LA CARA DEL REI

El rei d’Espa­nya és rei per la cara. Per la cara del que no era rei però se’n va auto­pro­cla­mar sota el tàlem fei­xista per dic­tar-nos durant qua­ranta anys i dei­xar-nos en herència una monar­quia res­sus­ci­tada. Per la cara de l’emèrit del desmèrit que pri­mer es va arra­par sense cap ver­go­nya als fal­dons del gene­ral i després, sense immu­tar-se, es va dis­fres­sar de con­duc­tor de la neo­de­mocràcia. I per la galta que hi va posar per aixe­car el patri­moni par­ti­cu­lar fent-se con­vi­dar a totes les tau­les i a totes les fes­tes que li repar­tien senyo­res i penyo­res gràcies a una ines­go­ta­ble caixa de soli­da­ri­tat de lle­pa­so­les, comis­si­o­nis­tes adu­la­dors i polítics sord­muts. I, natu­ral­ment, també ho és per la seva pròpia cara, accep­tant sense cap escrúpol un lle­gat dinàstic cor­rupte en els afers pri­vats i sota sos­pita en els públics, quan és el seu ros­tre el que ha d’ava­lar la repressió con­tra els ciu­ta­dans. Què té, doncs, d’estrany, que el Tri­bu­nal Suprem obli­gui que la seva cara pre­si­deixi les sales plenàries de les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques, si és la síntesi de la qua­li­tat democràtica del país?