CONTRA COMPANYS

Si tots els per­so­nat­ges històrics acos­tu­men a tenir par­ti­da­ris i detrac­tors, a rebre elo­gis i crítiques en pro­por­ci­ons diver­ses, no és cap secret que la figura de Lluís Com­panys i Jover, cada any en aques­tes dates, quan se’n com­me­mora l’afu­se­lla­ment, és objecte del més vis­ce­ral dels atacs, de la crítica més ferotge i de les acu­sa­ci­ons més des­pi­e­ta­des, tant sobre la vida pri­vada, com sobre la pública. En el pri­mer cas, ell mateix, en la paròdia de judici a què va ser sotmès, va refe­rir-s’hi clara­ment des­men­tint-les, atès el caràcter abjecte de les fal­se­dats amb què era asse­nya­lat. Tot de pen­sa­ments, men­ti­des i rumors pre­te­nen, encara ara, embru­tar-ne la figura, en una mena de lapi­dació pública a les xar­xes soci­als i en certa premsa, tal­ment com si amb un sol afu­se­lla­ment no n’hi hagués hagut prou i calgués tor­nar a col·locar-lo davant d’un esca­mot d’exe­cució del cos d’infan­te­ria de l’exèrcit espa­nyol, com l’octu­bre del 1940. En fer setanta anys de la seva detenció pels nazis i el lliu­ra­ment poste­rior a la poli­cia espa­nyola, a Ar Baol (La Baule, en francès), a la Bre­ta­nya, on s’havia refu­giat després de la cai­guda del país en mans de l’exèrcit d’ocu­pació de Cata­lu­nya, vaig tenir l’honor de repre­sen­tar-hi el govern de la Gene­ra­li­tat, com a vice­pre­si­dent, en un acte com­me­mo­ra­tiu en què, a més de cata­lans de la Comissió de la Dig­ni­tat, par­ti­ci­pa­ren les pri­me­res auto­ri­tats locals, amb una acti­tud exem­plar de col·labo­ració ins­ti­tu­ci­o­nal i, sobre­tot, de consciència nítida del caràcter de l’acte. Es trac­tava d’un bat­lle per­ta­nyent a la UMP, el par­tit de la dreta repu­bli­cana fran­cesa, com el seu adjunt a la bat­llia, un antic mili­tar, excap de la regió de París i de les for­ces fran­ce­ses a Bòsnia. Tant con­ser­va­dors com demòcra­tes i repu­bli­cans tenien una idea molt clara del que havia sig­ni­fi­cat l’ocu­pació ale­ma­nya al seu país i de la legi­ti­mi­tat de la resistència que s’hi orga­nitzà per com­ba­tre-la i eren, doncs, ben cons­ci­ents de la sig­ni­fi­cació política que reves­tia aque­lla com­me­mo­ració. Hi inter­vinguérem el bat­lle i jo, en el meu cas en francès i català, abans d’haver-hi des­co­bert un monòlit que recorda, en ambdós idi­o­mes, que aquest s’alça just a la can­to­nada del car­rer on es refugià el pre­si­dent amb la muller, Carme Balles­ter, fugint del braç potent d’unes fúries que ater­ra­ven la ciu­tat d’ide­als que volíem bas­tir, per dir-ho en mots de Màrius Tor­res. De sem­pre, Ar Baol ha estat una des­ti­nació clàssica de turisme fami­liar i tran­quil, amb una platja de dimen­si­ons espec­ta­cu­lars i d’una bellesa plàcida, que per­tany a tres muni­ci­pis. La casa on s’allotjà el pre­si­dent, d’una arqui­tec­tura tan esvelta com sen­zi­lla, exis­teix encara i té, com totes les altres de la mateixa zona, el mateix aire de dis­creció i qui­e­tud que Com­panys devia cer­car-hi en aque­lla època tan con­vulsa.

