con­sort del rei Jaume IV de Mallorca, al Cen­tre Pro­vençal Coum­bos­curo, a Itàlia, en el marc del seu congrés anual sobre història. L’encon­tre suma per­so­na­li­tats del Pie­mont i de la Pro­vença en un exer­cici de retro­ba­ment amb per­so­nes que com­par­tei­xen una arrel cul­tu­ral comuna que s’expressa en l’ús d’una llen­gua mino­rit­zada (com ho és el català) o mino­ritària (com ho serien el pro­vençal i el pie­montès). Tot ple­gat em per­met posar de nou en valor la neces­si­tat d’arti­cu­lar marcs de tro­bada i de reflexió entre els par­lants d’una mateixa llen­gua. Però no només: la tro­bada d’aquests dies va tenir un com­po­nent lúdic i fes­tiu prin­ci­pal, ver­te­bra­dor, que el fa espe­ci­al­ment seduc­tor i n’explica la fide­lit­zació dels assis­tents. Dan­ses i músiques comu­nes o, si més no, molt sem­blants (com les que es poden ballar a Cata­lu­nya, a l’Ésdansa –que ha arri­bat de nou als 11.000 espec­ta­dors en l’edició del 2019–, o a L’Esti­vada, el fes­ti­val inter­re­gi­o­nal de les cul­tu­res occi­ta­nes que se cele­bra anu­al­ment a Rodés) van sonar i es van gau­dir d’una manera natu­ral i orgànica, fent-nos evi­dent com la cul­tura con­ti­nua sent una arma pode­rosa d’entesa entre els pobles.

És una feina de fons, en soc cons­ci­ent, però no hi podem renun­ciar, atès que tot allò que no fem nosal­tres, ens ho faran els altres, un genèric tan poc con­cret com inqui­e­tant.

Bona represa, sigui com sigui.