COMPÀS D’ESPERA

Un compàs d’espera es diu que és un lapse de temps on no passa res. Una suc­cessió de silen­cis. Que hi hagi silenci, això no obs­tant, segons com ja vol dir que passa alguna cosa. En política, a més, els com­pas­sos d’espera són molt més relle­vants, perquè no són pas total­ment buits (en política el silenci està mal vist) i perquè els polítics intel·ligents els solen apro­fi­tar per tre­ba­llar amb dis­creció, fora dels focus, exer­ci­tant els dits i la res­pi­ració com a bon ins­tru­men­tista.

Un compàs d’espera seria, si fa o no fa, el que està pas­sant entre la fi del judici al Suprem i la temuda sentència. Un compàs d’espera llarguíssim que blo­queja la presa de deci­si­ons però que alhora pro­voca una remor gene­ra­lit­zada per part de tots aquells espe­ci­a­lis­tes a com­pe­tir per veure qui la diu més grossa.

En el cas que ens ocupa, a més, tenim diver­sos lapses super­po­sats que pro­ce­dei­xen de diver­ses par­ti­tu­res, totes més o menys rela­ci­o­na­des però que són inter­pre­ta­des per orques­tres dife­rents, tot i que com­par­tei­xen alguns músics. Així, men­tre espe­rem la sentència als líders del procés, també espe­rem a veure si a Madrid hi haurà govern o tren­ca­ran el cal­deró que allar­gassa la paràlisi amb un cres­cendo stac­cato cap a unes altres elec­ci­ons gene­rals. També ens falta saber com acaba el cas dels euro­di­pu­tats elec­tes. Fem temps, també, men­tre no sabem si el govern tindrà o no pres­su­post i, en con­seqüència, que­darà o no abo­cat a una altra cita elec­to­ral per des­llo­ri­gar-ho tot o, mai se sap, embo­li­car-ho encara més. Espe­rem, també, a veure què pas­sarà amb el pre­si­dent Quim Torra als tri­bu­nals. Tot ple­gat són com­pas­sos d’espera ten­sos, amb els plats i els tim­bals a punt de des­en­ca­de­nar-se, o no, com en una sim­fo­nia wag­ne­ri­ana.

El rumb dels esde­ve­ni­ments del procés català, en funció de com es resol­guin totes aques­tes qüesti­ons pen­dents i de les deci­si­ons que es pren­guin per enca­rar-les, és a hores d’ara una incògnita, i pre­dir-ne l’evo­lució, per més expert que siguin l’àugur, la pito­nissa o els ende­vins, és pura espe­cu­lació de tertúlia mati­nal. El que no fa tan de mal dir és sos­te­nir que la bona marxa dels esde­ve­ni­ments dependrà de si prèvia­ment s’han estu­diat els esce­na­ris pos­si­bles, si s’han orques­trat les estratègies i pre­pa­rat les res­pos­tes. Tota la feina que no s’hagi fet durant aquests dies de calma espessa, totes les ener­gies mal­gas­ta­des a gene­rar bati­bull, con­griar des­con­fi­an­ces i apro­fun­dir riva­li­tats, pas­sa­ran fac­tura a l’hora de repren­dre la marxa. En política, com en música, és bàsic no per­dre el compàs, ni el d’espera.