LOBOTOMIA JUDICIAL

El juliol acaba sense diàleg, cap sor­presa. Era d’espe­rar conei­xent l’Estat espa­nyol, aquell que mai al llarg de la seva història ha sabut dia­lo­gar amb ningú més enllà dels tri­bu­nals i la guerra bruta. Deu ser la calor, l’esgo­ta­ment emo­ci­o­nal per la pandèmia i la man­dra esti­val els que fan que els dis­cur­sos dels líders polítics em sem­blin repe­ti­tius, soporífers. Un déjà vu cons­tant de pro­me­ses i estratègies que seguei­xen sense con­cre­tar el com, el què i el quan de l’assalt al poder. Manual bàsic d’ela­bo­ració de fulls de ruta com­par­tits sense xutar repe­ti­da­ment la pilota enda­vant. L’orga­nit­zació en un front comú estratègic com a única res­posta és inex­cu­sa­ble.

Fa calor i els rebrots s’eter­nit­zen. L’enèsima reor­de­nació de l’espai post­con­ver­gent, que vira cap al cen­tre, el mateix que volen els repu­bli­cans per tal de ser hegemònics i, per fi, gua­nyar unes elec­ci­ons autonòmiques. La CUP busca nous i vells lide­rat­ges per retro­bar-se i res­sor­gir de la letar­gia i els comuns seguei­xen segres­tats en el govern més pro­gres­sista de la història de l’Estat, fent veure que l’acar­nis­sa­ment de la seva fis­ca­lia revo­cant el ter­cer grau, un dret de tots els pre­sos, no fa amb ells. Cadascú a la seva men­tre el Tri­bu­nal Suprem parla de pro­gra­mes per ree­du­car els pre­sos polítics, com si l’inde­pen­den­tisme fos una malal­tia que es pot curar. Lobo­to­mies judi­ci­als com a mesura del règim en temps de distàncies físiques i esgo­ta­ments emo­ci­o­nals que han bui­dat els car­rers.

No sé quant tri­ga­rem a lle­par-nos i curar les feri­des de l’octu­bre del 2017, però és urgent fer-ho si volem, com diu en Cui­xart, tor­nar-ho a fer, perquè, un cop més, la inde­pendència, des de la deso­bediència per­sis­tent, sem­bla l’única via tran­si­ta­ble, que no vol dir fàcil. Desobeïu tan­tes lleis injus­tes com sigui neces­sari, sí, però, esti­mats dipu­tats i dipu­ta­des, després del judici a la mesa, ja sabeu que si ho feu des del Par­la­ment només us espera més repressió. La deso­bediència con­sis­teix també a conèixer el pos­si­ble càstig i, mal­grat tot, llui­tar pels drets col·lec­tius, assu­mint-lo sense por, fent que l’amnis­tia sigui ine­vi­ta­ble. No tenim dret a ren­dir-nos, podem fer-ho perquè som majo­ria. Ells ho saben, i aquí rau el pro­blema i la ven­jança. Con­tra la lobo­to­mia, con­ven­ci­ment i fer­mesa.