Gemma Agui­lera ja en narrà amb encert i detall la detenció a l’obra Agent 447. L’home que va dete­nir el pre­si­dent Com­panys. Des d’aquell moment, i al llarg dels mesos que encara li res­ta­ven de vida fins al seu crim d’estat, Com­panys va patir un autèntic tur­ment, un veri­ta­ble cal­vari d’humi­li­a­ci­ons, tor­tu­res i vexa­ci­ons pel sim­ple fet de ser el pre­si­dent de Cata­lu­nya, democràtica­ment esco­llit. Reclòs a la presó pari­senca de La Santé, com ho havia estat abans Fran­cesc Macià, fou conduït a Madrid, on els jerar­ques del fran­quisme l’exhi­bi­ren en pri­vat com un tro­feu, tal­ment una fera acon­se­guida en una cacera, i arri­ba­ren a tirar-li cacaus i mone­des fent-ne befa i escarni. La notícia de la seva mort, cone­guda amb molt de retard arreu del món, en una Europa que es des­sag­nava amb l’avenç del nazisme, la diàspora repu­bli­cana en plena expansió i Cata­lu­nya silen­ci­ada, causà un impacte majúscul en el món de l’exili català. I fou allà on, pre­ci­sa­ment, el pri­mer monu­ment alçat a la seva memòria, obra de l’escul­tor català Joan Serra, s’erigí a Mon­te­vi­deo (Uru­guai), el 1944. Però, per més que avui el seu nom honori pla­ces i car­rers, pas­seigs i avin­gu­des, esco­les i cen­tres cul­tu­rals o cívics i siguin nom­bro­sos els monu­ments d’home­natge a la seva figura, així com també pre­mis, meda­lles i dis­tin­ci­ons, el cert és que Com­panys con­ti­nua pro­vo­cant inco­mo­di­tat mal dis­si­mu­lada en uns i hos­ti­li­tat abso­luta en d’altres que vol­drien esbor­rar-ne el record. Per a la dreta cata­lana, de vega­des ves­tida de cata­la­nista i tot, el nom de Com­panys sem­pre ha pro­vo­cat una gran inco­mo­di­tat. I, per a tot el naci­o­na­lisme espa­nyol, des del naci­o­nal­so­ci­a­lisme fins al soci­al­na­ci­o­na­lisme, una hos­ti­li­tat abso­luta. Per als uns és l’advo­cat dels tre­ba­lla­dors i rabas­sai­res, l’amic del Noi del Sucre, Mar­cel·lí Domingo i Fran­cesc Lay­ret, el repu­blicà del 14 d’abril, el pre­si­dent de les hores difícils, del 6 d’octu­bre i el 19 de juliol, la guerra, l’exili, la detenció i l’afu­se­lla­ment. Hi ha qui li per­dona la vida només per la seva mort, com si no hagués fet res més. I, per a d’altres, Com­panys és, només, “un pre­si­dent d’esquer­res”, obvi­ant-ne la dimensió inequívoca­ment repu­bli­cana i el seu com­promís naci­o­nal amb el país, com quan asse­gu­rava: “Ells odien tot allò nos­tre. Si les seves plan­tes tre­pit­ges­sin el ter­ri­tori català el nos­tre idi­oma seria per­se­guit, les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons escar­ni­des, la nos­tra gent sot­mesa, els nos­tres cos­tums befats.” Un pre­si­dent que, com tot el govern català, va veure’s des­bor­dat el juliol del 36 amb l’esclat revo­lu­ci­o­nari i un seguit de cala­mi­tats ben lamen­ta­bles, però que set­ma­nes després, en recu­pe­rar les ins­ti­tu­ci­ons el con­trol del país, s’abocà a res­ta­blir la poca nor­ma­li­tat pos­si­ble en temps de guerra, dedi­cat a sal­var no sols el patri­moni artístic, sinó cen­te­nars de vides de cler­gues i ele­ments dre­tans, com explicà l’advo­cat defen­sor en el con­sell de guerra. És el Com­panys que lliga el futur de Cata­lu­nya al com­bat con­tra el fei­xisme inter­na­ci­o­nal, des d’un patri­o­tisme “uni­ver­sal i obert, perquè sent la soli­da­ri­tat humana i espe­ci­al­ment se sent ager­ma­nat amb les democràcies soci­als del món”. El pare d’un jove amb una minus­va­li­desa que es nega a empren­dre la ruta d’Amèrica perquè vol loca­lit­zar el fill, el Com­panys que paga en el seu cos tota la ràbia anti­ca­ta­lana dels fran­quis­tes, tota la violència física dels tor­tu­ra­dors del règim, tota la fòbia de la dic­ta­dura con­tra la democràcia. És aquest Com­panys repu­blicà, cata­la­nista i d’esquer­res, tot ell, el que no poden sofrir. El pre­si­dent valent que és cons­ci­ent, en les seves dar­re­res parau­les davant l’esca­mot d’exe­cució, de per què l’afu­se­llen: Per Cata­lu­nya! I amb un home així, qui pot sen­tir-s’hi incòmode?