‘A CORSICA SI MOVE’

El 1962, Algèria, amb l’FLN, acon­se­guia la seva inde­pendència després de vuit anys con­ti­nu­ats d’una duríssima guerra d’alli­be­ra­ment naci­o­nal i després de cent trenta-dos d’ocu­pació fran­cesa. Els pieds noirs, com eren cone­guts els euro­peus que hi resi­dien, majo­ritària­ment fran­ce­sos, van dei­xar el país i molts d’ells foren tras­lla­dats a la Cata­lu­nya Nord, Nova Caledònia i Còrsega, llocs on, sobre­tot en aquesta illa, van tenir alguns pri­vi­le­gis, com ara l’accés a ter­res, i hi van cons­ti­tuir un ele­ment evi­dent de fran­ce­sit­zació lingüística i naci­o­nal. Aquesta cir­cumstància se sumà al males­tar ja exis­tent a Còrsega, per una situ­ació econòmica que forçava l’emi­gració dels joves, el cost de la insu­la­ri­tat i la dis­cri­mi­nació de la llen­gua entre altres fac­tors, de manera que, el 1976, nai­xia el Front d’Alli­be­ra­ment Naci­o­nal de Còrsega (FLNC), grup armat que rei­vin­di­cava la inde­pendència de l’illa i que es va dis­sol­dre el 2014. Va ser en aquell con­text que vaig anar a Còrsega per pri­mer cop i vaig entrar en con­tacte amb el movi­ment inde­pen­den­tista, con­cre­ta­ment amb el grup històric Cor­sica Libera i el seu líder, l’advo­cat i home de lle­tres Jean Guy Tala­moni. La veri­tat és que Cata­lu­nya ha mirat poc, per no dir gens, cap a Còrsega, mal­grat tenir motius històrics, polítics i geogràfics per fer-ho i tro­bar-se només a una hora escassa d’avió. Tan sols des de l’Asso­ci­ació Cata­lu­nya - Cor­sica, amb Jordi Miró i Con­xita Bosch, s’han man­tin­gut rela­ci­ons regu­lars, des de fa molts anys, amb els noms més des­ta­cats del movi­ment cors, del qual tenen un conei­xe­ment precís. El 1755, Pas­quale Paoli, pare de la pàtria corsa, pro­clamà la inde­pendència de l’illa, que existí fins al 1769, en què la jove república, avançada i laica, fou anne­xada a França. Monu­ments i car­rers a la seva memòria es tro­ben arreu d’un país de poc més de 325.000 habi­tants.

Com a tot arreu on hi ha hagut acti­vi­tat armada d’ori­en­tació inde­pen­den­tista, sigui Irlanda, sigui el País Basc, el pai­satge que en queda després és sem­pre com­plex i, a cops, con­tra­dic­tori. Recordo fa vuit anys, una botiga de sou­ve­nirs on venien tas­ses de cafè amb dibui­xos de cares tapa­des amb un moca­dor amb la ban­dera corsa i un fusell a la mà. I un res­tau­rant on, havent dinat, un gru­pet de comen­sals vam fer-nos una foto amb el pro­pi­e­tari, i aquest s’hi afegí, tot con­tent, alçant un fusell a la mà: “Si tor­neu demà, por­taré el llançagra­na­des”, va dir amb tota nor­ma­li­tat. I jo vaig dema­nar-li: “Però, que no havíeu renun­ciat a les armes?”, a la qual cosa em res­pongué: “No, no. Hem renun­ciat a fer-les ser­vir. Però les armes les con­ser­vem, com ells. Mai no se sap...” Em va que­dar clar. Aquell mateix 2014 van venir obser­va­dors cor­sos al referèndum nos­tre del 9 de novem­bre i, poc després, el movi­ment naci­o­nal cors, en una aliança entre els inde­pen­den­tis­tes i els naci­o­na­lis­tes més pragmàtics, tit­llats allà d’“auto­no­mis­tes”, començà a donar el seus fruits, amb victòries en les elec­ci­ons locals, a l’Assem­blea de Còrsega i a l’Assem­blea Naci­o­nal de França. G. Sime­oni n’encapçalava l’exe­cu­tiu i J. G. Tala­moni, el legis­la­tiu. El juny del 2015, en seu par­la­mentària, va tenir lloc la Ini­zi­a­tiva Cor­sica que reforçava una sor­tida política a la nova situ­ació de des­mi­li­ta­rit­zació, en què vam par­ti­ci­par, amb una ponència cadascú, Jordi Porta, l’autor d’aquest arti­cle i l’ex-pri­mer minis­tre Mic­hel Rocard, l’únic polític d’esquer­res francès capaç de par­lar sere­na­ment del país on, final­ment, ha aca­bat sent enter­rat. Les ins­ti­tu­ci­ons cor­ses van tenir la visió política d’apro­var un pro­grama de mínims, a l’Assem­blea i als ajun­ta­ments, que rei­vin­di­cava l’ús ofi­cial del cors, un esta­tut del resi­dent per sal­va­guar­dar el ter­ri­tori, un sis­tema fis­cal més just que tingués en compte els cos­tos de la insu­la­ri­tat, la supressió dels dos depar­ta­ments i la uni­fi­cació en una sola Col·lec­ti­vi­tat Ter­ri­to­rial Corsa amb poders nor­ma­tius reals i l’amnis­tia per als vint-i-cinc pre­sos inde­pen­den­tis­tes en pre­sons fran­ce­ses. Un futur d’opti­misme i d’espe­rança va començar a aparèixer a l’horitzó, men­tre sem­blava que es dei­xa­ven enrere els anys més durs d’enfron­ta­ment armat amb l’Estat i de llui­tes fra­tri­ci­des dins les matei­xes files cor­ses. Tan­ma­teix, França no es bellu­gava ni un mil·límetre de les seves posi­ci­ons jaco­bi­nes, i l’esta­tisme auto­ri­tari del naci­o­na­lisme francès arri­bava al cim amb mani­fes­ta­ci­ons del lla­vors pri­mer minis­tre, el fran­co­es­pa­nyol Manuel Valls, afir­mant: “El poble cors no exis­teix, no hi ha més que un sol poble: el poble francès.” No era un gest de diàleg, de mà estesa, d’inici d’etapa nova, sinó la tra­di­ci­o­nal mani­fes­tació d’arrogància dels que es cre­uen pode­ro­sos, per­ce­buda pels cor­sos com el que, real­ment, era: una sim­ple pro­vo­cació fat­xenda.

