De Ponts, lo Pau

Aquests dies fa sei­xanta-qua­tre anys que Lluís Ser­ra­hima escri­via l’arti­cle Ens calen cançons d’ara al qual s’ha atribuït l’arren­cada simbòlica del movi­ment cone­gut com a Nova Cançó. Va sor­tir a la revista Ger­mi­na­bit, que, en qüestió de pocs mesos, havia d’esde­ve­nir Serra d’Or, la gran revista cul­tu­ral en català, feliçment d’apa­rició regu­lar fins avui. Tot i que ja han pas­sat més de sis dècades d’ençà que fou escrit, en ple fran­quisme, el cert és que con­serva una vigència evi­dent. Deia Ser­ra­hima: “Hem de can­tar cançons, però nos­tres i fetes ara. Ens calen cançons que tin­guin una actu­a­li­tat per a nosal­tres. Tot­hom n’ha can­ta­des fins ara de les que podem ano­me­nar de sem­pre, i d’aques­tes, pot­ser només les més cone­gu­des; tan­ma­teix, n’hem dei­xa­des de banda de magnífiques que cor­ren el perill d’ésser obli­da­des, i pot­ser per culpa d’una exces­siva intro­missió de cançons estran­ge­res.” Avui, la situ­ació del català en el món de la música no és, en abso­lut, de nor­ma­li­tat, com la que tenen llengües de dimen­si­ons fins i tot amb un nom­bre de par­lants infe­rior al nos­tre, atès que el procés de mino­rit­zació lingüística no ha fet més que acce­le­rar-se i l’idi­oma naci­o­nal del poble català va sent subs­tituït, en tots els àmbits, per l’espa­nyol i l’anglès.

Reme­nant papers aquests dies nada­lencs, em trobo amb un arti­cle meu a l’Avui de fa vint-i-cinc anys, titu­lat “Cançons per­du­des”, en què gosava dir que els cata­lans ja no can­tem, en con­trast amb el molt que havíem can­tat abans, sols o bé en grup, i també en com­pa­ració amb irlan­de­sos, bas­cos o cor­sos, per exem­ple. El cant sense pre­ten­si­ons artísti­ques o comer­ci­als ha que­dat pràcti­ca­ment arra­co­nat, a tot esti­rar, a la dutxa, con­duint el cotxe, por­tant el trac­tor, fent els llits, pin­tant la porta o pre­pa­rant una bona picada d’amet­lles per al dinar de festa major... El cant com a expressió d’ale­gria per­so­nal i de sere­nor indi­vi­dual, el can­tus­seig com a fet espon­tani, em temo que ja són cosa d’ahir. I, quan real­ment hi ha volun­tat de can­tar, què can­tem? Aquest és un altre pro­blema greu, ja que és molt difícil, per no dir impos­si­ble, quan s’està en un grup d’edats diver­ses, tro­bar una cançó comuna, cone­guda per les dife­rents gene­ra­ci­ons, i amb la qual tot­hom se senti còmode. I no és qüestió d’ento­nar un himne naci­o­nal o d’un club de fut­bol com a solució d’emergència. El cert és que no tenim avui cançons de grup, cançons que gene­rin adhesió espontània i iden­ti­fi­cació segura, de caràcter inter­ge­ne­ra­ci­o­nal, cançons d’aque­lles que tot­hom sap i, doncs, que és capaç de can­tar en qual­se­vol moment. S’ha tren­cat un fil de con­tinuïtat cul­tu­ral que, en altres moments de la nos­tra història, era d’una gran soli­desa. Hem per­dut les cançons d’ahir i no hem estat capaços de gua­nyar les d’avui. Som, doncs, un país sense cançons, sense cançons pròpies, con­dem­nats com estem a sen­tir les dels altres? El nos­tre cançoner popu­lar –de Cata­lu­nya, del País Valencià, de les illes Bale­ars–, mal­grat ser d’una riquesa i una bellesa extra­or­dinàries, és avui des­co­ne­gut majo­ritària­ment per la població. I si no el trans­me­tem a les gene­ra­ci­ons futu­res aviat serà, tan sols, una peça de museu per a beca­ris sin­gu­lars d’uni­ver­si­tats estran­ge­res. Les cançons de tall més rei­vin­di­ca­tiu o polític ja tenen una colla d’anys i, als ulls de la gent més jove, reflec­tei­xen també una rea­li­tat que ja no és la d’avui i, per tant, sig­ni­fi­quen ben poca cosa per a ells. El rock va acon­se­guir tri­om­far entre un públic jove, com poden fer-ho ara altres gèneres com el rap, però no és pre­vi­si­ble que esde­vin­gui el ter­reny de cançó comuna per a tot­hom. Ens fal­ten, per tant, més cançons nor­mals, més cançons per a la quo­ti­di­a­ni­tat, en català. I recu­pe­rar, lògica­ment, un reper­tori tra­di­ci­o­nal propi, de tots els estils, com tenen també totes les altres cul­tu­res, mal­grat que hi hagin recu­lat també les melo­dies més lli­ga­des al tre­ball de la terra o de la mar, o bé vin­cu­la­des a certs hàbits o esde­ve­ni­ments que ja for­men part de la història: cançons de segar, cançons de batre, etc. Ens cal fer-ne osten­tació legítima, espontània, sense com­ple­xos, ver­go­nyes, ni dub­tes, com fan tots els països nor­mals amb la seva música. I enge­gar la ràdio i reconèixer que ets al país que ets –i no en un altre!–, pre­ci­sa­ment per la música que hi sents, com no tens pro­ble­mes a iden­ti­fi­car que pas­ses per França, Espa­nya o Itàlia, bellu­gant el dial i can­vi­ant d’emis­sora. Ens hem revol­tat sen­tint Dylan o Joan Baez i ens hem ale­grat amb els Beat­les o Bob Mar­ley en anglès, ena­mo­rat a cop de bolero en espa­nyol, emo­ci­o­nat amb Bras­sens o Brel en francès, enten­drit amb melo­dies en italià, com­mo­gut amb els fados de l’Amália Rodri­gues en por­tuguès... Pot­ser ja ens toca, final­ment, de viure la quo­ti­di­a­ni­tat –l’ale­gria, la festa, la passió, l’empre­nya­ment, la trans­gressió– també en català. I de poder-ho can­tar amb la segu­re­tat i la natu­ra­li­tat pròpia de la gent que se sent ciu­ta­dana nor­mal d’un país nor­mal.

