Catalans
Un dels herois de la caiguda del 1714 va ser el general Antoni Villarroel. Aquest sempre ha estat un personatge que m’ha impressionat profundament, fins i tot abans de ser un dels protagonistes del Victus de Sánchez Piñol. Perquè Villarroel, tot i ser de fora, tot i ser un militar espanyol, ho va donar tot per continuar defensant les llibertats dels catalans quan fins i tot no quedava cap esperança. Tot i saber que la resistència del setembre del 1714 era inútil, va decidir lluitar fins al final amb els seus homes i caure amb ells si calia. Donar-se. Però cal dir que sempre hem comptat amb gent d’aquest tarannà.
Per diverses raons vitals, he pogut viure des de ben a la vora la feina duta a terme pels anomenats foreign catalans. He vist com sense recursos i a la contra aconseguien suports cap a la nostra causa en tot de països, gota a gota. He vist coses que mai es podran explicar públicament. Quan la Generalitat va caure van ser ells els que es van moure. Portuguesos, belgues, holandesos, alemanys, escocesos... Del sud i del nord. Tot de gent compromesa fins al final amb la nostra causa. Però, per què?
Entre els foreign catalans hi ha gent que està compromesa amb Catalunya per forts vincles emocionals o afectius; d’altres tenen un fort compromís ideològic amb la llibertat i la veritat, i d’altres creuen que ja que tenen forts vincles amb Catalunya volen que aquesta prosperi tant com sigui possible i creuen que això només podrà passar amb un estat independent. Les raons que han tingut per comprometre’s amb Catalunya han estat diverses, però el que tenen en comú és que per Catalunya s’han donat sense guanyar-hi res i sense voler res, només perquè creien que s’havia de fer.
Durant aquest any, els foreign catalans han estat els nostres Villarroels, els nostres herois. S’han donat pel nostre país, fins i tot quan no ho mereixíem, i nosaltres mai podrem agrair prou a aquests catalans la feina feta.
Moltes gràcies i perdoneu-nos per no saber fer-ho millor.
