Una joguina trencada

El debat de política gene­ral havia de ser­vir, en teo­ria, perquè el govern de coa­lició entre ERC i Junts sortís més reforçat. Han pas­sat setze mesos d’ençà que es va sege­llar el pacte entre els dos par­tits inde­pen­den­tis­tes i, en aquest breu període de temps, el govern s’ha assem­blat molt més a aquell Dra­gon Khan amb què Joan Car­re­tero va carac­te­rit­zar el govern de Pas­qual Mara­gall que no pas a un govern veri­ta­ble­ment con­sis­tent. Bona part del soroll ha vin­gut de fora, però també hi ha hagut dis­crepàncies en alguns temes impor­tants de país, començant per la famosa taula de diàleg o l’ampli­ació de l’aero­port. En tot cas, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Pere Ara­gonès, es va esforçar de valent perquè el debat de política gene­ral servís per impul­sar el govern. Va dedi­car una bona part del seu dis­curs a fer balanç de la gestió i ho va fer d’una forma ori­gi­nal, inèdita, adreçant-se un a un als con­se­llers i con­se­lle­res i posant en valor la seva tasca; val a dir que amb més o menys passió, segons el cas. Ara­gonès també va voler donar èmfasi a les seves pro­pos­tes i va des­ta­car l’ano­me­nat “escut social” de 300 mili­ons, con­di­ci­o­nat a l’apro­vació dels pres­su­pos­tos.

El pre­si­dent es va reser­var l’agenda naci­o­nal per a la part final del dis­curs, i va pro­po­sar un “acord de clare­dat”, que ve a ser el referèndum acor­dat de sem­pre amb dis­fressa cana­denca; una solució, tot sigui dit, que no és accep­tada pels inde­pen­den­tis­tes del Que­bec i que, de fet, els ha ser­vit més per fre­nar que no pas per impul­sar un referèndum. La pro­posta, en qual­se­vol cas, va tri­gar pocs minuts a rebre cops de porta de totes ban­des. Quan es va repren­dre el debat, poc després de les tres de la tarda, la por­ta­veu del govern espa­nyol ja s’hi havia pro­nun­ciat en con­tra. I, des d’aquí, Sal­va­dor Illa el va qua­li­fi­car de “dèjá-vu”, tot i que Miquel Iceta, el seu ante­ces­sor i actual minis­tre de Cul­tura, l’havia defen­sat fa anys. La pro­posta també va rebre una res­posta poc entu­si­asta de Junts; en aquest cas, mesu­ra­ble a par­tir de la fre­dor de les cares llar­gues de Laura Borràs i Jordi Turull des d’una de les tri­bu­nes late­rals i de la dels dipu­tats jun­tai­res. També s’hi va pro­nun­ciar en con­tra la CUP. De fet, a banda d’ERC, els únics que van mos­trar una mínima com­pli­ci­tat amb la pro­posta van ser els comuns. La seva por­ta­veu, Jéssica Albi­ach, va dei­xar anar un som­riure quan va sen­tir la pro­posta des de l’escó i, ja des del faris­tol, en va rei­vin­di­car el copy­right. La por­ta­veu dels comuns va recor­dar que quan va pro­po­sar-la, fa cinc anys, tant ERC com Junts la van rebut­jar perquè es trac­tava d’una “pan­ta­lla pas­sada”. Però els temps i les cir­cumstàncies can­vien, i ara ERC vol tor­nar a la case­lla de sor­tida.

