ECONOMIA O PROCÉS?

Per tro­bar la res­posta a un pro­blema el pri­mer que cal és mirar que la pre­gunta esti­gui ben for­mu­lada. Per això en aques­tes elec­ci­ons podem anar donant vol­tes al tema de l’eix naci­o­nal o l’eix social en versió pandèmica, que això no ens por­tarà pas a resol­dre la qüestió que sem­bla que cen­tra el debat dels par­tits: què és pri­o­ri­tari en aquests moments, sor­tir de la crisi o llui­tar per la inde­pendència?

És evi­dent que aquest dubte res­pon a una mala lec­tura de la rea­li­tat, o a una lec­tura voluntària­ment esbi­ai­xada, perquè altra­ment no s’enten­dria per què acu­mu­lem una dècada de sobi­ra­nisme. Per sor­tir d’una crisi hi ha molts fac­tors que comp­ten. El més deci­siu són els recur­sos dis­po­ni­bles. El segon més deci­siu és el con­trol sobre la gestió dels recur­sos. El ter­cer és l’eficàcia en la gestió dels recur­sos que es con­tro­len. El ter­cer no és pos­si­ble, o no és pos­si­ble resol­dre’l amb eficàcia si no es donen els dos pri­mers. Fent un cop d’ull als pro­gra­mes elec­to­rals cons­ta­tem que les prin­ci­pals for­ma­ci­ons llan­cen idees més o menys ori­gi­nals, més o menys ago­sa­ra­des, més que menys rei­te­ra­ti­ves. Totes, però, tenen un deno­mi­na­dor comú: cal finançar-les. Tenen un altre deno­mi­na­dor comú: cap dels par­tits diu d’on sor­ti­ran les mis­ses a curt ter­mini per finançar la recu­pe­ració.

Si una cosa hem après els cata­lans en l’última dècada llarga, i qui diu una dècada diu qua­ranta anys i qui diu qua­ranta anys diu aquests últims mesos en què la falta de recur­sos ha que­dat dramàtica­ment al des­co­bert, és que men­tre Cata­lu­nya formi part d’Espa­nya ja es poden anar fent pro­pos­tes i dis­se­nyant solu­ci­ons màgiques que a l’hora de la veri­tat no es podran pagar. No pas perquè els cata­lans no gene­rem prou recur­sos, sinó perquè aquesta riquesa s’envola per no tor­nar. Això era així fins ara i des de fa un temps encara està empit­jo­rant. L’Estat espa­nyol ha vist que pot des­truir l’eco­no­mia cata­lana fins als fona­ments i no passa res. Bé, sí que passa, però les elits de Madrid no se’n sen­ten, perquè els seus ingres­sos no venen pas de tre­ba­llar, sinó de jugar a la ruleta de les altes finan­ces i la mame­lla de l’Estat.

Quan algú us vul­gui convèncer que ara és hora de ges­ti­o­nar bé, de sor­tir de la crisi i bla, bla, bla, ja li podeu res­pon­dre que, natu­ral­ment, té tota la raó i que per aquest motiu el millor que es pot fer és votar for­ma­ci­ons que pro­po­sin avançar cap a la inde­pendència, que no és garan­tia de res, però que almenys obre la porta a poder fer les coses d’una altra manera que mai no es pot des­car­tar que sigui una manera millor.