Pen­sava tot això, fa pocs dies, després d’assis­tir a un con­cert de Pau Pinós i Bergé, un xicot de 29 anys, més cone­gut com Lo Pau de Ponts, en relació amb el seu poble, a la Noguera, que s’ha fet conèixer amb ver­si­ons satíriques de cançons mit­jançant el seu canal de You­Tube i les col·labo­ra­ci­ons en un pro­grama mati­nal de RAC105, peces que de seguida adqui­rei­xen una difusió enorme a les xar­xes soci­als i en els grups de What­sApp. És real­ment increïble el que es pot fer dalt d’un esce­nari, amb tan sols una gui­tarra i un ordi­na­dor, quan es domi­nen els diver­sos aspec­tes que con­fi­gu­ren un espec­ta­cle de debò, al final del qual tot el públic surt con­tent i enfila el camí de casa amb satis­facció, després d’haver xalat durant una hora ben llarga. Lo Pau de Ponts té, d’entrada, una sim­pa­tia natu­ral que li per­met con­nec­tar amb el públic amb gran faci­li­tat i de forma quasi ins­tantània, de manera que, ja a les pri­me­res parau­les, és capaç de gene­rar un som­riure als assis­tents, més encara si ho fa amb algun movi­ment del cos que s’esforça a accen­tuar amb encert. És de poble, se’n sent orgullós i ho expressa sense com­ple­xos, sabent com sap que, al cap­da­vall, tots venim de poble per més ínfu­les urba­ni­tes que alguns exhi­bei­xin; tots tenim els pares o els avis que són de poble i és a algun poble on tor­nem alguns cops al llarg de l’any, per con­ti­nuar man­te­nint-hi vin­cles. L’ús de l’arti­cle per­so­nal mas­culí lo, tan propi del català occi­den­tal, el tar­ra­goní i l’alguerès, ja indica, clara­ment, que aquest és un senyal seu d’iden­ti­tat, carac­terístic i irre­nun­ci­a­ble. Fa ser­vir, a més, un lèxic ben ric, far­cit de mots sabo­ro­sos, esquit­xat de dia­lec­ta­lis­mes, algun vul­ga­risme habi­tual en la parla nor­mal i més d’un bar­ba­risme, els quals no fan més que omplir de vivor el seu dis­curs i donar-li auten­ti­ci­tat. Té capa­ci­tat d’impro­vi­sació, com demos­tra amb les cor­ran­des que, al so del gar­rotín llei­datà, va fent amb el nom o cognoms d’alguns assis­tents, de manera simi­lar als can­ta­dors de jotes de les Ter­res de l’Ebre. I una gràcia evi­dent cre­ant imat­ges fàcils d’iden­ti­fi­car amb fets i per­so­nat­ges de la vida quo­ti­di­ana, sem­pre apro­fi­tant la música de cançons famo­ses de tots els estils, gèneres, llengües i cul­tu­res, amb la qual cosa ja compta, d’entrada, amb l’avan­tatge d’ento­nar melo­dies totes ben cone­gu­des pel públic. Lo Pau de Ponts expressa una cata­la­ni­tat popu­lar, de poble i de clas­ses popu­lars, anima a l’ús de la llen­gua, denun­cia els tòpics de l’Espa­nya rància, la duresa de les fei­nes del camp i sal­pe­bra, amb picar­dia, situ­a­ci­ons de la vida quo­ti­di­ana que a tots ens són fami­li­ars, amb una natu­ra­li­tat enorme. I, als vídeos, s’ajuda també amb dis­fres­ses que refor­cen el con­tin­gut dels seus temes, com quan apa­reix ves­tit de qatarià par­lant dels mun­di­als de fut­bol. M’ha fet pen­sar, sovint, en aquell estil ini­cial que va dur l’èxit a La Trinca o a la feina que con­ti­nuen fent Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Fer­re­ries. No tinc cap dubte que a les fes­tes majors de poble i de barri ha de fun­ci­o­nar molt bé, perquè el seu és el con­tacte directe amb públics de totes les edats, amb el qual esta­bleix, des del pri­mer moment, una relació de com­pli­ci­tat. Només així s’explica que, ado­les­cents i jubi­lats, aca­bem tots can­tant “Bai­xant de la font del gat”, enduts per un cor­rent natu­ral que ens fa con­nec­tar amb una tra­dició fes­tiva pròpia, gràcies a un per­so­natge com Lo Pau de Ponts. Sort, doncs, més cançons i més con­certs i fes­tes majors per­tot arreu!