ESCLAUS DELS TABÚS

Fa pocs dies vaig viure una experiència d’aque­lles que esde­ve­nen un bàlsam en temps de pres­ses, neguits i impaciència. Moments que pro­vo­quen una catarsi emo­ci­o­nal i es con­ver­tei­xen en un regal far­cit d’espe­rança, ten­dresa i coratge. Situ­a­ci­ons que et recon­ci­lien amb una soci­e­tat sovint mate­ri­a­lista, freda, man­cada d’empa­tia i que només clas­si­fica en ter­mes d’èxit i fracàs, sense valo­rar la línia fina que separa una i altra posició. Una pro­fes­sora de secundària em va dir que orga­nit­zava una jor­nada espe­cial per als seus alum­nes de quart d’ESO i que volia por­tar diver­sos tes­ti­mo­nis a l’aula per par­lar dels obs­ta­cles. Perquè puguin afron­tar, sense por ni vic­ti­misme, les bar­re­res, entre­bancs i tra­ves que, de vega­des, s’inter­po­sen en el camí. Perquè s’ado­nin que els obs­ta­cles són inhe­rents a la vida. I em va dema­nar si podia acom­pa­nyar-los. Fa gai­rebé un any, vaig escriure un arti­cle en què expli­cava un epi­sodi molt per­so­nal, però que va cap­gi­rar durant uns anys la quo­ti­di­a­ni­tat de la meva família: l’anorèxia de la meva ger­mana Laura. I mal­grat saber que això sig­ni­fi­cava remoure experiències, vaig accep­tar la pro­posta.

No és fàcil par­lar de pors, con­tra­dic­ci­ons i pro­ble­mes per­so­nals. Perquè ens agrada expo­sar i publi­ci­tar –per totes les vies i xar­xes pos­si­bles– allò que ens fa feli­ces o que d’altres enve­ja­rien en un moment deter­mi­nat. I encara que sabem que el món idíl·lic d’Ins­ta­gram és feble i super­fi­cial, de vega­des, ens enllu­erna. Tan­ma­teix, hi vaig anar seguint l’exem­ple de la meva millor con­se­llera, la meva ger­mana. Ella va ser qui em va dir, ara farà uns mesos, que parlés de la seva malal­tia, que ama­gar-se’n és un fal·laç refugi i que si així podíem aju­dar altres famílies, cap tabú o recel ens podia fer enrere. I allà em tro­bava, asse­guda davant de més de qua­ranta ado­les­cents que, per sor­presa meva, van emmu­dir quan vaig començar a par­lar. Un silenci que, fins i tot, es feia incòmode. Unes mira­des aten­tes que sem­bla­ven que fis­ca­lit­zes­sin cada paraula. Era estrany i, alhora, recon­for­tant, però hi era per inten­tar expli­car com l’anorèxia, que és la ter­cera malal­tia crònica en l’ado­lescència, pot trans­for­mar una noia jove amb ganes d’atra­par el món.

Com un dia, sense ser-ne del tot cons­ci­ent, una ado­les­cent pot entrar en un espi­ral viciós i dei­xar de men­jar sense saber-ne els motius. Com pot caure fàcil­ment en un pou i com sor­tir-ne es con­ver­teix en un tra­jecte llarg i cos­te­rut. Far­cit, evi­dent­ment, d’obs­ta­cles. Com això li can­via el caràcter i fa que s’esfumi la seva acti­tud opti­mista, esbo­jar­rada i ria­llera. I com el seu entorn més pro­per, els pares i els ger­mans, llui­ten amb ella. Perquè neces­si­ten recu­pe­rar la filla, la ger­mana que la malal­tia els ha robat. S’afer­ren a qual­se­vol espe­rança per inten­tar gua­nyar el com­bat. I ho fan des del silenci i embol­ca­llats amb un pànic immens. Però cele­brant cada pas enda­vant perquè, per petit que sigui, els dona con­fiança, llum i força. Perquè tot­hom és inno­cent. La Laura neces­sita enten­dre que no és cul­pa­ble de res i que tot­hom inten­tarà aju­dar-la per des­truir el mons­tre que li menja el cer­vell, l’espe­rit, la vida.

Estava expli­cant aquest relat sabent que entre el públic hi havia noies anorècti­ques. I algu­nes com­pa­nyes seves no podien con­te­nir els sen­ti­ments. Perquè esti­men les seves ami­gues i les volen acom­pa­nyar, però no sem­pre acon­se­guei­xen la paraula o el gest més encer­tat. I pot­ser mai el tro­ba­ran però, de vega­des, més val equi­vo­car-se i ser-hi, que per­dre una amiga men­tre camina pel desert.

Tant de bo que aquest mis­satge els arribés, com també espero que enten­gues­sin el meu altre desig: el de par­lar, comu­ni­car-se, tren­car tabús. Això és el que neces­sita la nos­tra soci­e­tat. No viure d’esquena a l’anorèxia, perquè la con­ver­tei­xen en una malal­tia llu­nyana i estig­ma­tit­zada. I això vol dir tre­ba­llar-hi des de tots els àmbits, soci­als, polítics i mediàtics, que tin­guem al nos­tre abast. Expli­car ober­ta­ment i sense cap por que les apa­ren­ces no sem­pre són reals i que els mons­tres també es poden des­truir. Per sort, puc par­lar-ne havent recu­pe­rat la ger­mana i l’amiga. Havent dei­xat enrere els obs­ta­cles que durant un temps enter­bo­li­ren la vita­li­tat de la Laura. I jo només puc dir-li: gràcies per aju­dar-nos a tren­car tabús.