falten bohigas

El pai­satge urbà no és pas fruit de l’obra capri­ci­osa de l’atzar, sinó el resul­tat de l’acció con­ti­nu­ada dels ciu­ta­dans que hi viuen i que el viuen, que el trans­for­men cise­llant la seva feso­mia segons les neces­si­tats de cada època i les vicis­si­tuds històriques. La con­fi­gu­ració de les ciu­tats a través dels temps és, doncs, l’herència mate­rial més visi­ble dels homes i dones que l’han gover­nada, de les ins­ti­tu­ci­ons civils i reli­gi­o­ses que n’han impul­sat els grans monu­ments, dels pro­homs amb pos­si­bles per edi­fi­car-hi. I, més direc­ta­ment, d’aquells habi­tants la missió dels quals ha estat donar forma, amb més o menys capa­ci­tat i encert, amb més o menys (o cap) volun­tat de trans­cendència i lluïment, al suport físic de les ciu­tats.

En aquest con­text, Oriol Bohi­gas, mort aquesta set­mana, ha estat un dels grans senys orde­na­dors del país, cen­trat en la capi­tal. Ha pen­sat l’urba­nisme i l’arqui­tec­tura com a eines al ser­vei de la gent. No només com a esce­na­ris, sinó com a motors d’acti­vi­tat humana. Ha pen­sat tot això i més, en tant que huma­nista com­promès amb l’ofici i amb el seu temps, allu­nyat de les tor­res d’ivori i de l’eli­tisme intel·lec­tual.

No anem sobrats de savis d’aquesta mena en temps de rela­ti­visme ideològic, puri­ta­nisme laic, dog­ma­tis­mes mani­queus i poca capa­ci­tat de deba­tre sense tensió, abo­cats a la política poruga, con­for­mista, covarda que genera ideòlegs, asses­sors i final­ment líders que es limi­ten a con­tem­po­rit­zar, a tram­pe­jar amb poc cri­teri i menys gosa­dia, a empènyer anys a còpia de pas­sar dies, mal no facis, mal no pren­guis, sobre­tot no en pren­guis. Un polític hau­ria d’estar dis­po­sat a per­dre elec­ci­ons en la defensa d’unes idees i no pas a can­viar-les per con­ti­nuar-les gua­nyant.

Si en aquest món hi hagués més Bohi­gas i se’ls fes més cas en comp­tes d’hono­rar amb Creus de Sant Jordi radi­o­pre­di­ca­do­res amb sou públic i espor­tis­tes de molta talla i poc com­promís, pot­ser ens hi pen­saríem dues vega­des abans de pro­po­sar mesu­res tan bri­llants com eli­mi­nar els camps de fut­bol dels patis de l’escola per com­ba­tre el mas­clisme. O, en l’àmbit euro­peu, pro­po­sar direc­ti­ves reco­ma­nant feli­ci­tar-nos les fes­tes en comp­tes del Nadal per no ofen­dre altres reli­gi­ons, com si, d’entrada, no fes temps que el Nadal hagués dei­xat de ser una festa reli­gi­osa. Estratègies de l’estruç que, sense eines per abor­dar amb seny els pro­ble­mes, opten per ocul­tar-los sota l’estora de la cor­recció política, sense pen­sar que la cor­recció és, res­pecte de la política, allò que la man­dra és res­pecte de la vocació crítica del pen­sa­ment.