FASCINATS PEL CARRER

Cada vegada que s’ocu­pen els car­rers es posa en evidència que en aquest país hi ha una gran fas­ci­nació per la uti­lit­zació supo­sa­da­ment revo­lu­cionària del que és l’espai públic per excel·lència. Amb una mica de foc, de seguida pas­sem de veure la pro­testa a ima­gi­nar la revolta. I si qui els omplen són els joves, lla­vors l’enllu­er­na­ment pro­du­eix efec­tes hipnòtics entre deter­mi­nats sec­tors intel·lec­tu­als, periodístics i polítics que sem­bla que hi des­co­brei­xen la reno­vada lla­vor dels can­vis radi­cals que ells matei­xos no van acon­se­guir fer rea­li­tat quan amb poc o molt èxit eren qui els omplien.

Ara bé, de la mateixa manera que hom es pot sen­tir cap­ti­vat per una ocu­pació de l’espai públic si par­ti­cipa de les raons que la jus­ti­fi­quen, quan són els adver­sa­ris qui ho fan, lla­vors se sent l’amenaça per la pèrdua d’un espai que sem­blava propi. El llen­guatge can­via radi­cal­ment. L’èpica revo­lu­cionària dels con­te­ni­dors ence­sos es torna com­por­ta­ment sal­vatge i irra­ci­o­nal d’una massa irada de “fat­xes”. L’entu­si­asme que uns sen­tien per allò d’“els car­rers seran sem­pre nos­tres” es torna per­cepció d’amenaça i hor­ror quan són uns altres els qui “ens els pre­nen”.

Per evi­tar malen­te­sos, he de dir que la crítica a aquesta fas­ci­nació pel car­rer i pels joves no té res a veure amb les raons que els por­ten a omplir-los. Jo també he sen­tit la seducció pel car­rer quan qui l’ha inun­dat ha estat l’inde­pen­den­tisme per l’emoció de saber que érem molts els qui com­partíem una mateixa espe­rança. I puc enten­dre per­fec­ta­ment –perquè també en com­par­teixo la indig­nació– que hom es mobi­litzi en defensa de la lli­ber­tat d’expressió quan es veu amenaçada per unes deci­si­ons judi­ci­als pre­ses per pro­te­gir auto­ritària­ment un estat que veuen en perill de des­in­te­gració. Perquè ningú no s’enga­nyi: la monar­quia –ho diuen ells matei­xos– l’han pen­sada per repre­sen­tar i garan­tir la uni­tat d’Espa­nya. I si se la pro­te­geix envi­ant a la presó o a l’exili els qui la menys­te­nen és per la por que, en debi­li­tar-la, s’afa­vo­reixi la secessió dels cata­lans. Per tant, no parlo de les raons ni de l’acció, sinó de la mena d’embrui­xa­ment –fas­ci­nar deriva de fas­ci­nare, ‘embrui­xar’– que pro­du­eix.

En qual­se­vol cas, des del meu punt de vista, la fas­ci­nació pel car­rer és, en pri­mer lloc, pro­por­ci­o­nal a la des­con­fiança que hom té en les ins­ti­tu­ci­ons polítiques del país, inca­pa­ces d’aten­dre les expec­ta­ti­ves que elles matei­xes han creat. Però, en segon lloc, hi ha una vaga il·lusió d’anti­po­der, o d’anti­sis­tema, pro­ba­ble­ment molt lli­gada al descrèdit de l’Estat, par­ti­cu­lar­ment en un país que no en té de propi i que de vega­des sem­bla que somniï una inde­pendència sense estat! I, en aquest sen­tit, l’expansió al car­rer, més que no pas una via revo­lu­cionària, no sol pas­sar de ser un lament que, més d’hora que tard, s’apaga. Si no va acom­pa­nyada d’una estratègia política –com la va tenir l’inde­pen­den­tisme fins al setem­bre del 2017–, l’ocu­pació del car­rer acaba sent més una rebe­que­ria que un pro­jecte d’eman­ci­pació.

Deia al prin­cipi que l’afe­git que siguin joves –“molt joves”, com es deia dels qui aquests dies omplien els car­rers– fa que a la fas­ci­nació revo­lu­cionària s’afe­geixi una mirada con­des­cen­dent. La ter­ri­ble sobre­pro­tecció amb què és trac­tada actu­al­ment la infància s’estira fins a l’ado­lescència i més enllà, i hom es mos­tra sor­pre­nent­ment com­pren­siu amb l’agres­si­vi­tat amb què un quants, de fet molt pocs, es mani­fes­ten. Una agres­si­vi­tat que se suposa cau­sada pel males­tar que sent el jovent a qui glo­bal­ment repre­sen­ta­rien, bé sigui –es diu– perquè no té horit­zons de futur, bé sigui –ho he sen­tit dir seri­o­sa­ment– perquè amb tant de con­fi­na­ment, no pot anar de festa. Una anàlisi deta­llada d’aquests ser­mons con­des­cen­dents, a qui pri­mer deuen indig­nar és els molts joves que, en lloc de com­plaure-s’hi, tenen una volun­tat clara d’eman­ci­pació.

De cap manera estic en con­tra de l’ocu­pació dels car­rers, d’una ocu­pació plu­ral i oberta és clar, encara que sí de qual­se­vol intent d’apro­pi­ació en exclu­siva. Hi ha prou car­rers per a tot­hom! En canvi, em costa més enten­dre els supo­sats esclats de ràbia con­ver­tits en trin­xa­dissa. I sobre­tot trobo fora de lloc ele­var a la cate­go­ria de revo­lució el que, com mos­tra l’experiència, s’aca­barà desin­flant com un bolado perquè no té ni estratègia, ni lide­ratge ni horitzó.