El ple es va fer llarg, inter­mi­na­ble. I va transcórrer amb una nota­ble cor­di­a­li­tat, lle­vat dels exa­brup­tes racis­tes de Vox, que hau­rien hagut de pro­vo­cat l’expulsió del seu por­ta­veu després del pri­mer adver­ti­ment. Però, cap a les deu de la nit, Juntsx­Cat tenia reser­vada una veri­ta­ble bomba de rellot­ge­ria que va dei­xar en segon o ter­cer terme la pro­posta de l’acord de clare­dat, de l’escut social i de qual­se­vol esforç del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat per posar en valor l’acció de govern. Batet es va adreçar a Pere Ara­gonès i li va pre­gun­tar si pen­sava com­plir els com­pro­mi­sos que incloïa el pacte que va per­me­tre la seva inves­ti­dura. I, com si s’hagués dis­fres­sat de cap de l’opo­sició, va dei­xar anar: “Cal que hi hagi con­fiança i, davant d’un pro­blema de con­fiança, si no hi ha aquesta con­creció, per radi­ca­li­tat democràtica li dema­na­rem que se sot­meti a una qüestió de con­fiança al Par­la­ment, com va fer el pre­si­dent Puig­de­mont fa cinc anys.”

La pro­posta, en rea­li­tat, no deixa de resul­tar sor­pre­nent. D’una banda, perquè la qüestió de con­fiança és una ini­ci­a­tiva par­la­mentària que cor­res­pon al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en el supòsit que neces­siti ava­luar el suport par­la­men­tari que té. Si de cas, l’ins­tru­ment que tenen els grups par­la­men­ta­ris per can­viar de pre­si­dent és la moció de cen­sura, una eina, tot sigui dit, ben estrambòtica en mans d’un grup par­la­men­tari com Junts, que té con­se­llers al govern. En tot cas, Batet volia plan­te­jar un ultimàtum al pre­si­dent: “Volem saber si pensa com­plir o no els tres punts de l’acord que per a nosal­tres són essen­ci­als: direcció estratègica, coor­di­nació a Madrid i taula de diàleg. Per a nosal­tres és bàsic, aquí sí que neces­si­tem clare­dat.” Per tal d’acon­se­guir la seva inves­ti­dura, Ara­gonès havia pac­tat amb la CUP sot­me­tre’s a una qüestió de con­fiança a mig man­dat, però difícil­ment es podia ima­gi­nar que aquesta seria pro­po­sada pel seu soci de govern i, encara menys, que arri­ba­ria sense cap adver­ti­ment previ. De fet, ni tan sols n’esta­ven al cas bona part dels con­se­llers i dipu­tats de Junts.

El pre­si­dent, visi­ble­ment con­tra­riat, va reac­ci­o­nar imme­di­a­ta­ment i es va pren­dre l’amenaça com una opor­tu­ni­tat per fer un gest d’auto­ri­tat o, com a mínim, per plan­te­jar un ultimàtum al seu soci de govern. Després de reu­nir-se amb el secre­tari gene­ral de Junts, Jordi Turull, Pere Ara­gonès va anun­ciar la des­ti­tució del vice­pre­si­dent, Jordi Puig­neró, perquè no li havia comu­ni­cat la intenció de pre­sen­tar la qüestió de con­fiança. El govern sem­blava con­dem­nat a la frac­tura, però dijous, en una exe­cu­tiva mara­to­ni­ana, Junts es va pre­sen­tar davant els mit­jans amb una decisió que, lluny de resol­dre l’atzu­cac, repre­senta tirar pilo­tes fora. Va deci­dir donar un ultimàtum de qua­ranta-vuit hores a Pere Ara­gonès per nego­ciar un acla­ri­ment dels tres com­pro­mi­sos subs­crits a l’inici de la legis­la­tura i va anun­ciar la volun­tat de con­vo­car la militància perquè sigui la que deci­deixi la con­tinuïtat o no del par­tit al govern. Es fa difícil pre­veure què pas­sarà. De fet, fa temps que sabem que les diferències estratègiques entre ERC i Junts són difícil­ment con­ci­li­a­bles, per molt que cap dels dos sem­bli voler per­me­tre’s el des­gast de gover­nar amb una altra força que no sigui inde­pen­den­tista. En tot cas, com deia Sal­va­dor Illa, el govern sem­bla una “joguina tren­cada” de difícil recom­po­sició.