A fons
MACSWINEY, 100 ANYS
Terence MacSwiney neix el 28 de març del 1879 a Corcaigh, tercera ciutat d’Irlanda després de Dublín i Belfast. Comptable de professió, estudia a la Universitat Reial d’Irlanda, és cofundador de la Societat Literària Celta i de la Societat Dramàtica de Cork, per a la qual escriu diverses obres teatrals. Segons els contemporanis, el seu rostre té una barreja de dolçor i voluntat. President local de la Lliga Gaèlica i del Sinn Féin, així com comandant de l’IRA, pretén anar provocant alçaments armats arreu del territori fins que els britànics, desbordats, no tinguin cap altra sortida que reconèixer la independència de l’illa. Té, com altres dirigents independentistes, una certa tirada natural cap al sacrifici i el martiri, mogut per l’abrandament patriòtic que amara tota la seva vida, igual que el seu futur consogre, Cathal Brugha. Fundador del diari Fianna Fáil, amb motiu de la revolta de Pasqua del 1916 és detingut i deportat a Anglaterra fins al juny del 1917. Aquell novembre torna a ser detingut per vestir l’uniforme de l’IRA i, seguint l’exemple de Thomas Ashe, primer vaguista de fam per la causa irlandesa, també en fa una abans del seu alliberament. En les eleccions del 1918, és elegit diputat pel Sinn Féin, i el març del 1920, després de l’assassinat del batlle de Corcaigh, Thomas MacCurtain, el succeeix en el càrrec. El 12 d’agost d’aquest any és detingut pels britànics, acusat de fomentar el secessionisme i li és requisat material considerat sediciós. Jutjat quatre dies més tard, sumàriament, per un tribunal militar, és condemnat a dos anys de presó a Brixton (Londres).
En senyal de protesta, inicia una nova vaga de fam pel seu empresonament i per haver estat jutjat per un tribunal militar. Immediatament, a la seva ciutat, altres presos també es declaren en vaga, i el govern de Londres es nega a alliberar-lo per por de la reacció i l’amotinament dels militars i policies britànics. En saber-se, la seva gesta té un impacte mundial, a França, Alemanya i Itàlia, amb protestes al carrer, i fins a Austràlia i tot. El president nord-americà intercedeix pel seu alliberament i alguns països llatinoamericans sol·liciten la intercessió del papa. Ja molt afeblit, adreça un missatge als seus companys de consistori recordant-los la importància de l’ús de la llengua irlandesa. El 20 d’octubre entra en coma i cinc dies més tard, ara fa, doncs, just un segle, mor després de setanta-tres dies sense menjar. Per evitar actes multitudinaris al seu país, el seu cos és dipositat provisionalment a la catedral catòlica de Saint George de Soutwark (Londres), on més 30.000 persones li reten homenatge en una desfilada silenciosa, abans de ser enterrat a Corcaigh.
Una antologia dels seus articles apareix el 1921, Principles of Freedom, i la seva actitud èpica impacta notablement en els pares de la independència índia, Mohandas Gandhi i Jawaharlal Nehru, com també del Vietnam, ja que Ho Chi Minh treballa a Londres en aquella època.
Als Països Catalans, la situació irlandesa és seguida molt de prop i analitzada amb rigor i proximitat, sobretot per Antoni Rovira i Virgili. La vaga i mort posterior de MacSwiney té aquí un impacte extraordinari. La premsa més amatent a les causes nacionals de les quatre capitals (Barcelona, València, Palma i Perpinyà) en fa un seguiment detallat i còmplice. El CADCI promou una campanya de suport al patriota irlandès i en demana l’alliberament al primer ministre britànic, David Lloyd George, i l’1 de novembre, ja mort, organitza una manifestació a la capital catalana, en què Ventura Gassol arenga els assistents amb un poema seu dedicat a MacSwiney –a partir de la cançó tradicional La presó de Lleida–, que acaba així:
“Què en trauríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d’uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia encara: sou esclaus.”
I Josep Carner li dedica el poema En la mort de l’Heroi. Josep M. Folch i Torres, amb els Pomells de Joventut, organitza a Molins de Rei una missa per l’ànima del patriota irlandès, iniciativa religiosa que s’estén a altres esglésies, amb l’assistència del batlle barceloní i el president de la Diputació i, en alguna acció cívica, també del president de la Mancomunitat. Les entitats catalanistes mantenen la bandera hissada a mig pal, es convoquen manifestacions davant el consolat britànic a Barcelona i es crida la població a lluir un llaç negre en senyal de dol, mentre els actes de tot tipus van guanyant territori. No és fins al 1949 que Irlanda és reconeguda com a estat totalment independent, al marge de l’imperi britànic, llevat del nord de l’illa. La lluita, doncs, continua.
