L’ALTURA D’EN FER

Amb 2.000 habi­tants, Man­si­lla de las Mulas, a 24 km de Lleó, con­serva encara un recinte emmu­ra­llat. És el pri­mer pai­satge fami­liar de Josep Antoni Fernández Fernández, Fer. Hi havia nas­cut el 1949, el 23 d’abril, el mateix any, amb poques set­ma­nes de diferència, que Joa­quim M. Puyal, Toti Soler, Joan Clos, Maria Bar­bal i Pep Coll. Però el 1953, tota la família ja havia seguit el pare cap a la nova des­ti­nació pro­fes­si­o­nal, Mollet, el seu refe­rent sen­ti­men­tal a Cata­lu­nya i on va créixer en una família de nou ger­mans. El pare era ser­gent de la Guàrdia Civil i anti­fran­quista (sic). Apas­si­o­nat pel dibuix, als 8 anys n’envià un ori­gi­nal al TBO i hi guanyà un premi. Era el pri­mer esglaó d’una vida que el dugué a diri­gir El Papus i El Jue­ves i a col·labo­rar a En Patu­fet, Ori­flama, El Temps, l’Avui i El Punt Avui, entre altres publi­ca­ci­ons. Abans de dedi­car-s’hi en exclu­siva, fets els estu­dis d’història i antro­po­lo­gia a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, en fou pro­fes­sor a l’ense­nya­ment secun­dari, durant uns anys, acti­vi­tat que simul­ta­niejà amb el dibuix. La qua­li­tat de la seva dimensió artística li valgué el Premi Ivà, la Uni­ver­si­tat d’Alcalà d’Hena­res el nomenà catedràtic d’humor i rebé també el Premi Inter­na­ci­o­nal d’Humor Gat Perich, guardó que ell havia impul­sat en memòria del gran dibui­xant, el mateix que li sug­gerí d’adop­tar el nom pro­fes­si­o­nal de Fer, com el conei­xem, a par­tir de la pri­mera síl·laba dels cognoms. I tenia també la Creu de Sant Jordi.

El vaig conèixer fa una vin­tena d’anys i vam esta­blir una amis­tat estreta i sin­cera. Suposo que devia ser amb motiu del Premi Inter­na­ci­o­nal Gat Perich, aque­lla jor­nada de grata memòria en què només una obs­ti­nació pètria com la seva era capaç d’embo­li­car el mort i qui el vet­lla per fer-la pos­si­ble, acon­se­guir-ne el finançament i atreure-hi un bon nom­bre de famo­sos, amb l’objec­tiu final de pro­moure, dig­ni­fi­car i pres­ti­giar l’humor gràfic. Com tants altres nino­tai­res d’humor, a Fer l’envol­tava un aire trist, sem­blava de caràcter eixut i tenia una apa­rença dis­tant. No reia, només som­reia i, ben mirat, ni tan sols això: esbos­sava un modest somrís per sota el nas, com si no gosés anar més enllà i acos­tar-se, ni que fos de lluny, a una ria­llada sonora. Par­lava flui­xet i poc, fra­ses cur­tes, mots insi­nu­ants, parau­les sol­tes que obrien la porta a inter­pre­ta­ci­ons més àmplies. Reser­vat, tímid, pot­ser un xic ver­gonyós i tot, pro­cu­rava pas­sar des­a­per­ce­but de tan intro­ver­tit com era, evi­tant tot gest de lluïment públic. Amb un físic nor­mal, comú, no gens sin­gu­lar, sem­blava que no hi fos, però la seva per­so­na­li­tat d’home bo hi era sem­pre i es notava, esforçant-se per evi­tar con­flic­tes i crear un ambi­ent cons­truc­tiu i d’entesa. Era molt difícil d’enfa­dar-s’hi, no sols perquè no hi havia motiu, sinó perquè era tan bon paio que et sabia greu d’enut­jar-t’hi per qual­se­vol fotesa. Per això els altres pro­fes­si­o­nals del sec­tor el res­pec­ta­ven tant i els amics ens l’estimàvem tantíssim.

Els seus dibui­xos tenien un estil per­so­nalíssim, que els feia iden­ti­fi­ca­bles a l’ins­tant. Fins i tot en les crítiques més con­tun­dents, mai no pro­vo­cava l’odi des­car­nat com a reacció, sinó que cari­ca­tu­rit­zava el poder tot empe­ti­tint-lo i fotent-se’n. Huma­nit­zava els per­so­nat­ges fent-los tots de la mateixa mida i amb una nàpia con­si­de­ra­ble, rics i pobres, pode­ro­sos i des­val­guts, opres­sors i opri­mits, ja que els dibui­xava a tots exac­ta­ment iguals: petits i bai­xets, al marge de la seva esta­tura real. Era una forma de recor­dar-nos que, al cap­da­vall, tots per­tanyíem a l’espècie humana i que, ben mirat, érem tots ben poca cosa en la immen­si­tat de l’uni­vers. El 2003 em demanà que li pro­logués el lli­bre Adéu, presi!, comiat amb dibui­xos de J. Pujol. Va ser el mateix any que em feu una cari­ca­tura per a pins de la cam­pa­nya elec­to­ral al Par­la­ment, algun dels quals encara tomba per casa, com alguns ori­gi­nals d’acu­dits en què jo sor­tia. Temps enrere ens espantà, i molt, en detec­tarse-li un càncer i, quan el visitàrem a l’Hos­pi­tal del Mar, la seva manera de ser ja n’havia cap­ti­vat els pro­fes­si­o­nals. Cada any venia car­re­gat d’embo­tit del seu poble, fran­ca­ment potent de dimen­si­ons i gust, que ens feia com­par­tir als amics, de vega­des en un àpat de cocido leonés, con­tun­dent, a casa seva, com un que recordo espe­ci­al­ment amb en Puyal, en uste de Nin i en Joel Joan. L’any pas­sat, em dugué a dinar a Can Lluís, al car­rer de la Cera, on podia viure’s del record dels anys glo­ri­o­sos del PSUC, on tingué tants amics, com el seu admi­rat Vázquez Mon­talbán. Era un home d’esquer­res, par­ti­dari de l’auto­de­ter­mi­nació i anti­fran­quista fins al moll de l’os. Des d’on ara és podem veure’n la seva veri­ta­ble altura humana, men­tre ell con­ti­nua veient la nos­tra.