EL SENYAL DE LA PELL

Totes les dis­cri­mi­na­ci­ons, opres­si­ons i mar­gi­na­ci­ons són detes­ta­bles, però n’hi ha dues, ben arre­la­des a totes les soci­e­tats, que afec­ten una majo­ria de per­so­nes: la de gènere i la racial. I hi ha qui, dona i negra, pateix també altres opres­si­ons per motius naci­o­nals, de classe, lingüístics, d’ori­en­tació sexual o creença reli­gi­osa. Els Estats Units d’Amèrica són ara esce­nari de pro­tes­tes gene­ra­lit­za­des, després de la mort d’un afro­a­me­ricà per asfíxia, men­tre era esca­nyat, amb el genoll pres­si­o­nant-lo sobre el coll, per un poli­cia uni­for­mi­tat, davant la mirada i la pas­si­vi­tat d’altres agents, men­tre l’escena maca­bra era fil­mada en directe i després soci­a­lit­zada a les xar­xes. Enguany farà 65 anys que Rosa Parks –una dècada després del final de la Segona Guerra Mun­dial que va posar fi a la der­rota de Hit­ler i la seva política cri­mi­nal, racial i etni­cista–  va pro­ta­go­nit­zar un gest indi­vi­dual que va tenir con­seqüències històriques. A Mont­go­mery (Ala­bama), va refu­sar d’obeir l’ordre del con­duc­tor de l’autobús de seure al dar­rere de tot per dei­xar lloc per als blancs. Ella s’hi va negar, va ser detin­guda, jut­jada i sen­ten­ci­ada, però el boi­cot al trans­port públic durant un any llarg va com­por­tar el final de la dis­cri­mi­nació racial als auto­bu­sos i, amb el temps, Parks va ser objecte de tota mena d’home­nat­ges, pre­mis i dis­tin­ci­ons.

Sis dècades després, el racisme con­ti­nua cam­pant pel país de Rosa Parks, per més que ja hi hagi hagut un pre­si­dent negre. Una xacra així no s’esborra de cop i volta, ni amb una llei, ni amb mitja dot­zena. És tot un canvi de civi­lit­zació i de valors el que ha de per­me­tre can­viar, des de les arrels, els hàbits racis­tes en la soci­e­tat, cons­ci­ents o incons­ci­ents. L’extensió de la cober­tura sanitària uni­ver­sal, les faci­li­tats per a l’accés a l’habi­tatge, els drets soci­als bàsics o la uni­ver­si­tat són indis­pen­sa­bles per al canvi històric. Però la majo­ria dels hàbits racis­tes, soli­di­fi­cats i adqui­rits al llarg dels segles, per­sis­tei­xen arreu. I no sols als Estats Units i din­tre del sis­tema capi­ta­lista més galo­pant. A Cuba mateix, on la població negra repre­senta el 36% del seu pes demogràfic, el racisme també hi és pre­sent, per més que amb la “patria nueva” que havien de cons­truir els bar­buts que van entrar vic­to­ri­o­sos a l’Havana, el gener del 1959, ja hagués hagut de ser eli­mi­nat. La cons­ti­tució del 1976 de l’illa cari­be­nya pro­clama que “la dis­cri­mi­nació per motiu de raça està pros­crita i san­ci­o­nada per llei”, però men­tre el 56% dels cubans blancs tenen ingres­sos infe­ri­ors als 3.000 euros anu­als, el per­cen­tatge es dis­para fins al 95% pel que fa als afro­cu­bans. La cons­ta­tació de la presència mar­gi­nal, des del punt de vista numèric, de cubans negres en les estruc­tu­res de poder, tant a les ins­ti­tu­ci­ons com al par­tit únic, n’explica cru­a­ment la rea­li­tat. Com l’explica també l’hege­mo­nia abso­luta de l’ètnia han, a la Xina, per damunt de les altres 55 ètnies o naci­o­na­li­tats que habi­ten el país, bona part de les quals són objecte per­ma­nent de per­se­cució naci­o­nal, cul­tu­ral i reli­gi­osa, per la pell i el físic.

La decons­trucció del racisme i la dis­cri­mi­nació racial no és una tasca sen­zi­lla, ja que els tòpics i pre­ju­di­cis es tro­ben ben ins­tal·lats, tant com, entre les vícti­mes, els com­ple­xos psi­cològics d’infe­ri­o­ri­tat i accep­tació pas­siva de la dis­cri­mi­nació, amb una auto­es­tima feta malbé. Per això les pro­tes­tes són indis­pen­sa­bles perquè la huma­ni­tat avanci cap a horit­zons de con­vivència més jus­tos i igua­li­ta­ris en drets i deu­res. La superació de tòpics és necessària quan hi ha qui accepta que els negres són bons per a l’esport i la música, però no pas per a res més. I podríem par­lar d’una mena de racisme de classe, aquell que tracta de manera dife­rent Beyoncé, Nat King Cole, Aretha Frank­lin o Machín, que el sene­galès que ven biju­te­ria per les plat­ges de la Costa Dau­rada, car­re­gat amb un far­cell a l’esquena, sota un sol que ble­eix les pedres, o bé que recull la fruita al Segrià, com a tem­po­rer. Als Estats Units, el racisme afecta fins i tot les clas­ses mit­ja­nes altes afro­a­me­ri­ca­nes, i només se’n sal­ven els top ten de l’èxit artístic i espor­tiu. No és igual, tam­poc, ni tenen la mateixa con­si­de­ració social l’àrab i musulmà que és aquí com a immi­grant magrebí, que el xeic àrab que paga comis­si­ons al rei d’Espa­nya, fa assas­si­nar dis­si­dents i els esbo­cina o manté les dones del seu país en con­di­ci­ons de dis­cri­mi­nació abso­luta, però que com­pra arma­ment a l’occi­dent civi­lit­zat. La llen­gua popu­lar retrata també els tòpics i pre­ju­di­cis històrics quan es diu que algú tre­ba­lla com un negre, que l’enga­nyen com un xinès o que és un moro a casa seva. Relle­gir Frantz Fanon, aquests dies, pot ser de gran uti­li­tat per des­ra­ci­a­lit­zar la ment i la con­ducta.