Des de Brussel·les
NECESSITAT DE CULTURA
Us escric des del confinament belga, un cop el govern del país ha decretat la necessitat que la població es mantingui a casa, com a mínim, fins al dia 5 d’abril. Tots sabem que els terminis que se’ns imposen en aquesta fase inicial de la crisi són purament orientatius i que s’ajustaran en funció de l’evolució de la pandèmia mundial que ens colpeja. Però no només. Les fases del conflicte també es modularan pels efectes de l’actitud, responsable o irresponsable, que nosaltres, la ciutadania, siguem capaços de desplegar davant d’aquest repte col·lectiu.
Com a molts de vosaltres, se’m fa difícil la reclusió en una casa que ni tan sols reconec com a pròpia, malgrat que en aquests temps d’exili m’ofereixi comoditats relatives i sobretot em permeti compartir espai amb la família, quan aquesta em ve a visitar. No obstant això, intento continuar treballant a distància però en contacte permanent amb diversos sectors culturals, i comparteixo que se’ns gira no poca feina mirant de reajustar propostes, trobar noves dates a iniciatives ajornades i esprement el cervell per trobar maneres efectives de no fallar al calidoscòpic sector cultural, que ja pateix i patirà encara més d’una manera cruenta els efectes d’aquest desastre sense precedents.
El govern de Catalunya, guiat pel president Torra i la consellera Vilallonga, van reaccionar amb celeritat fa una setmana anunciant un primer paquet de mesures destinades a les empreses culturals. Faríem curt si ens aturéssim aquí i no tinguéssim en compte que la cultura, a Catalunya, s’expressa i es desplega igualment gràcies a un teixit associatiu (no sempre amateur) d’una riquesa i d’una capacitat organitzativa i de mobilització absolutament úniques. Aquest teixit també necessitarà l’acompanyament i el suport del seu govern, com també el necessiten (i el reclamen molt activament) els que ocupen les darreres baules de la cadena de transmissió cultural: músics –amb iniciatives com la del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya–, artistes plàstics, professionals del món de la dansa i del cinema, escriptores i escriptors i... llibreters.
És en aquest punt on m’aturo per celebrar la iniciativa Llibreriesobertes.cat, tot i que aquesta hagi pogut dividir el sector, com molt bé explica l’autor Jordi Nopca en un reportatge completíssim publicat aquesta setmana al diari Ara. Nopca recorda que l’objectiu d’aquesta iniciativa, impulsada pel grup Som i l’agència digital Mortensen, és arribar a vendre un nombre d’exemplars similar als que es despatxen en un dia de març a les llibreries, és a dir uns 30.000 llibres. La idea és comprar per avançat el llibre per mostrar el suport del lector a les llibreries, malgrat que el volum adquirit no podrà ser lliurat fins que l’evolució de la crisi sanitària permeti relaxar les mesures d’aïllament. El Gremi de Llibreters de Catalunya no s’ha adherit a la iniciativa, atès que no hi participen totes les llibreries que té associades. Sí que n’ha difós, però, la proposta mentre continua centrat a veure com es materialitza l’anunci fet públic fa uns dies en relació amb l’ajornament de la Diada de Sant Jordi. Reptes i més reptes, aquest concretament de dimensions majúscules.
Durant la meva etapa breu com a conseller de Cultura vaig conèixer de primera mà la vitalitat del sector literari i la seva capacitat tant de resiliència com d’actuar a manera d’autèntic contrapès quan copsa que la presa de decisions d’altri pot ser nociva per al conjunt del sector. La seva capacitat de mobilització i la seva veu sempre ben expressada i molt present als mitjans de comunicació el converteixen en estratègic i especialment pròxim a la població. No tots els sectors de la cultura mostren aquesta capacitat d’interlocució ferma amb tercers, en especial, amb l’administració. Penso aquests dies que, de la mateixa manera que el sector del llibre –i més concretament, les llibreries– necessiten liquiditat també en necessiten les discogràfiques: les grans, però també les petites, moltes de les quals sorgides en temps de crisi i que fan una feina complementària a les primeres. I les sales petites i els equipaments singulars destinats a usos culturals, espais molt sovint gestionats a través d’associacions sense ànim de lucre i que aposten per residències artístiques que s’han vist ajornades, massa vegades sine die, amb l’angoixa que tot plegat desperta en els artistes afectats.
Aquests dies en què compartim cultura gratuïtament a les xarxes, ens cal ser més empàtics que mai i entendre que la cultura és, per vocació i per convicció, un ofici per als que la practiquen professionalment. És per això que goso demanar-vos que, quan s’aixequi finalment aquest confinament i omplim desaforadament els carrers i els restaurants, recordem que la cultura i els que l’exerceixen ens continuen necessitant. Només si hem estat tocats per la cultura en podem entendre aquest poder transformador, aquesta capacitat d’expressar bellesa i emoció.
Llegia aquests dies del savi recentment traspassat George Steiner, el seu recull Necesidad de música. Aquest enorme intel·lectual europeu, va escriure l’any 1974: “En la meva vida privada, en la meva vida personal, cada vegada tinc més necessitat de música.” Li manllevo la reflexió amb el propòsit de fer-la extensiva a la cultura, entesa des d’un punt de vista ampli, inclusiu i pertorbadorament poderós.
