Des de Brussel·les
MÚSICA I EXILI
Mai hauríem pensat que en el centenari del naixement de l’artista i activista Teresa Rebull (Sabadell, 1919 – Banyuls de la Marenda, 2015) podríem presentar un programa cultural que es vertebrés a partir de l’exili que viuen en ple segle XXI i en primera persona càrrecs electes condemnats pel fet de seguir un mandat democràtic tan transgressor com és posar urnes perquè la ciutadania voti.
En aquesta direcció, dimecres es va presentar a la seu del Departament de Cultura el programa Música i exili (www.musicaiexili.cat), que he pogut liderar des de Brussel·les i que entenc com una oportunitat per posar el focus en tot allò que, a partir de la cultura, podem aconseguir col·lectivament en la línia de preservar i incrementar la llibertat d’expressió i la llibertat artística (tan vulnerada, com sap l’amic Valtòync), així com defensar la llengua catalana i els drets universals que emanen del text de les Nacions Unides.
El que planteja aquest programa és posar en valor la tasca de quatre grans figures, quatre protagonistes de commemoracions (siguin o no oficials) decretades pel govern de Catalunya i que representen el millor de tots nosaltres. Ens referim a la mateixa Rebull, a qui recordarem especialment aquesta setmana gràcies a la jornada al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, així com gràcies a l’espectacle de risc i ambició artística ben enteses Cançó i memòria, en què primeres espases del jazz nacional donaran una visió distinta i sorprenent del repertori de Rebull a l’hora que presentaran música nova escrita a partir de textos inèdits de la recordada encara avui com l’“Àvia de la Nova Cançó”.
I no nomé això: aquest 2020 es commemorarà el centenari de la presentació de l’Orquestra Pau Casals –que ha de servir, en bona mesura, per divulgar també la faceta d’aquest català universal com a director d’orquestra–; també el 2020 s’obrirà la celebració vinculada a Robert Gerhard, compositor que va morir a Cambridge l’any 1970 i de qui l’any 2021 es commemorarà el 125è aniversari del naixement. I ja en el terreny de les lletres però musicat com pocs (per quantitat i per qualitat), Josep Carner, príncep dels poetes, que va morir a Brussel·les el 4 de juny del 1970.
És obligació del govern de Catalunya posar-los en valor i divulgar-ne, convençudament i estratègica, les seves trajectòries i llegats.
Sovint parlem de la importància de la cultura (no reflectida, per cert, en els pressupostos generals de l’administració, de cap). Aquest programa, Música i exili, vol ser un revulsiu en tant que afavoreix que la cultura passi al davant d’altres àmbits i permeti coses tan importants com generar debat i pensament crític. En definitiva, treballa la dimensió social de la cultura, de la qual tant parlem i sobre la qual tan poc concretem. Doncs bé, modestament crec que posant el focus en un tema del passat, del present i del futur com és l’exili podem fer una feina de gran rellevància, una feina veritablement de transformació des del sector cultural i per a la cultura d’aquest país amb l’objectiu d’aconseguir una societat millor: ens hi va la vida, la nostra i la dels que venen rere nostre.
Aquest programa significa també l’èxit del treball fet en comú: Música i exili l’impulsem conjuntament des del Departament de Cultura en col·laboració amb les carteres de Justícia i d’Exteriors, i no es presenta com un programa tancat, sinó que s’anirà construint de bracet de les institucions, els ajuntaments, els casals catalans a l’estranger, les associacions i les entitats, els lectorats i els i les professionals (les creadores i els creadors d’aquest país, que són molts i que no tenen por de parlar de segons què i de convertir-ho en material artístic). És a dir, anirà sumant complicitats, n’estic convençut, perquè les seves virtuts són moltes i diverses.
Em sento especialment orgullós pel fet que aquesta commemoració comença sumant la història, la vida i l’obra de quatre persones molt contrastades.
La cultura no és elitista, no és de compartiments estancs, no és només “la dels uns o la dels altres”. S’expressa, s’articula, es crea i ens interpel·la de moltes maneres, mitjançant moltes cares, amb estils molt diversos. Aquesta és una de les nostres riqueses.
Obrim amb Teresa Rebull, l’única dona inclosa en aquest programa. Per pensar-hi, no creieu? Ens queda molt camí a recórrer en aquest sentit, ho denunciaven aquesta mateixa setmana dones i homes al Parlament de Catalunya en el debat monogràfic sobre els drets de les dones. Conjurem-nos perquè aquest programa serveixi també per revertir aquesta anomalia. I, sobretot, lluitem, perquè cada petita passa que fem en la línia de promoure la nostra cultura i la nostra llengua, difondre’n les bondats dins i fora de les nostres fronteres i dialogar i reflexionar d’una manera profunda i compromesa sobre l’exili (que avui són “els exilis”) ens fa una mica més lliures.
