FORÇAR NOUS EMBATS

El movi­ment inde­pen­den­tista ha per­dut força res­pecte a l’octu­bre del 2017. Això, però, té dues expli­ca­ci­ons: la bru­tal repressió de l’Estat espa­nyol i també les difi­cul­tats per cana­lit­zar una res­posta pre­cisa i inequívoca des dels par­tits polítics cata­lans. I això ens ha conduït cap a un esce­nari de con­fusió i des­con­cert que, de vega­des, ho obs­ta­cu­litza tot. Perquè ens enllu­erna i no ens per­met veure les coses amb pers­pec­tiva, perquè ens obliga a viure a con­tra­cor­rent, sent esclaus de cada moment, de cada decla­ració, de cada joc par­ti­dista, de cada tàctica elec­to­ra­lista, de cada enquesta o de cada líder.

Els interes­sos de par­tits són i sem­pre seran legítims, però cal una mínima coor­di­nació i coherència per fer avançar la política, per tra­duir en fets les ini­ci­a­ti­ves llançades a cop de tuit o titu­lar. Perquè l’inde­pen­den­tisme ha deci­dit no lli­gar-se de mans i peus fixant dates, però neces­sita tenir clars els objec­tius. I una cosa encara més impor­tant, ha de deter­mi­nar com s’acon­se­gueix cada fita. Cada nou pas ha de ser ferm, ha de per­me­tre avançar, ens ha de situar en una nova case­lla i s’ha de tenir la capa­ci­tat per resis­tir-hi. Per això, la res­posta a la sentència del judici del procés ha de ser­vir a l’inde­pen­den­tisme per recu­pe­rar posi­ci­ons, per demos­trar que és un movi­ment per­sis­tent, resi­li­ent que vol esde­ve­nir hegemònic. Per tant, no només es tracta de resis­tir, sinó de cons­truir. I ara, des de Cata­lu­nya, només hi ha una manera per tre­ba­llar en aquest sen­tit: fent pro­pos­tes.

Això serà difícil en un con­text de ràbia, impotència, tensió i retrets. En un ambi­ent de màxima pola­rit­zació, però la indig­nació s’ha de poder cana­lit­zar. La com­ple­xi­tat dels pròxims dies no ens pot allu­nyar del pen­sa­ment crític i raci­o­nal. Els sen­ti­ments no hau­rien d’eclip­sar els argu­ments, aquells que demos­tren dia rere dia que l’inde­pen­den­tisme és un movi­ment pacífic i democràtic. Per tant, és impres­cin­di­ble no per­dre la mag­ni­tud de les coses, no nor­ma­lit­zar situ­a­ci­ons injus­tes. Alhora, cal fer l’esforç per ana­lit­zar ini­ci­a­ti­ves que ens per­me­tin tei­xir noves con­jun­tu­res polítiques i soci­als, que ens aju­din a tenir una mirada llarga i ens per­me­tin seguir valo­rit­zant les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons, des del govern català i el Par­la­ment fins a tots els ajun­ta­ments del país, des­ta­cant també el rol que juguen els par­tits polítics i les enti­tats ciu­ta­da­nes com a fona­ments d’una democràcia.

El més perillós de la repressió és quan una part de la ciu­ta­da­nia la con­si­dera jus­ti­fi­cada o, fins i tot, necessària. Per tant, el movi­ment inde­pen­den­tista ha de mesu­rar bé les seves for­ces, les de l’adver­sari i també el moment. La cor­re­lació de for­ces actual és la mateixa que hi havia la tar­dor del 2017, la que no va poder cul­mi­nar amb èxit l’1-O. Per tant, la sentència del judici del procés ha de ser­vir per deses­ta­bi­lit­zar i denun­ciar les bar­ba­ri­tats pro­pul­sa­des des de l’Estat. Tan­ma­teix, els movi­ments, deci­si­ons i acci­ons que s’impul­sin des de Cata­lu­nya també han de ser­vir per gene­rar noves sim­pa­ties i, per tant, nous suports dins del sobi­ra­nisme. I això ja sabem que és una feina lenta, cos­tosa, però també necessària i efec­tiva. Com va dir l’escrip­tora Mercè Rodo­reda en el pregó de la Mercè del 1980: “Cata­lu­nya serà el que vol­drem que sigui; la força de tan­tes volun­tats pot aba­tre mura­lles. El temps no compta. Hem après a espe­rar.”

Alhora, hem après dels errors, de les juga­des ina­ca­ba­des, de les deci­si­ons des­en­cer­ta­des, de les mira­des equi­vo­ca­des, i tot això s’hau­ria de con­ver­tir en apre­nen­tat­ges. L’Estat espa­nyol seguirà una estratègia pen­sada i medi­tada per cul­ti­var un clima de por, perquè sem­bla que només sap actuar repri­mint i amenaçant. I, pro­ba­ble­ment, con­ti­nuarà així. L’inde­pen­den­tisme, però, també ha de seguir actu­ant com fins ara, sem­pre des de la no-violència i apro­fi­tant cada moment per cons­truir nous embats. Cons­truir per resis­tir, cons­truir per convèncer, cons­truir per vèncer.