A fons
L’ALTURA D’EN FER
Amb 2.000 habitants, Mansilla de las Mulas, a 24 km de Lleó, conserva encara un recinte emmurallat. És el primer paisatge familiar de Josep Antoni Fernández Fernández, Fer. Hi havia nascut el 1949, el 23 d’abril, el mateix any, amb poques setmanes de diferència, que Joaquim M. Puyal, Toti Soler, Joan Clos, Maria Barbal i Pep Coll. Però el 1953, tota la família ja havia seguit el pare cap a la nova destinació professional, Mollet, el seu referent sentimental a Catalunya i on va créixer en una família de nou germans. El pare era sergent de la Guàrdia Civil i antifranquista (sic). Apassionat pel dibuix, als 8 anys n’envià un original al TBO i hi guanyà un premi. Era el primer esglaó d’una vida que el dugué a dirigir El Papus i El Jueves i a col·laborar a En Patufet, Oriflama, El Temps, l’Avui i El Punt Avui, entre altres publicacions. Abans de dedicar-s’hi en exclusiva, fets els estudis d’història i antropologia a la Universitat de Barcelona, en fou professor a l’ensenyament secundari, durant uns anys, activitat que simultaniejà amb el dibuix. La qualitat de la seva dimensió artística li valgué el Premi Ivà, la Universitat d’Alcalà d’Henares el nomenà catedràtic d’humor i rebé també el Premi Internacional d’Humor Gat Perich, guardó que ell havia impulsat en memòria del gran dibuixant, el mateix que li suggerí d’adoptar el nom professional de Fer, com el coneixem, a partir de la primera síl·laba dels cognoms. I tenia també la Creu de Sant Jordi.
El vaig conèixer fa una vintena d’anys i vam establir una amistat estreta i sincera. Suposo que devia ser amb motiu del Premi Internacional Gat Perich, aquella jornada de grata memòria en què només una obstinació pètria com la seva era capaç d’embolicar el mort i qui el vetlla per fer-la possible, aconseguir-ne el finançament i atreure-hi un bon nombre de famosos, amb l’objectiu final de promoure, dignificar i prestigiar l’humor gràfic. Com tants altres ninotaires d’humor, a Fer l’envoltava un aire trist, semblava de caràcter eixut i tenia una aparença distant. No reia, només somreia i, ben mirat, ni tan sols això: esbossava un modest somrís per sota el nas, com si no gosés anar més enllà i acostar-se, ni que fos de lluny, a una riallada sonora. Parlava fluixet i poc, frases curtes, mots insinuants, paraules soltes que obrien la porta a interpretacions més àmplies. Reservat, tímid, potser un xic vergonyós i tot, procurava passar desapercebut de tan introvertit com era, evitant tot gest de lluïment públic. Amb un físic normal, comú, no gens singular, semblava que no hi fos, però la seva personalitat d’home bo hi era sempre i es notava, esforçant-se per evitar conflictes i crear un ambient constructiu i d’entesa. Era molt difícil d’enfadar-s’hi, no sols perquè no hi havia motiu, sinó perquè era tan bon paio que et sabia greu d’enutjar-t’hi per qualsevol fotesa. Per això els altres professionals del sector el respectaven tant i els amics ens l’estimàvem tantíssim.
Els seus dibuixos tenien un estil personalíssim, que els feia identificables a l’instant. Fins i tot en les crítiques més contundents, mai no provocava l’odi descarnat com a reacció, sinó que caricaturitzava el poder tot empetitint-lo i fotent-se’n. Humanitzava els personatges fent-los tots de la mateixa mida i amb una nàpia considerable, rics i pobres, poderosos i desvalguts, opressors i oprimits, ja que els dibuixava a tots exactament iguals: petits i baixets, al marge de la seva estatura real. Era una forma de recordar-nos que, al capdavall, tots pertanyíem a l’espècie humana i que, ben mirat, érem tots ben poca cosa en la immensitat de l’univers. El 2003 em demanà que li prologués el llibre Adéu, presi!, comiat amb dibuixos de J. Pujol. Va ser el mateix any que em feu una caricatura per a pins de la campanya electoral al Parlament, algun dels quals encara tomba per casa, com alguns originals d’acudits en què jo sortia. Temps enrere ens espantà, i molt, en detectarse-li un càncer i, quan el visitàrem a l’Hospital del Mar, la seva manera de ser ja n’havia captivat els professionals. Cada any venia carregat d’embotit del seu poble, francament potent de dimensions i gust, que ens feia compartir als amics, de vegades en un àpat de cocido leonés, contundent, a casa seva, com un que recordo especialment amb en Puyal, en uste de Nin i en Joel Joan. L’any passat, em dugué a dinar a Can Lluís, al carrer de la Cera, on podia viure’s del record dels anys gloriosos del PSUC, on tingué tants amics, com el seu admirat Vázquez Montalbán. Era un home d’esquerres, partidari de l’autodeterminació i antifranquista fins al moll de l’os. Des d’on ara és podem veure’n la seva veritable altura humana, mentre ell continua veient la nostra.