La calma tensa, però, es va fer miques aquest 2 de març, després de l’assas­si­nat del pres inde­pen­den­tista Yvan Colonna, que feia vint anys que era a la presó per l’acu­sació d’haver mort el pre­fecte Claude Erig­nac, mal­grat que sem­pre en negà l’auto­ria, no es pre­sen­ta­ren pro­ves mate­ri­als al judici que l’incul­pes­sin, els tes­ti­mo­nis no el reco­ne­gue­ren i els advo­cats defen­sors denun­ci­a­ren tota mena d’irre­gu­la­ri­tats. Que algú, sotmès com ell a un règim de vigilància estricta, acabés mort a mans d’un giha­dista, situa l’Estat francès en l’epi­cen­tre de la cul­pa­bi­li­tat, sigui per assas­si­nat induït, sigui per incom­petència i manca de pre­visió situ­ant-lo prop d’un pres de carac­terísti­ques tan peri­llo­ses. Als ulls dels cor­sos, França n’és cul­pa­ble, i els crits als car­rers, a les parets i a les pan­car­tes de “Statu fran­cese assas­sinu” s’han fet sen­tir més que mai i han recu­pe­rat tota la força, el males­tar i la ràbia con­tra el neo­co­lo­ni­a­lisme francès, dis­fres­sat de cos­mo­po­li­tisme i moder­ni­tat, amb apel·laci­ons cons­tants a un “repu­bli­ca­nisme” tro­nat, agres­siu i sobre­tot francès, que tant havia com­ba­tut el vell eslògan “I fran­cesi fora!”. Després d’un cert atzu­cac per l’immo­bi­lisme polític de França i l’esgo­ta­ment del model polític actual, les mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries, amb un pro­ta­go­nisme recu­pe­rat de les gene­ra­ci­ons més joves, s’han ense­nyo­rit de l’espai públic, i els alda­rulls, els enfron­ta­ments amb la poli­cia i els atacs direc­tes a comis­sa­ries s’han produït en un con­text de recu­pe­ració d’una uni­tat bàsica d’acció del movi­ment naci­o­nal cors con­tra la repressió i per l’auto­de­ter­mi­nació, fins al punt que, per pri­mer cop en la història, el govern francès hi ha hagut de reac­ci­o­nar, tot par­lant d’una auto­no­mia per a Còrsega. Per a la Républi­que, única i indi­vi­si­ble, això és un veri­ta­ble sotrac que obre la porta a un esce­nari de con­seqüències impre­vi­si­bles. França, com tots els estats, només reac­ci­ona per la força, quan s’hi veu obli­gat perquè no té altre remei que fer-ho. I, aquesta vegada, amb la pro­vo­cació final dels poli­cies can­tant La mar­se­llesa i cele­brant la mort de Colonna, en una comis­sa­ria de Bàstia, la indig­nació dels cor­sos s’ha traduït en un estat anímic de revolta popu­lar i naci­o­nal. Si no hi ha una mínima res­posta política satis­factòria, a l’amo del res­tau­rant pot­ser se li girarà feina. I tot fa pen­sar que, si així fos, no seria, pre­ci­sa­ment, a la cuina. A Cor­sica si move. Còrsega es mou...